Eileen Truax: "Els mitjans han d'amplificar les veus migrants, no parlar per elles"

En un context marcat per l’auge de discursos polaritzats sobre migració, la representació de les persones migrants als mitjans de comunicació continua sent un dels grans reptes del periodisme contemporani. La periodista i professora del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB, Eileen Truax, ha dedicat bona part de la seva trajectòria professional i acadèmica a analitzar com es construeixen aquestes narratives i quin impacte tenen sobre la percepció social de la immigració.

La seva tesi doctoral, defensada l’octubre de 2025 i titulada Autorrepresentación mediática de la juventud de origen inmigrante en España, estudia les estratègies discursives de joves d’origen migrant i planteja una mirada alternativa als relats dominants als mitjans.

En aquesta entrevista, Truax reflexiona sobre les diferències entre les narratives mediàtiques tradicionals i les formes d’autorepresentació impulsades pels mateixos joves, així com sobre els reptes pendents als mitjans i a la societat espanyola.

A la seva tesi doctoral analitza l’autorepresentació de joves d’origen migrant. Quines diferències va trobar entre com es representen ells mateixos i com solen aparèixer als mitjans?

Quan pensem en migració solem pensar en trànsit: una persona travessant el mar en pastera, viatjant en condicions precàries o intentant arribar a un país de destinació. Tanmateix, el meu treball se centra en l’última part del cicle migratori: la integració a la societat d’arribada. M’interessava analitzar joves que van arribar a l’Estat espanyol sent menors i que avui són adults joves, o fins i tot persones nascudes aquí que continuen construint la seva identitat des d’aquest origen familiar migrant. El que vaig trobar és que les seves narratives van molt més enllà de la idea de necessitat o pobresa que sol dominar als mitjans. Són relats que també parlen d’integració, d’inserció acadèmica i laboral, de construcció de xarxes socials i de convivència diversa. Davant d’unes representacions mediàtiques que sovint segmenten o redueixen les persones migrants a categories molt tancades, aquests joves expliquen experiències molt més complexes i diverses.

Quins elements comuns va detectar en aquests relats?

Hi ha un fort sentit d’identitat i pertinença. Tots els relats recuperen l’experiència migratòria familiar, però també mostren com aquestes persones construeixen comunitat i desenvolupen mecanismes per afrontar la discriminació. Perquè una cosa que sí apareix constantment són experiències de racisme o exclusió, especialment durant la infància, a l’escola i posteriorment en l’àmbit laboral. Tot i que moltes d’aquestes persones han aconseguit trajectòries acadèmiques i professionals exitoses, les experiències discriminatòries deixen empremta i apareixen clarament en la manera com es narren a si mateixes.

Quines implicacions té la diferència d’ús de les paraules “migrant” i “immigrant”?

Als països de destinació solen utilitzar-se pràcticament com a sinònims, tot i que tècnicament “immigrant” es refereix a la persona que ja ha arribat al lloc de destinació, mentre que “migrant” descriu qualsevol fase de mobilitat humana. Però més enllà de la diferència terminològica, el més important és que existeix un ús molt intencionat d’aquestes paraules dins de narratives construïdes des del poder. El llenguatge mai és innocent i moltes vegades aquestes etiquetes condicionen la manera com la societat percep les persones migrants.

Ha treballat tant a Europa com als Estats Units. Quines diferències ha observat en el tractament mediàtic de la immigració?

Això no sempre agrada escoltar-ho, però als Estats Units, malgrat el context polític actual i l’auge de discursos autoritaris, també existeixen resistències molt fortes. Hi ha moviments socials, organitzacions i mitjans que fa anys que treballen per combatre el racisme i defensar drets. En l’àmbit mediàtic, a més, la diversitat està molt més normalitzada. Fa molts anys que va deixar de ser excepcional veure persones negres, llatines o asiàtiques ocupant espais de representació als mitjans nord-americans i parlant d’economia, política o qualsevol altre tema, no únicament de migració o discriminació. Quan vaig arribar a Europa pensava que hi trobaria una situació més avançada en aquest sentit, especialment en ciutats com Barcelona, on la diversitat forma part de la realitat quotidiana. Tanmateix, em va sorprendre comprovar que aquesta diversitat no està reflectida a les redaccions ni en molts espais mediàtics institucionals.

També afirma que existeix una dificultat per reconèixer el racisme estructural a Espanya.

Sí. Crec que un dels principals problemes és precisament la resistència a reconèixer que aquesta continua sent una societat racista. I això també afecta els mitjans i l’acadèmia. Mentre no es reconegui aquesta realitat serà molt difícil construir eines efectives per combatre la discriminació. Moltes de les narratives alternatives que avui produeixen joves d’origen migrant sorgeixen precisament fora dels mitjans tradicionals perquè aquests espais encara no han incorporat plenament la diversitat real de la societat.

Quin paper haurien de jugar els mitjans davant d’aquesta realitat?

Durant molts anys es va utilitzar molt la idea de “donar veu” a les persones migrants, però jo crec que els mitjans no donem veu a ningú. Les persones ja tenen veu i ja estan parlant. El que hem de fer és amplificar aquestes veus i obrir espais perquè puguin expressar-se directament. Si volem fer un pòdcast sobre determinades comunitats, per exemple, potser no té sentit que el condueixin únicament persones blanques europees. Té més sentit incorporar persones que pertanyin a aquestes comunitats i que puguin parlar des de la seva pròpia experiència. La clau és escoltar com les persones es narren a si mateixes i permetre que aquestes veus arribin sense intermediaris. Els mitjans haurien d’actuar com a pont, no com a intèrprets d’experiències alienes.

És optimista respecte al futur d’aquestes noves narratives?

Sí. Tinc molta confiança en les noves generacions. Ho veig especialment amb els meus estudiants de la UAB. Quan escolto els seus temes, els seus enfocaments i la manera com entenen el periodisme, veig que tenen una sensibilitat molt més connectada amb la realitat diversa dels carrers. Potser el repte serà trobar espais dins dels mitjans tradicionals, però estic convençuda que acabaran construint noves formes de narrar molt més justes i molt més properes a la realitat social.

Redactor: Sergi Pérez Estévez