Carme Ferré-Pavia: "Cal passar de la conscienciació climàtica a l'acció col·lectiva"

En un context marcat per l’emergència climàtica i la necessitat de transformar la preocupació social en accions concretes, la Dra. Carme Ferré-Pavia, professora i directora del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB i del grup de recerca Comress, lidera el projecte Joventut rural i narratives del canvi climàtic (YouthEcoNarratives, YEN).

La iniciativa, desenvolupada pel grup Comress amb el suport de la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació (FCRI), ha comptat amb la participació de les investigadores Iliana Ferrer i Luisa Martínez-García, i la col·laboració dels doctorands Karen Abrego i Andrés Silva. El projecte ha treballat amb alumnat de 14 anys d’instituts d’Amposta, Cassà de la Selva i Cabrera de Mar perquè elaborin videominuts sobre la seva mirada de la crisi climàtica i les possibles formes d’actuar davant dels reptes ambientals.

En aquesta entrevista, la Dra. Ferré-Pavia explica l’origen del projecte, la metodologia de les “4P” i la importància de generar narratives capaces de transformar la conscienciació climàtica en acció real.

Com neix el projecte Youth EcoNarratives-YEN?

El projecte va sorgir arran de la preocupació per l’emergència climàtica i del paper que podia tenir la comunicació davant aquesta situació. Des de l’acadèmia ens preguntàvem què podíem aportar des de la nostra disciplina. Ens vam adonar que existeix un “action gap”, és a dir, sabem que hi ha una crisi climàtica, però sovint no passem a l’acció. A partir d’aquí vam decidir treballar amb joves, que són qui viuran amb més intensitat les conseqüències d’aquesta emergència, i fer-ho des de les narratives i la comunicació audiovisual.

Per què van decidir treballar amb joves de territoris rurals?

El projecte estava vinculat a una convocatòria centrada en joventut rural, però també ens interessava analitzar com els diferents territoris condicionen la percepció de la crisi climàtica. No és el mateix viure al Delta de l’Ebre, on el territori desapareix progressivament, que al Maresme, on la regressió de la costa afecta infraestructures com la línia de tren. També hi ha zones afectades per contaminació del sòl o problemes relacionats amb l’agricultura. Ens interessava que els joves parlessin dels problemes propers al seu entorn.

Quin paper tenen els videominuts dins del projecte?

Volíem que el projecte fos participatiu i aplicat. El videominut és un format audiovisual consolidat i, alhora, molt proper als usos comunicatius dels adolescents, especialment a les xarxes socials. Els participants creen peces d’un minut amb telèfons mòbils per expressar la seva mirada sobre la crisi climàtica i proposar possibles accions. La idea era combinar alfabetització audiovisual i educació climàtica.

Sovint es parla de les “3R”. Vosaltres proposeu les “4P”. En què consisteixen?

Ens vam adonar que molts joves continuaven associant l’acció climàtica exclusivament a reduir, reutilitzar i reciclar. Això està bé, però acostuma a limitar-se a l’àmbit domèstic o escolar. Per això vam proposar les “4P”, una metodologia narrativa basada en missatges que siguin pròxims, positius, precisos i possibles. Volíem que les propostes fossin concretes i aplicables, i que ajudessin els joves a pensar també en el barri, el poble o el territori.

El projecte també s’ha desenvolupat fora de Catalunya. Quina dimensió internacional té?

Hem treballat, ja fora del finançament de la FCRI, a Nova Zelanda i el Brasil, i també hi ha la voluntat d’ampliar el projecte a Moçambic i a Colòmbia. La idea és comparar com els joves de diferents contextos territorials i culturals expliquen la crisi climàtica. Tot i les diferències entre països, estem observant que factors com la formació climàtica o el context educatiu són molt importants.

Què els ha sorprès més de la manera com els adolescents entenen la crisi climàtica?

La gran dificultat és superar aquest marc de les “3R”. És una idea molt interioritzada des de petits. Tot i això, també hem vist que quan hi ha una formació climàtica prèvia o contextos educatius més implicats, apareixen narratives més elaborades i propositives. Per exemple, en els grups que vam analitzar a Nova Zelanda el 2024 durant una estada de recerca Erasmus K171, alguns joves van plantejar accions relacionades amb la protecció de dunes o amb alternatives als combustibles fòssils. Això mostra que la formació prèvia, com tenien en aquell cas, és determinant.

El projecte va culminar amb un Festival del Videominut a la UAB. Quin impacte va tenir?

Va ser una experiència molt positiva. Vam portar estudiants dels diferents instituts a la universitat perquè poguessin compartir els seus treballs i conèixer altres realitats. A més de projectar els videominuts, vam organitzar activitats participatives per reforçar les “4P” i fomentar l’intercanvi entre els grups. Era important que veiessin la universitat com un espai proper.

Què falta perquè la conscienciació climàtica es transformi en acció real?

Cal entendre que tots podem actuar des del nostre àmbit. Si realment creiem que tenim un paper polític com a ciutadans, també tenim una responsabilitat a l’hora de fiscalitzar els poders públics i exigir que es compleixin els compromisos climàtics. Si no coordinem les nostres narratives com a ciutadans i no demanem el mateix d’una manera positiva, propera i possible, serà molt difícil incidir políticament. Hi ha municipis que ja estan aplicant mesures de resiliència climàtica. Jo soc d’Alcanar, un poble que ha patit diverses catàstrofes climàtiques en els darrers anys i que ha començat a adaptar espais urbans perquè l’aigua pugui circular millor quan hi ha episodis d'aiguats i barrancades. Si un municipi petit pot començar a fer aquests canvis, d'altres també ho poden fer. Sí que es pot actuar si hi ha voluntat política.

Redactor: Sergi Pérez Estévez