Innovació docent a la Facultat: Georgina Monge apropa la sociologia de l'amor a l'alumnat
L’assignatura de Pensament Sociològic Contemporani, de segon curs de Sociologia, va acollir dimecres la politòloga i especialista en gènere Georgina Monge López, ponent convidada per Mar Griera, que va impartir la xerrada “Apocalipsi amorós”, centrada en la sociologia de l’amor i les noves dinàmiques afectives. La sessió forma part del compromís de la Facultat amb una docència que fomenti la reflexió crítica.
Al llarg de la conferència, Monge —tècnica de transversalitat de gènere a l’Ajuntament de Barcelona— va reivindicar l’amor com una construcció social i política que ha estat tradicionalment menystinguda o atribuïda a l’idealització femenina. I és que l’amor té un impacte directe en l’esfera pública, i Monge va posar exemples tan quotidians com les lleis laborals, les baixes per cures o els processos de divorci. «L’amor és important perquè també és polític, tot i que sovint s’hagi tractat amb poca profunditat», va remarcar.
La ponent va analitzar com el neoliberalisme modela els marcs afectius contemporanis i genera sensacions d’abundància de possibilitats que, paradoxalment, poden devaluar els vincles. Metàfores com les “relacions iogurt” —“ens proven, i quan ja no interessem, ens tornen al prestatge”— o la normalització del ghosting van servir-li per descriure un ecosistema relacional marcat per la immediatesa i la lògica del consum. A partir de l'obra de la sociòloga Eva Illouz, Monge va aprofundir en processos com la descomposició dels llaços socials, la mercantilització de la sexualitat i el paper d’una indústria terapèutica centrada només en el “jo”, que afavoreixen pràctiques com “triar no triar” i dificulten l’empatia.
La sessió també va abordar l’emergència de noves formes d’estimar que qüestionen el model de parella tradicional, com el poliamor o l’anarquia relacional. Monge va explicar que el poliamor trenca amb la idea que una relació només és vàlida si és de parella i permet mantenir múltiples vincles simultanis, mentre que l’anarquia relacional rebutja jerarquies entre relacions i defensa valorar-les per la seva qualitat i no pel seu format. Malgrat això, va insistir que cap model no és superior a un altre i que el que realment importa és el contingut del vincle: cura, responsabilitat i reciprocitat.
En paral·lel, la ponent va alertar sobre el retorn de discursos conservadors i la nostàlgia idealitzada per estructures afectives del passat, sovint marcades per desigualtats de gènere, violència masclista o estigmes socials. Va assenyalar que alguns sectors aprofiten aquest malestar per projectar discursos d’odi i reforçar rols rígids, i va descriure com, en el cas de les dones, s’alternen moviments de desconnexió emocional i d’hiperfeminitat com a resposta a experiències afectives negatives.
Finalment, Monge va recuperar el pensament de Bell Hooks per reivindicar una nova concepció de l’amor basada en la justícia, la responsabilitat i la cura mútua: «l’amor no és només un sentiment: és una acció, i això implica responsabilitat». Va recordar que “no pot existir amor sense justícia” i que el maltractament mai pot considerar-se una expressió d’amor.
El torn de preguntes va donar peu a un debat viu entre l’alumnat, que va compartir inquietuds i vivències pròpies. Algunes intervencions van plantejar si les relacions del passat eren realment més estables o si responien a la comoditat i la pressió social, mentre que d’altres van reflexionar sobre la dificultat de deixar una relació quan el vincle ha costat d’aconseguir, fins i tot quan deixa de ser saludable. Aquest espai final va enriquir el debat i va permetre connectar les idees teòriques amb experiències personals.