Les oblidades cronistes catalanes que van incendiar els marges, a Periodisme Literari

Les cronistes a la premsa catalana del primer terç del segle no eren l'excepció a les redaccions als anys vint i trenta, com s'ha explicat sovint quan s'ha enaltit el paper de dones pioneres com Ana M. Martínez Sagí o Irene Polo, que s'han presentat com a fabuloses excepcions. “Al contrari –va explicar a l'alumnat de Periodisme Literari la investigadora Cristina Garde, de la UPF, responsable del projecte L'arrel i la cendra, que va rebre un ajut del departament de Cultura–, s'han trobat fins a 289 firmes, en 83 publicacions, de diverses generacions de dones, anarquistes, progresistes i conservadores, de tota mena: cal desenterrar el fil de plata, el canemàs de sororitat i mestratge que les unia”.

“El silenci sobre aquesta tradició no és casualitat –va explicar– és una imposició de solitud per a les periodistes actuals que no tenim aquests referents, que ens han estat escamotejats, sembla que només existíssin les cròniques de Pla, Xammar o Gaziel, i en canvi Àngela Graupera enviava cròniques des del front de la primera guerra mundial des dels Balcans, on feia d'infermera, i ella sí que estava al front i no a un hotel de París, com Gaziel...”

La investigadora i professora de la UPF va explicar que la història del periodisme català va ser escrita primer pels guanyadors del 39, però després la van completar des del catalanisme altres homes amb una perspectiva de classe determinada, d'orientació conservadora. Més endavant, s'hi van afegir altres noms d'homes des d'una perspectiva progresista, però totes les històries han deixat fora dones com Regina de Lamo, Teresa Claramunt, Teresa Mañé o Regina Opisso, que ara es reivindiquen i presenten des d'aquest projecte.

Redactor: David Vidal Castell