ENTREVISTA// Santiago Giraldo, “Si el disseny d’una plataforma és, per defecte addictiu, la responsabilitat no pot recaure en els nens, sinó en qui la crea.”

Per abordar aquest tema, parlem amb Santiago Giraldo, professor agregat del Departament de Periodisme i coordinador del Grau de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, politòleg per la Universitat Nacional de Colòmbia, màster en Comunicació i Educació i doctor en Comunicació i Periodisme per la UAB. Ha participat en més de 20 projectes de recerca i cooperació, tant nacionals com internacionals, i ha publicat més de 60 treballs acadèmics. 

La primera pregunta és obligada: prohibició, sí o no? 

En aquest cas sí, obligatòriament. Estem en un moment molt decisiu i hem donat moltes oportunitats a la regulació i a la implementació de programes educatius, però sembla que no han estat suficients. Per tant, és necessària la prohibició per cuidar i protegir els infants. 

Consideres que l'alarma social motivada per l'excessiva exposició a les xarxes socials està justificada? 

A mi no m'agrada el concepte “alarma social”, perquè crec que durant els darrers 10 anys hem acumulat una evidència científica important que converteix aquesta crida d’atenció en evidència empírica. És cert que, a vegades, es posa en dubte aquesta evidència perquè no hi ha una causalitat específica i totalment demostrada entre les xarxes socials i fenòmens com les addiccions, els comportaments ansiosos o els trastorns alimentaris. No hi ha una causalitat completament provada, però només cal observar el que veiem als trens, a casa o a les consultes dels professionals de la salut per entendre que no es tracta d’una alarma, sinó d’una realitat. 

Ara pensem en positiu. Què podem aconseguir amb aquesta prohibició? 

El principal objectiu és endarrerir l'entrega del telèfon intel·ligent als nens més petits. Amb aquest petit moviment, a llarg termini es pot desvincular el fort component emotiu que estableixen amb la pantalla i amb els sistemes digitals de socialització. Si trenquem aquesta primera experiència psicològica d’establir un vincle emocional amb la pantalla, l’impacte positiu en les seves relacions socials pot ser molt rellevant. A més, podem recuperar eines tradicionals de socialització i comunicació i, fins i tot en termes informatius —que és el meu camp—, podem trencar l’associació directa entre informació i xarxes socials, una qüestió molt perillosa pel seu impacte social, com hem vist en els darrers mesos. 

Quina responsabilitat atribueixes a les plataformes en la manera com s'estan utilitzant les xarxes socials? 

Crec que és una qüestió molt rellevant. Una de les respostes de Mark Zuckerberg, ara que afronta un judici a Califòrnia, és significativa. Segons ell, els responsables són els nens i nenes que menteixen sobre la seva edat per accedir a les xarxes. Això ens situa davant del veritable debat sobre la responsabilitat social. Si les plataformes han dissenyat sistemes que, segons informes interns, són addictius per defecte, i intenten atraure usuaris cada cop més joves per generar aquesta necessitat constant d’estar connectats per socialitzar, rebre reconeixement o construir identitat, la responsabilitat no pot recaure només en els usuaris. Si el disseny mateix fomenta la dependència, el responsable principal és qui crea i estructura la plataforma sabent que és, de per si, addictiva. Aquest és un dels primers intents de posar límits i exigir responsabilitats a empreses que, durant més de vint anys d’existència de les xarxes socials, pràcticament no n’han assumit cap. 

Per tant, a part de limitar l'accés per edat, les plataformes haurien d'intervenir d'una manera més profunda, regulant algoritmes, adequant la publicitat i revisant el disseny general?

Exacte. Hi ha molts treballs periodístics que mostren com es prioritzen determinats tipus de publicitat i continguts, inclosos discursos polítics més polaritzadors per davant d’altres de més dialogants. Aquest disseny específic necessita control. Hem passat d’un sistema mediàtic relativament regulat i plural a un entorn informatiu dominat per quatre grans empreses. En termes comunicatius, és molt perillós que el flux informatiu global depengui de decisions tècniques preses per perfils principalment tecnològics que tenen com a principal objectiu augmentar el temps de permanència davant la pantalla. Aquest disseny tecnològic hauria d’estar regulat pels estats, no per les mateixes plataformes ni pel mercat, ja que es tracta d’una qüestió de protecció ciutadana. 

Per tant, mesures com la que ha anunciat el govern d'Espanya van en la línia que haurien de seguir altres països? 

Sí. I no només Espanya. Hi ha iniciatives similars a Austràlia, França, Canadà o el Brasil. Diferents governs estan intentant afrontar aquest descontrol digital. 

I tècnicament, és possible implementar aquesta barrera d'accés? 

Per a empreses que han desenvolupat tecnologies capaces de personalitzar missatges al segon per mantenir l’usuari connectat, implementar sistemes efectius de verificació d’edat no hauria de ser complicat. Disposen dels millors enginyers i dels recursos necessaris per fer-ho possible. 

Sortint una mica del tema de la prohibició, com podem combatre la desinformació? 

És fonamental crear canals segurs per informar-nos. Els mitjans de comunicació tenen regulació, mecanismes d’autoregulació, col·legis professionals i sancions quan es comet una mala pràctica. Hem de recuperar l’espai propi del periodisme. Si barregem informació contrastada amb desinformació dins del mateix canal i amb el mateix format, el ciutadà no té eines per distingir-les. Per això cal crear espais diferenciats i fiables. Durant anys hem regalat el contingut a les plataformes digitals, i ara en veiem les conseqüències. Cal oferir alternatives clares: consultar mitjans reconeguts, canals de verificació o plataformes informatives amb responsabilitat editorial. Ni un nen de 12 anys ni un adult sense formació específica poden verificar informació amb el rigor necessari. 

Finalment, si allunyem els menors d’aquest diàleg digital, quines alternatives els oferim? 

Una de les principals preocupacions és la idea que, sense xarxes, es perd la vida social. Però si creiem que la socialització és només digital, hem perdut el sentit de la humanitat. El contacte familiar, el joc al carrer, l’esport, la convivència escolar sense dispositius, parlar amb els avis, avorrir-se… tot això són formes tradicionals i necessàries de socialització. No es tracta de negar la tecnologia, que és valuosa i necessària, sinó d’evitar que tota la vida social depengui exclusivament de la xarxa. Hi ha iniciatives locals interessants que fomenten la comunitat, comerços que ofereixen suport als infants si tenen algun problema al carrer, espais de barri que recuperen la convivència. Recuperar el joc a l’aire lliure, els espais comunitaris i el contacte humà no és retrocedir, sinó reforçar els fonaments de la convivència.