Eduard Soler ens explica les causes i les conseqüències del conflicte Israel-Palestina

30/10/2023

El 26 d’octubre, “el dia en què el sistema hospitalari de Gaza col·lapsa”, es va dur a terme a la Facultat una xerrada sobre el conflicte entre Israel i Palestina, centrada en les seves causes i conseqüències. La va oferir Eduard Soler, professor de Relacions Internacionals de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia.

L’escalada del conflicte Israel-Palestina ha fet saltar totes les alarmes al sistema internacional i ha permès que estigui a l’agenda pública d’arreu després d’anys normalitzant la situació d’ocupació del poble palestí. Davant d’això, l’alumnat de la Facultat ha mostrat un gran interès per entendre el conflicte i la Facultat ha ofert una xerrada pública i gratuïta sobre aquest amb un dels nostres professors associats, Eduard Soler. Soler és investigador sénior del CIDOB, doctor en Relacions Internacionals i especialista en geopolítica, prospectiva, relacions euro-mediterrànies i Orient Mitjà i Nord Àfrica.

D’entrada, Soler ens adverteix de la complexitat de la naturalesa del conflicte, que en dificulta l’explicació i comprensió. En paraules seves, “és un conflicte contemporani i complex, com una ceba plena de capes que s’han d’anar traient per entendre’l”. Ens trobem davant d’un conflicte territorial i de drets, que s’ha internacionalitzat des d’un inici i que ara ha esdevingut una crisi humanitària que encara no sabem la magnitud que tindrà. Parteix d’una matriu de conflictes àrab-israelià, israelo-paestí, Israel- Hamas, intra-palestí i intra-israelià. Per tant, un conflicte que afecta a moltes parts i moltes causes s’hi senten representades.

Després d’aquesta introducció, presenta una breu contextualització. A Israel hi viuen 9 milions d’habitants, entre els quals un 73% són jueus. El territori de Palestina està dividit entre Gaza, amb dos milions d’habitants, i Cisjordània, amb tres milions d’habitants. La resta de palestins, 9 milions de persones, no viuen en territori palestí i 5 milions tenen estatus reconegut com a refugiats. D’una banda, Gaza estava ocupada militarment per Israel fins el 2004, en què la va evacuar i va passar a exercir un control indirecte però total, generant una situació de bloqueig que encara és vigent. A nivell geogràfic, la seva frontera és majoritàriament amb Israel i una petita part amb Egipte, en què només hi ha un pas controlat per Egipte i Israel. D’altra banda, Cisjordània té un 30% del territori controlat per l’autoritat palestina contra del 40% ocupat per
assentaments israelians. La mobilitat interna és limitada per un mur de separació i checkpoints instal·lats arreu. De fet, Palestina és un conjunt de territoris aïllats els uns dels altres, amb un accés difícil a recursos naturals, sense riqueses i amb els dèficits socioeconòmics que això suposa.

Seguidament, ens parla de les arrels del conflicte, que es remunten al segle XIX i XX. “No és un conflicte bíblic tot i que es pugui al·ludir a la Bíblia. És un conflicte del segle XIX i el segle XX. Per tant, hem d’entendre aquest context. Tenim una al·lusió d’idees nacionalistes que defensen que les nacions tenen un estat. (...) És un món racista, en què està acceptat que hi ha pobles superiors i inferiors”. En aquest context, sorgeix el sionisme i el nacionalisme àrab i palestí. “Els jueus venen de l’Europa Occidental i dels EUA i fugen d’unes comunitats en què no els accepten com a ciutadans. Veiem que el racisme occidental també és un dels factors del conflicte”. El factor accelerador és l’impacte de l’Holocaust i de la Segona Guerra Mundial i el pla de repartició del territori palestí. A partir d’aquí, comença una contínua successió de guerres constants, generalment focalitzades a Gaza: La primera guerra Àrabo-Israeliana 1948 i la Nakba, Suez 1956, Sis dies i la Naksa, Yom Kippur, Guerres de Gaza (2008-2009, 2012, 2014, etc...), entre d’altres. Cal destacar la Nakba, que va generar la primera onada de refugiats palestins de 750.000 persones que no van poder tornar mai més a casa seva. El 1967 hi ha la Guerra dels Sis dies que causa la segona onada de refugiats. El nacionalisme àrab rep un descrèdit absolut que fa créixer l’islamisme com a alternativa, sent Hamas un dels grups representants. Es demostra la superioritat militar israeliana, sent “l’única potència amb armament nuclear a l’Orient Mitjà” i comença la política dels assentaments. El 1991 es celebra una Conferència de Pau per assolir la solució dels dos estats però fracassa com la resta d’intents. De fet, “els actors pro-pau en cadascuna de les dues parts han anat perdent força i legitimitat” i es generalitza la idea de la obsolescència de la solució dels dos estats.

Un cop entès el context i els orígens, hem d’entendre l’ascens de Hamas i la situació de Gaza. Hamas és una organització política que compta amb un braç armat (brigades Ezzeldin Al-Qassam). És una força nacionalista palestina, un moviment islamista i la “branca” palestina del Germans Musulmans. A Gaza es va enfortir després de les eleccions palestines de 2006 i del boicot internacional després de la seva victòria, ja que era considerada una organització terrorista pels EUA i la UE. I és que “no va renunciar a la resistència activa i armada”. Competeix amb altres grups palestins (Fatah) i també amb organitzacions islamistes més radicals (Daesh, Jihad islàmica). Israel el defineix com “l’eix de la resistència”. D’altra banda, tenim Israel, una societat molt diversa i fracturada en què la supervivència de l’Estat i el conflicte ha estat el factor unificador. La societat i la política israeliana ha patit una progressiva dretanització i radicalització que ha marginalitzat els actors pro-pau i ha reforçat les posicions més intransigents.

Dit això, passem a l’actualitat, en què presenciem “una fase d’escala dins d’aquesta matriu de conflictes, una nova guerra”. El detonant d’aquesta nova etapa ha estat l’assassinat per part de Hamas de 1300 persones i el segrest de 200 més. La reacció israeliana ha produït, segons fonts palestines i de Nacions Unides, més de 5.000 morts i la destrucció d’un 5% de la superfície edificada. Així, s’han produït crims de guerra per part d’ambdós contendents. Hem d’entendre que no és una guerra entre estats i que hi ha narratives contraposades. Ha avortat el procés de normalització regional d’Israel (acords amb països àrabs) trencant el sentiment de vulnerabilitat israeliana. El conflicte s’ha situat al centre del debat global, “incomodant molts països àrabs que es senten en perill i no poden fer altra cosa que condemnar Israel per la situació”. Alhora, ha posicionat la immensa majoria de països occidentals al costat d’Israel.

Les conseqüències i possibles escenaris del conflicte poden ser moltes i diverses. En primer lloc, les més immediates seria entorn de l’estat dels hostatges, la invasió terrestre de Gaza, l’alto al foc” o la treva humanitària. En segon lloc, pel que fa a la naturalesa del conflicte, hi ha el risc d’extensió regional, l’impacte que tindrà sobre les dinàmiques polítiques i socials israelianes, palestines i àrabs i l’extensió, magnitud i durabilitat de la crisi humanitària. En tercer lloc, sobre la pau, tenim l’obsolescència de la solució dels dos estats i la necessitat d’un mediador o facilitador de la sortida de la crisi que no apareix. En quart lloc, hi ha perill de generar onades expansives. “Una gran preocupació és com aquest conflicte acabarà afectant als altres, com seria Ucraïna. Si això Israel ho pot fer, també ho poden fer altres sempre i quan tingui suport al Consell de Seguretat de la ONU. Per tant, genera uns precedents”. I és que està en joc la credibilitat i legitimitat de la UE i de Nacions Unides. També cal tenir en compte les mobilitzacions i greuges arreu del món (especialment en lloc amb importants comunitats jueves, àrabs o musulmanes) i “la prohibició de manifestacions, limitant la llibertat d’expressió”. També hi ha l’element addicional que és la incertesa econòmica a escala global.

Per últim, Soler ens recorda el trilema d’Israel: ser un estat democràtic, un estat jueu (com a comunitat nacional) i un estat ocupant. Que només es podria resoldre expulsant el poble palestí de les seves terres.