Rosa Franquet: La primera esquerda al sostre de vidre acadèmic

Ens podria explicar com ha evolucionat la seva trajectòria dels inicis fins a l’actualitat?

Han estat molts anys, perquè vaig ser la primera catedràtica en Comunicació Audiovisual i Publicitat de tot l'estat espanyol. Això volia dir que tots els meus col·legues eren catedràtics homes, un indicador de la situació de l'època. A la meva oposició per accedir a la càtedra vaig tenir un tribunal compost únicament per acadèmics i vaig ser força agosarada, ja que vaig optar per presentar una recerca amb perspectiva de gènere titulada "La mujer, sujeto y objecto de la información radiotelevisiva", en què estudiava totes les rutines productives de ràdio i televisió pública (els principals mitjans audiovisuals d’aquell moment). Vaig triar el tema a partir d’una beca que vaig rebre de l'Instituto de la Mujer a finals dels anys 80 del segle XX. Una recerca molt interessant perquè vaig poder analitzar com eren les redaccions i com operava el biaix de gènere. La perspectiva de gènere no era habitual en aquest tipus de recerca i el fet de presentar els resultats en una oposició de càtedra donava cert rigor i visibilitat a aquestes anàlisis. En aquell temps, en termes generals, les qüestions de gènere es consideraven temes menors d’investigació.

Quan vam fer la recerca, vam adonar-nos que era un fenomen molt més profund. El primer objectiu era analitzar la presència de dones en tots els departaments dels mitjans, però això no era suficient, ja que les rutines productives a la informació tenien unes inèrcies que feien que determinats protagonistes, certes fonts oficials, alguns actes o esdeveniments tinguessin una major prioritat. Estudiar las rutines productives va ser el segon objectiu i ens va permetre entendre que canviar aquestes rutines, era molt complicat, perquè s’han establer com a immutables des del principi i aquests valors editorials es perpetuen al llarg del temps. Quan es va fer aquest estudi, a principis dels anys 90, alguns partits polítics tenien quotes per a les dones, ni es trobaven en els llocs directius de les empreses o institucions i per aquesta raó, les dones només apareixien en temes folklòrics, com artistes, com a part del paisatge sonor o visual o en esdeveniments relacionats amb els successos. Si considerem les dades de les primeres anàlisis de gènere podem dir que el panorama als mitjans ha canviat força, però la incorporació de dones a les direccions d’aquests mitjans encara és minoritària. El tractament dels esdeveniments culturals, polítics, econòmics o socials considerant la perspectiva de gènere encara es força escassa.

Actualment, a la universitat hem avançat força. Hi ha molta més producció d’investigacions que tenen en els seus objectius de recerca indagar sobre les discriminacions. La UAB disposa d’un servei de Igualtat i Diversitat amb el seu observatori del qual formo part i ha implantat diverses propostes per estimular la no discriminació en els programes docents i les facultats han creat iniciatives com els premis als millors Treballs de Fi de Grau amb perspectiva de gènere. Tot i aquests progressos importants, la proporció de dones catedràtiques és reduïda.

Quins i quines han estat els seus referents acadèmics i intel·lectuals?

En aquella època, en l’àmbit de la comunicació, sobretot al principi, hi havia poca difusió del que es feia, i encara menys pel que fa a la qüestió de gènere. No obstant això, una de les meves referents va ser Michèle Mattelart, perquè ella va començar a treballar en indústries culturals, i jo també vaig analitzar la ràdio, la televisió i, més endavant, els sistemes interactius. Ella va començar a formalitzar tot un conjunt de conceptes en l’àmbit cultural en el qual jo, també, tenia un gran interès. Gertrude Robinson, una acadèmica canadenca, editora de la revista Canadian Journal of Communication va ser un altre referent o la Margaret Gallagher que va investigar sobre la ràdio i la televisió i el gènere amb multitud d’aportacions valuoses. En l’estudi dels mitjans de comunicació figures com Guiseppe Richeri, Enrique Bustamante, Miquel de Moragas, Emili Prado o molts d’altres, també, han estat referents per a mi.

Per descomptat, hi ha escriptores que m’han influenciat, com Virginia Woolf o Simone de Beauvoir entre moltes altres. La recomanació de "tenir una habitació pròpia" de la Virginia em va marcar, perquè tenir una habitació pròpia a l’acadèmia implicava tenir el teu espai per concentrar-te i treballar, investigar, etc. Significava construir una trajectòria acadèmica, pas a pas, i deixar l’experiència acumulada i les aportacions a aquelles persones que les volguessin aprofitar.

Al llarg de la seva trajectòria, ha presentat diversos projectes i investigacions, considera que hi ha algun d’aquests que marqui un abans i un després en la seva trajectòria investigadora?

En realitat podem parlar d’un procés d’evolució més que d’un únic projecte. La recerca sobre les indústries culturals i la informació radio-televisiva van marcar un abans i un després per a mi, perquè em va fer adonar de la necessitat de fer aquest tipus d’anàlisi considerant la perspectiva de gènere. Això va implicar, posteriorment, la promoció de diverses tesis doctorals i altres treballs, consolidant el que diríem una línia d'investigació de gènere. Durant aquests anys, vaig dirigir unes vint tesis doctorals, i la majoria són de dones que van poder començar o ampliar la seva carrera professional i/o acadèmica a partir de ser doctores.

També va ser molt important en la meva trajectòria l’anàlisi de l’evolució de diferents indústries culturals i sobretot la comunicació interactiva i els inicis de la digitalització. Vaig entendre que les dones investigadores ens havíem d’ocupar de la recerca en tots els fronts d’innovació, que la perspectiva de gènere s’havia d’aplicar a tots els objectes d’estudi i no recloure la recerca feta per investigadores a algunes “temàtiques que les dones investigadores havien de tractar”.

Un enfocament que marcaria la meva trajectòria fins ara: la idea que cal una mirada comprensiva de tots els fenòmens, i encara més dels més disruptius des de l’inici de la seva emergència, amb la sensibilitat necessària per entendre de quina manera afecten particularment el gènere. I en aquesta línia, al col·laborar com a avaluadora en el Sixth Framework Programme de la Unió Europea sobre “Cross Media content for leisure and entertainment” el 2003 i en el Seventh Framework Programme “Intelligent Content and Semantics” el 2007 em va permetre conèixer les innovacions acadèmiques i industrials del sector de la informació i la comunicació.

Quins canvis ha observat en la presència i el paper de les dones en l’àmbit de la comunicació?

Actualment, en els mitjans hi ha una presència important de dones en quasi totes les àrees menys en els rols directius o tècnics. A més, la presència de dones i homes periodistes que tenen més consciència de la situació de discriminació, juntament amb les polítiques d'igualtat que s'han implementat en la societat i en els llocs de treball han ajudat a millorar la situació. Tot i així queda un gran camí per recórrer i, com ha demostrat abastament la història, els avenços assolits poden qüestionar-se i per tant les fites assolides poden esvair-se. Si ens fixem en la recerca s’ha produït una evolució. Les primeres anàlisis amb perspectiva de gènere van ser quantitatives. Es volia demostrar l’escassa presència de dones als mitjans, en certs departaments i en els llocs de direcció. En una segona etapa, es va començar a treballar amb mètodes d’investigació qualitatius per conèixer quines eren les rutines productives i determinar de quina manera aquesta absència i/o presència de professionals dones es reflectia en els missatges. Es volia saber com les rutines productives incidien en el contingut dels missatges en relació al gènere de la persona que els elaborava. En paral·lel, es va començar a treballar en l’estudi dels estereotips de gènere, per conèixer de quina manera es construïen els relats i de quines maneres es percebien aquests missatges en els diferents col·lectius.

S’ha parlat de l’evolució de la dona en la comunicació, però en general, quines considera que són les dificultats que encara té la dona?

Crec que una de les dificultats principals per avançar, és el que es coneix com la “síndrome de la impostora”: que consisteix en sentir-se com si no tinguessis dret a estar activament en determinants entorns que es consideren prioritàriament masculins. Aquesta síndrome es complementa amb fer-te sentir invisible en els entorns professionals i acadèmics, on no et presten atenció perquè consideren que no tens la capacitat d’expressar idees o opinions valuoses.

Lluitar contra tot això és complicat i, de vegades, molt difícil, perquè cal tenir una gran resiliència. Has de tenir confiança en tu mateixa, has d'insistir, i has d’assumir la frustració que això implica. Una dona sempre estarà en el punt de mira i serà criticada i jutjada, ja sigui perquè no arriba o perquè es passa, per això cal insistir en els temes d’igualtat amb el propòsit d’assolir un món millor, més just i equilibrat.

Durant la seva presidència a l'Asociación Española de Investigación de la Comunicación, també va patir dificultats?

Es va acceptar amb normalitat que una investigadora assumís la presidència i no vaig trobar resistència en aquest sentit. Tot i així, assumir la direcció d’una Societat com la AE-IC, que té més de 700 investigadors i investigadores d’universitats nacionals i internacionals, va ser un repte. Era la primera vegada que una dona es presentava com a responsable de l’associació. Vaig voler demostrar allò que sempre havia cregut: “que les dones són tan capaces com qualsevol altre”. Aquest petit gest obriria la porta perquè altres dones es fessin càrrec de la direcció com així ha estat.

Durant el meu mandat vaig posar sobre la taula tota la qüestió de la paritat: la paritat a la junta, a les comissions, a les conferències, als congressos sempre que fos possible. També vaig implementar-ho a l'Associació Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual havia estat presidenta anteriorment. Crec que és fonamental buscar l’equilibri de gènere en tots els òrgans que existeixin.

Quina creu que ha estat la clau de destacar com a pionera en aquest camp?

De vegades, són conjuntures específiques les que marquen la diferència. Jo vaig fer la meva tesi sobre la història de la radiodifusió a Catalunya amb una màquina d’escriure i havia d’anar a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca o a l'Archivo del Servicio Histórico-Militar de Madrid físicament a cercar els documents, estem parlant dels anys vuitanta del segle XX. Quan veien una noia jove demanant documents i papers, ja era gairebé una revolució, perquè no estaven acostumats a tractar amb investigadores.

Això va ser un element revulsiu que em va fer pensar que era difícil dedicar-te a la investigació, però, també, que era una privilegiada per poder començar una carrera acadèmica de recerca perquè moltes altres dones s’havien quedat pel camí. Aquesta impossibilitat no volia dir que fossin menys intel·ligents o capaces; simplement significava que no havien tingut les oportunitats que a mi se’m presentaven i que vaig aprofitar.

Desaprofitar l’oportunitat d’entrar a la universitat com a docent, en una etapa de post-dictadura, era impensable no només per mi, sinó pel que implicava en aquell moment. Optar per entrar a la universitat ja era tot un desafiament, i podia ser una petita contribució a trencar el sostre de vidre. Va ser un procés en què jo simplement pensava que podia fer-ho i que m'agradaria fer-ho, per què no iniciar una carrera acadèmica?. Els inicis van ser difícils per una dona jove, sense gaire experiència. La resiliència va ser constant, en les diferents etapes, i el fet de comptar amb escassos referents a la meva àrea de coneixement també em va donar forces per continuar i demostrar que es podia aconseguir.

En aquell temps, em va tocar a mi, obrir camí en l’acadèmia. Em va ajudar la meva participació en la lluita feminista que centrava les seves reivindicacions en reclamar els drets bàsics de tot ésser humà i que les dones no teníem.

Vaig tenir la "desgràcia" o la "sort" de trobar-me en la conjuntura política de la transició, on moltes coses estaven per fer i els reptes eren constants. Una situació plena d’incerteses on era essencial canviar moltes coses, plena de reptes i desafiaments però, al mateix temps, apassionant.

Per què va decidir dedicar-se a la universitat?

Jo havia estudiat Filosofia i Lletres, específicament la part d’història, i vaig acabar molt jove. Quan vaig finalitzar, vaig pensar: “realment, no sé gaires coses, no sé com interpretar la societat ni el món”. Tot i que havia estudiat història i entès que els fenòmens no comencen quan jo els conec, sinó que ja venen de lluny, em va quedar la sensació que m’agradaria assolir nous coneixements i continuar estudiant. Així que vaig començar la carrera de Periodisme i em vaig vincular amb la primera ràdio lliure de Barcelona, Ona Lliure, on vaig fer diferents programes.

Mentre acabava la segona llicenciatura, es va convocar una plaça de professor/a associat/da al Departament de Tecnologia i em vaig presentar, com m’agradava la investigació, vaig acabar la tesi doctoral sobre la Història de la radiodifusió a Catalunya del naixement al franquisme que es va publicar a l’Editorial 62.

Més tard, em vaig presentar a una plaça de professora titular i això va ser el pas definitiu per consolidar-me com a professora a temps complet i continuar la meva carrera acadèmica amb la publicació de llibres, articles, direcció d’investigacions, premis, etc.

Des de la docència, com ha presenciat el canvi a les aules?

Les transformacions han estat molt importants durant tots aquests anys. Quan jo em vaig incorporar a la universitat primer com estudiant i després com a docent hi havia pocs recursos. Vaig participar en tot el procés de digitalització de la comunicació des de la introducció de l'ordinador a les aules fins a Internet, les xarxes socials i ara la intel·ligència artificial. A la comunicació les innovacions han estat constants al llarg d’aquests 40 anys i hem tingut davant multitud de desafiaments.

Actualment, els reptes són enormes i la incorporació de nous perfils acadèmics i investigadors permetrà assolir-los amb èxit. L’alumnat disposa de nous estris i recursos per a la seva formació que ben aprofitats seran la seva garantia per incorporar-se a un entorn laboral incert, per retornar a la societat els coneixements assolits i contribuir a mitigar les desigualtats socials.

Quins canvis creu que són necessaris en l’àmbit de la docència per millorar com a societat?

L’estructura universitària és massa rígida. És molt complicat compaginar la docència, la investigació, la transferència i la gestió. Quasi impossible si s’ha de tenir cura d’altres persones.

Quan vaig tornar dels Estats Units, a finals dels noranta, venia amb moltes idees, perquè havia tingut l’oportunitat de veure què passava en altres universitats i portava nous projectes al cap. Encaixar aquestes idees dins de la institució universitària va  ser complicat i no es va acabar d’entendre bé. Algunes de les experiències que vaig intentar endegar es van fer de manera experimental durant un o dos cursos, però no van poder arribar més enllà. No era una prioritat la innovació i la universitat reaccionava lentament a les exigències de treballar amb altres empreses o institucions que tenien un ritme més accelerat.

Per exemple, vaig intentar fer una experiència quan vaig tornar d’una estada d’investigació a la University of Melbourne a Austràlia, amb un TFM (Treball Final de Màster). Es tractava d’endegar una recerca conjunta entre una persona de la facultat i una altra de la universitat australiana (RMIT). Què implicava això? Doncs haver de discutir amb un altre estudiant, en una altra llengua, amb una altra cultura... era tot un repte per l’alumnat. La RMIT University va aconseguir que l’estudiant d’Austràlia vingués a la UAB i presentés el seu treball. L’alumne de la UAB no va poder anar d’intercanvi a Austràlia. No hi havia suport ni recursos. Ens queda camí per recorre per poder abordar els nous reptes derivats de les transformacions socials actuals amb una nova mentalitat que pugui superar certa inflexibilitat dels estaments universitaris.

Aquest any ha arribat a l’edat de jubilació, però pot continuar a la Universitat com a professora emèrita. Demanarà l’emèritatge?

Crec que seria una bona manera de tancar aquest cicle. A més, vaig començar amb les primeres promocions com a estudiant, quan encara no s’havien construït tots els edificis del campus. El primer curs el vam fer a un edifici al costat del Monestir de Sant Cugat, i al segon curs ja ens vam traslladar al campus.

He estat tants anys vinculada a aquesta institució que seria una bona manera de tancar aquest cicle. En comptes d’acabar sobtadament, si pots continuar aportant alguna cosa durant aquesta transició, crec que és una bona opció. No tant per obligació, sinó perquè creus en la institució, en la facultat, en el departament i en les persones que hi ha a una universitat pública d’excel·lència com la UAB.

Mirant enrere, quin creu que ha estat el seu llegat a la Universitat?

Sempre m’he implicat en projectes col·lectius amb altres col·legues. Així vaig participar en la creació i direcció de la primera associació de l'àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Publicitat, la AIC a principis dels noranta del segle XX. Vaig contribuir a impulsar la seva revista Área Cinco. Vaig impulsar, amb altres companys i companyes del departament, una petita editorial Feed-back Ediciones, i també vaig col·laborar en la creació d’una spin off com Muf, una productora d’animació. He estat implicada en el GRISS (Grup de Recerca Imatge, So i Síntesi) des de la seva creació. He treballat en l’organització de moltes jornades, congressos, trobades i m’he implicat, com a sòcia i com a presidenta, en l’Associació Catalana de Comunicació impulsant la seva revista Comunicació, Revista de recerca i d’anàlisi i en la Asociación Española de la Investigación de la Comunicación (AE-IC).

Una altra àrea de treball, sostinguda al llarg del temps, és la dels continguts i narratives multimèdia, així com la comunicació interactiva. Als anys 90, vàrem crear amb Fundesco (Telefónica) un màster anomenat “Màster en comunicació interactiva, telecomunicacions i multimèdia”. El títol reflecteix que es tractava d’una iniciativa força avançada per a l'època. Aquest màster fou reconegut i finançat a partir de la seva segona edició per la Unió Europea, convertint-se en un títol de màster europeu reconegut. En la mateixa línia d’actuació vàrem crear el “Premio Möbius Barcelona Multimedia” per distingir la producció multimèdia cultural i educativa de qualitat feta a la península ibèrica. Els guanyadors participaven com a finalistes en el “Prix Möbius International des Multimédia” que es celebrava a Paris amb el suport de la UE. Amb aquestes activitats vaig contribuir a posar la UAB en la punta de llança de la formació i la recerca innovadora en les tecnologies de la comunicació i la informació.

Finalment, i potser el més important per a mi, esmentar que he donat suport a la investigació amb perspectiva de gènere, tant incloent-la en la meva activitat, com estimulant que altres persones seguissin el camí iniciat.

En resum, és difícil recordar la quantitat d’iniciatives que he tingut la sort d’impulsar o participar-hi.

Quins consells donaria a futurs i futures alumnes?

L’etapa d’estudiant universitari o universitària és rica i intensa i s’ha d’aprofitar al màxim. No tothom té el privilegi d’accedir a la universitat. La clau és la perseverança, procurar assolir els teus somnis, però sempre intentant posar els mitjans necessaris per tal que siguin realitzables. En aquest procés, la universitat és un instrument que permet obtenir els coneixements per a la vida.

Una existència que hauria de de tenir com a base procurar el bé comú. La universitat forma persones que tenen les capacitats per viure en societat, i això implica coneixements, valors i complicitats.

Com li agradaria que la facultat la recordés després de tants anys de docència i investigació?

M’agradaria haver contribuït a fer una escletxa al sostre de vidre que les dones professionals tenim. Per qüestions de conjuntura històrica, m’ha tocat a mi, i a altres col·legues, obrir camí i lluitar per una universitat més inclusiva i paritària. En aquest camí he rebut reconeixements a la feina desenvolupada com el premi de recerca del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), amb altres col·legues del departament l’any 2004.

Així mateix, m’he sentit honorada i m’ha estimulat rebre el reconeixement del Grup de Recerca Tecmerin de la Universitat Carlos III de Madrid i el Premi Trajectòria de 2024 de l’Associació de Dones Periodistes. Al preparar les paraules d’agraïment d’aquest darrer premi, vaig ser conscient que d’alguna manera havia assolit l’objectiu de fer una petita escletxa en el sostre de vidre que ens imposen a les dones en l’àmbit acadèmic.