Cicle de Cinema Llindars
El cicle convida a recórrer les fronteres difuses entre allò tangible i allò indesxifrable, entre la vigília i el malson, entre la vida i la mort.
Es tracta d'un viatge cinematogràfic pels espais intermedis, aquells territoris on la identitat es fragmenta i allò irreal es filtra en la realitat, desdibuixant les certeses i sumint-nos en un estat d'inquietud i fascinació.
A través de quatre obres clau a la història del cinema, aquest programa explora els límits de la percepció i l'angoixa del desconegut.
El gabinete del doctor Caligari (Robert Wiene, 1919) ens submergeix en un univers distorsionat, on la realitat es plega als deliris de la ment, inaugurant l'expressionisme cinematogràfic amb les ombres angulars i l'atmosfera onírica.
A continuació, es proposa Nosferatu (F.W. Murnau, 1922), la primera gran encarnació fílmica del vampir, on el cinema silent conjura una sensació de fatalitat imminent a través de jocs de llum i ombra, creant una imatge icònica de l'horror.
Seguint aquest rastre, La sombra del vampiro (E. Elias Merhige, 2000) proposa un inquietant exercici de metacinema: i si Max Schreck, l'actor que va donar vida al Nosferatu original hauria estat realment un vampir? Un film que dialoga amb el mite cinematogràfic per qüestionar la mateixa naturalesa de la representació.
Finalment, El séptimo sello (Ingmar Bergman, 1957) tanca el cicle amb la seva magistral exploració del llindar definitiu: la mort. A través de la partida d'escacs entre un cavaller i la mateixa Mort, Bergman construeix una meditació filosòfica sobre l'angoixa existencial i la recerca de sentit en un món assolat per la pesta.