22/03/2018

Entrevista a Isabel Muntané, alumni UAB de Ciències de la Informació. Muntané va començar a treballar a mitjans com TV3 i el diari Avui. Actualment lidera projectes de comunicació i gènere des d'Almena Cooperativa Feminista i és la codirectora del màster Gènere i Comunicació de la UAB.
 
- Per què vas escollir estudiar Periodisme a la UAB?
- Sempre vaig tenir molt clar que volia fer Periodisme, segurament perquè m’ha agradat llegir i escriure des de molt petita i tinc una personalitat curiosa. I no m’he equivocat, perquè continua sent, a part de la meva professió, la meva vocació.
 
- Vas llicenciar-te el 1985, com era la UAB a principis i meitats dels 80?
- Els estudiants de Periodisme no teníem facultat encara, quan vaig acabar l’últim any, s’havia construït el nou edifici i algunes aules ja començaven a funcionar. Fèiem les classes a diferents facultats i no teníem les instal·lacions i els platós que hi ha actualment, però va ser una gran experiència, era una època de molt d’activisme, es feien moltes assemblees.
 
- Quina és la teva primera experiència al món laboral?
- Em vaig assabentar, per casualitat, que es convocaven les segones beques de la Facultat per fer pràctiques de final de carrera, em vaig presentar i vaig ser becària a TV3. Van ser uns mesos i se’m van quedar, vaig estar-hi uns tres anys treballant, fins que em van oferir anar a l’Avui quan l’Albert Viladot va ser nomenat director. Em coneixia professionalment, perquè vaig treballar amb ell al programa A Debat i al Telenotícies Nit de TV3. A l’Avui vaig ser redactora de Societat i posteriorment cap de Secció.
 
- Com van ser aquests primers anys de periodista?
- Semblarà que parlem de la prehistòria. En aquella època, per escriure un article havíem de treballar molt, no teníem telèfon mòbil, no teníem internet i es valorava molt allò que en l’argot periodístic anomenàvem l’agenda, és a dir, els contactes que tenia cada periodista. Teníem el servei de documentació, una petita biblioteca on cada dia es retallaven totes les notícies de tots els diaris i es classificaven, aquella era la nostra informació. Era més complicat, i a la redacció, la gent havia de ser més experta en un tema, vaig aprendre molt a l’Avui, perquè era jove i hi havia gent amb molta experiència. Intentava fer molta informació sobre dones i sobre el moviment feminista, però en aquella època era molt més difícil que ara. Després d’un temps em van nomenar cap de Secció, m’ho vaig passar bé, però a mi m’agradava molt escriure i sortir al carrer, i ho trobava a faltar. En aquest moment, hi va haver la primera reducció de plantilla i m’hi vaig acollir. He canviat molt de feina i crec que és positiu, perquè et dona un aprenentatge no només professional, sinó també personal.
 
- En quin moment entres en contacte amb el feminisme?
- En moltes situacions quotidianes, jo em sentia incòmode amb el paper que em donaven, amb com se’m deien les coses o amb allò que s’esperava de mi. Em sentia incòmode, però no sabia per què, fins que ho vaig connectar amb el feminisme. I possiblement també va ser quan vaig començar a escriure sobre temes de dones i feminisme.
 
- Després de l’Avui, treballes com a freelance.
- He anat combinant sempre fixe i freelance, va una mica amb el nostre esperit, amb la nostra professió. Amb una companya, la Lali Sandiumenge, vam estar treballant juntes, fent reportatges, i també em vaig dedicar a pintar, que és la meva altra passió. Feia exposicions i al mateix temps feia crítica d’art, de manera que combinava com les meves dues vocacions. I després vaig treballar a Intermón durant uns anys en emergències a diferents territoris, hi intentava aportar la mirada de gènere, donant veu a les dones.
 
- I sempre en formació contínua.
- A mi sempre m’ha agradat estudiar, vaig fer un postgrau sobre web 2.0. i el màster interuniversitari en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania. Aquest últim va ser una aposta personal, perquè havia llegit molt sobre feminisme, feia informació sobre feminisme, però ho tenia tot en calaixos separats que calia endreçar. 
 
- Actualment coodirigeixes el Màster en Gènere i Comunicació de la UAB. Ja aneu per la tercera edició.
- Amb la Joana Gallego (professora i directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB), vam constatar que no hi havia cap màster de comunicació i gènere ni a l’Estat ni a Europa. Crèiem que era un màster que podia ser útil, ja que cada vegada es demana més la perspectiva de gènere als periodistes, i a més, podíem aportar moltes coses.
 
- Com ha de ser un periodista amb mirada de gènere?
- Primer de tot, ha de tenir la voluntat de canviar la mirada, i per això t’has de formar. La mirada feminista, la mirada de la igualtat no apareix sola, perquè ens han ensenyat el contrari. Des del moment que les dones no apareixem als llibres de text, ens hem creat aquest imaginari que no tenim res important a dir perquè no hem fet res important. Hi ha persones que difonen missatges masclistes a consciència, però la gran majoria ho fan per falta de formació. Les empreses i institucions també tenen responsabilitat en el tema, haurien de facilitar espais de formació. S’estan fent projectes, per exemple, des de la Unitat d’Igualtat de Ràdio Televisió Espanyola, cursos a TV3...
 
- Quan t’atures, repenses la teva mirada, i analitzes des de la perspectiva feminista, també te n’adones d’altres desigualtats.
- Jo crec que analitzar el món des d’una mirada feminista, et dona una perspectiva àmplia i social, que et permet treballar en contra de múltiples discriminacions. Jo no puc entendre treballar a favor de les dones i del col·lectiu LGTBI si no treballo a favor de les dones i els homes que pateixen el racisme en una societat com la nostra, per exemple. El feminisme, per mi, sempre ha significat una mirada revolucionària socialment, que vol canviar aquesta societat per convertir-la en una societat molt més amable amb tothom on la diferència s’entengui com un valor i no com una discriminació, perquè això ens enriqueix.
 
- Si el feminisme és una mirada revolucionària per transformar la societat, el periodisme és una eina a través de la qual vehicular-ho?
- Sí, és una eina de transformació social per fer un periodisme que a banda de reflectir molt millor la realitat social, ajudi a construir una nova societat. El periodisme, per mi, ha anat lligat des del principi a un periodisme crític amb el poder, amb una mirada constructiva per intentar aportar alguna cosa més.
 
- En un article teu recent ‘La informació serà sempre nostra’ al media.cat, parles del Monitoratge Global dels Mitjans (GMMP), del 2015, que xifra que les dones només són protagonistes del  28% de les notícies que apareixen en mitjans espanyols. L’activisme dona resultats?
- Sí, jo crec que sí, des dels anys 80 fins ara el periodisme ha canviat molt, moltíssim, cada vegada les dones som més presents, clar que voldríem ser-hi més i millor representades, però hi ha més respecte cap a nosaltres, cap a la nostra feina i es valora més el nostre coneixement. Hem passat la barrera, ara som més visibles, abans senzillament no hi érem a les informacions, però hem de millorar la quantitat i anar cap a la qualitat. La informació també és nostra, nosaltres som les protagonistes de la informació i hem de reclamar, en aquests moments encara no ho som, i quan ho som, se’ns infravalora, se’ns sexualitza...
 
- Un exemple d’èxit, el moviment #OnSónLesDones. Les xarxes socials són actualment molt importants per l’activisme. #OnSónLesDones neix, de fet, a twitter.
- Una nit, a partir del debat de TV3, on tot eren homes, ens vam trobar unes quantes persones tuitejant el mateix, i vam pensar actuar juntes, va sorgir de forma espontània. Fins al cap d’uns quants mesos no ens vam veure les cares. Això també és una riquesa del feminisme, crear xarxa, una xarxa que t’enforteix, et dona autoritat, visibilitat, i que també funciona com a revulsiu, ja que obtens més respostes. Treballem amb només un objectiu; quantificar dones i homes als espais d’opinió a mitjans, analitzem 21 mitjans cada dia. Crec que ha sigut una gran eina de sensibilització i, a més, és cert que la situació ha millorat, sobretot en els espais de les cadenes públiques. El més just seria una igualtat real al 50%, però la llei de paritat demana un mínim de 40%, però moltes vegades ni hi arriba. Als mitjans escrits, en la secció d’opinió,  les dones firmen en un percentatge molt baix dels articles, per exemple.
 
- Parla’ns d’Almena Cooperativa Feminista.
- Fa uns anys, estava treballant a l’Institut Català de les Dones, però no acabava de trobar el meu espai, i em vaig tornar a arriscar. Em vaig ajuntar amb una companya, la Júlia Vega, i vam crear la cooperativa. Cadascuna treballa des del seu coneixement, jo des de la comunicació i gènere i ella des de la intervenció estratègica en violències masclistes. Fem projectes on intentem interseccionar els dos àmbits. Hem fet un projecte acompanyant Arquitectura Sense Fronteres a Moçambic, en tema d’intervenció en violències masclistes. Hem creat un projecte molt interessant, subvencionat per l’Ajuntament de Barcelona, que anomenem Xarxa Associativa de Comunicació Feminista, una iniciativa col·laborativa que hem treballat amb 37 entitats feministes de Barcelona. Fem capacitació perquè aprenguin a comunicar-se i a relacionar-se amb els mitjans de comunicació per aconseguir una major incidència del moviment feminista. I també estem fent una avaluació dels circuits d’atenció de violència de Catalunya, que ens ha encarregat l’Institut català de les Dones.
 
- I ara esteu ultimant la segona edició del projecte ‘Dones valentes. Agents d’una informació no masclista sobre les violències sexuals’, pel qual vau guanyar el 2016 la menció honorífica del XI Premi 25 de novembre de l’Ajuntament de Barcelona.
- Sí, amb una trentena de dones de diferents entitats, que han patit agressions sexuals. Hem fet un grup focal amb aquestes dones i un grup de 12 periodistes que escriuen sobre aquestes informacions, va haver-hi una comunió molt interessant amb molt de respecte, sempre intentant entendre a l’altre. I d’aquí nosaltres hem definit una sèrie de recomanacions sobre com informar d’agressions sexuals als mitjans de comunicació situant les dones en el centre de la informació, com a subjectes i sense revictimizar-les.
 
- El moviment feminista sembla que està a l’agenda política i mediàtica actualment. Quins factors han influït perquè la manifestació el 8 de març fos tan multitudinària aquest any?
- Crec que hi ha varis factors. En primer lloc, la feina feta al llarg de tots els anys, els últims anys hem sortit més al carrer, hem fet més incidència política, sortint dels nostres nuclis d’incidència i obrint-nos. D’altra banda tots els moviments internacionals com el #metoo han donat una empenta. Pel que fa aquí a Catalunya, hi ha hagut una combinació d’elements, la crisi ha fet que nosaltres ens replantegéssim moltes coses i sortíssim reforçades, i per últim, el moviment de noies joves actual, noies amb molta força, amb molta capacitat, fortament preparades políticament, i molt activistes. Jo crec que és una feina de base,  s’ha anat construint tot aquest moviment des de les entitats, moviments autogestionats, amb la col·laboració poc a poc dels mitjans. S’ha visibilitzat que volem una igualtat real que, de moment, no tenim.