Història de la Ciència

01/2015 -

Aigua: discurs higienista i pràctica municipal (Mallorca, 1855 - 1936)

La problemàtica entorn de l’aigua va ser un important argument utilitzat per part de l’higienisme en la seva denúncia de les condicions de salubritat dels centres urbans, especialment des de l’última meitat del segle XIX. Aquest article analitza de quina manera el subministrament d’aigua potable, una de les actuacions sanitàries que es van dur a terme en aquesta mateixa època, com les mesures de resguard o l’enderrocament de les muralles, va ser utilitzat com a estratègia de discurs i d’aplicació pels higienistes i els consistoris municipals de Mallorca entre 1855 i 1923.

Referències

Pujadas-Mora, J. M.; Salas Vives, P. Agua: Discurso higienista y práctica municipal (Mallorca, 1855 – 1936). Hispania. 2014, vol. 74, num. 246, p. 123-150. doi: 10.3989/hispania.2014.005.

La problemàtica al voltant del cicle de l’aigua va ser un dels arguments més importants utilitzats per part de l’higienisme en la seva denúncia de les condicions de salubritat dels centres urbans, especialment des de l’última meitat del segle XIX. Aquest discurs buscava la conscienciació social de la població i de les autoritats amb potestat d’actuar. A més, cal tenir en compte que al segle XIX l’accés a l’aigua depenia en bona mesura dels ajuntaments, com així ho van establir les lleis liberals espanyoles de manera primerenca.

L’objectiu de l’article és analitzar com el subministrament d’aigua potable va ser utilitzat com a estratègia de discurs i d’aplicació pels higienistes i els consistoris municipals de Mallorca entre 1855 i 1923. Es tracta d’un període de gran importància tant a causa de la consolidació de l’Estat liberal com de l’aparició de nous paradigmes científics, que van donar pas a la microbiologia i a la medicina de laboratori. Les fonts principals han estat les actes municipals, la premsa de l’època i publicacions cientifico-tècniques.

El sistema tradicional de proveïment d’aigua a Mallorca es defineix per l’aprovisionament d’aigua pública als nuclis urbans mitjançant una sèrie de punts d’accés, localitzats preferentment a la perifèria de la població, amb absència de qualsevol tipus de xarxa hidràulica. Tampoc es pot obviar l’existència de pous i cisternes, propietat de les classes més benestants que, a més, permetien de manera paternal i clientelar l’accés a l’aigua de parents, amics i determinats veïns. Davant d’aquesta realitat, metges i enginyers van reclamar la intervenció de les institucions públiques per tal d’augmentar la qualitat i la quantitat de l’aigua pública disponible. Aquestes van escometre algunes reformes però no integrals. De fet, es van crear el que es podria denominar proto-xarxes hidràuliques donant major nombre de punts d’accés a l’aigua pública a través d’aixetes en fonts i abeuradors per animals.

Imatge 1: Reproducció d'una fotografia dels anys 30 del segle XX de la font de l'Almoina (Pollença) que fou construïda el 1827,  tot formant part de la canalització de la primera font de la vila. Font: Salas Vives, Pere (2011): Història de Pollença. Segle XX, Pollença, Ajuntament de Pollença - Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de les Balears.

La consecució de la canalització de la ciutat de Palma, capital de Mallorca, és un bon exemple de la manca d’ajust entre la denúncia de la classe mèdica i la seva realització. No seria fins a la Segona República que la capital de Mallorca faria realitat una proposta de canalització que datava de gairebé setanta anys. A partir de 1934 la majoria d’habitants rebrien a casa aigua a pressió suficient per al consum domèstic, almenys per als estàndards de l’època. En cap altra localitat de l’illa –a excepció del cas anecdòtic del Port de Pollença– es va aconseguir fer una xarxa de subministrament domiciliari abans dels anys seixanta. Aquest retard en les inversions era conseqüència de la precarietat de les hisendes municipals i, sobretot, la prioritat donada a la realització de l’eixample i l’enderrocament de les muralles (1902) a la ciutat de Palma, projectes també reiteradament demandats pels higienistes. Així i tot, s’ha d’entendre que el discurs científic de denúncia resultaria eficaç amb més o menys celeritat, discurs que va ser assumit per les autoritats, les elits i la població. Com a conseqüència, es va produir un canvi progressiu en el comportament institucional i en l’àmbit privat, que es van reforçar mútuament. De fet, la mortalitat ordinària efectivament va baixar de forma acusada durant el nostre període d’estudi en pràcticament la totalitat de Mallorca.

En conclusió, va existir un desfasament entre les propostes dels higienistes i les reformes dutes a terme però no es pot obviar l’avanç que va suposar l’augment de la quantitat i la qualitat de l’aigua que rebien els ciutadans. I, sobretot, no es pot deslligar d’altres actuacions sanitàries, com ara les mesures de resguard o l’enderrocament de les muralles, que van protagonitzar en les mateixes dates els ajuntaments i la diputació, les quals també tenien el corresponent suport científic.

Imatge superior esquerra: Primera canalització de l'aigua de Ternelles fins a la vila de Pollença del 1810-1813. Font: Pere Salas Vives.

Joana Maria Pujadas-Mora

Centre d'Estudis Demogràfics (CED)

jpujades@ced.uab.es

2021 Universitat Autònoma de Barcelona

B.11870-2012 ISSN: 2014-6388