20/02/2019

David Villarreal i Joan Saranova, alumni Comunicació Audiovisual ’16, van presentar la seva websèrie “Patates Rosses” el 19 de febrer a la Facultat de Comunicació, davant d’una aula plena d’estudiants. Era la primera vegada que podien observar les reaccions del públic, perquè la sèrie s’estrenava aquell mateix dia gairebé simultàniament a diferents plataformes de TV3.

“Patates Rosses”, nascuda del TFG dels dos creadors, ha sigut produïda per TV3, la UAB i la productora Broadcaster.

Parlem amb Saranova i Villarreal sobre el llarg procés de producció de la sèrie des que van guanyar la beca Comunica de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).

Vau estudiar Comunicació Audiovisual a la UAB i tu David, ara continues la formació amb el Màster Universitari en Continguts Audiovisuals i Publicitat de la UAB. Per què vau escollir aquests estudis?
David Villarreal (DV): De petit sempre havia agafat la càmera del meu pare, gravava els viatges, feia curtmetratges... sempre havia sigut molt inquiet amb el tema.
Joan Saranova (JS): Jo vaig fer un any de Periodisme, no em va agradar massa, em vaig canviar l’any següent i ens vam conèixer allà.

Com va sorgir la idea del TFG?
JS: El David va tenir la idea del guió, uns estudiants que graven una pel·li porno per precisament obrir-se camí al món de l’audiovisual, i em va comentar si volia que el féssim junts.
DV: Havíem treballat a bastants treballs de la carrera junts i el Joan té molt sentit de l’humor, un humor molt àcid. Volia que fos una websèrie realitzable i vaig veure que per escriure una cosa tan ambiciosa em faltava algú.

En què consistia exactament el TFG?
JS: Era el projecte, és a dir, desenvolupar les trames principals, els personatges, una mica l’arquitectura de com es distribuiria tot aquest material, és a dir, quina duració tindria, quants capítols serien, què passaria a cada capítol, el títol i poca cosa més. Era afinar i dissenyar el projecte de forma conceptual, no executar-lo ni produir-lo. El següent pas era un cop tinguéssim tota aquesta teoria ben definida, buscar com es podia produir, però d’entrada el projecte havia d’estar ben enfocat i ser realitzable.

I vau guanyar la beca ‘Comunica’ de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
DV: Sí, l’objectiu era fomentar el talent emergent de les universitats i vincular-lo a la indústria.  A partir d’aquí va començar tot, perquè tres anys més tard estem estrenant alguns capítols a la Facultat de Comunicació de la UAB. El procés ha sigut lent, perquè tot allò es va aturar i vam estar durant un parell d’anys sense fer res. Van passar coses, el 155, va canviar la direcció de TV3 i aquest projecte, com molts altres, es va veure afectat. El projecte es va desencallar fa un any, vam buscar una productora (Broadcaster) que ens coproduís el projecte, vam fer reunions a tres bandes (UAB – TV3 – Productora) i vam engegar tot el procés de preproducció.
JS: El que vam fer durant els dos anys previs és polir el guió. Els guions que vam presentar al TFG s’assemblen poc als guions definitius. L’essència i les trames són les mateixes, però els havíem de fer produïbles i hi havia moltes coses a nivell de pressupost i de guió que no ens veiem amb cor d’aconseguir. Per exemple, hi havia un personatge que era un nen, i necessites una sèrie de permisos complicats.

Com va ser el procés de càsting?
JS: Vam afrontar el càsting com si fos un treball de classe, vam  penjar l’anunci a pàgines de càsting a Facebook i a Internet buscant actors sense remunerar, perquè creiem que el pressupost no donava. Vam fer el càsting al desembre del 2017, el nostre objectiu poc realista era gravar al febrer i al final ens en vam anar a finals d’abril.
DV: I finalment als actors els vam pagar.
JS: Sí, TV3 té un pacte amb el sindicat d’actors que marca un sou mínim.
DV. Realment no es podia produir amb el pressupost de la beca perquè els guions eren llargs, teníem sis personatges més tot l’equip de gravació. Hem rebut un tracte com a estudiants perquè una beca no és un projecte professional. I està bé perquè TV3 t’obre una finestra, però la part negativa és que et limita molt perquè treballes amb unes normes i amb uns estàndards que són els de qualsevol producció que es faci a TV3, però sense tenir les condicions de producció normals.
JS: Nosaltres no hem cobrat, per exemple, per aquest projecte.

Hi ha la col·laboració especial d’actors coneguts.  
JS: Sí, hi són perquè són bones persones, han vingut sense cap tipus de pretensió, ni interès. Se’ls hi va presentar el projecte, la nostra situació, es van llegir els guions i els hi va agradar. El Bruno Oro ha participat a dues escenes, i ens ha fet alguns vídeos per les xarxes socials i no només ell, també Manel Piñero, ‘l‘Homo APM?’; Manel Lucas, actor i guionista de Polònia; Pol GISE, youtuber i actor o Halldor Mar, presentador. Són 13 o 14 col·laboracions. Són moltíssima gent que ens ha ajudat de manera totalment desinteressada, vam afegim aquest valor i ens hem trobat amb molts pocs ‘no’. Ens han posat moltíssimes facilitats, han sigut súper accessibles amb nosaltres. El Manel Lucas fins i tot es va llegir els guions i ens va donar consells per canviar un parell de coses.
DV: Vinculat amb això també, l’any després d’acabar la carrera em vaig apuntar a un postgrau de la Blanquerna amb Minoria Absoluta. El dirigia el Manel Lucas i era específicament de guió d’humor, llavors va ser una oportunitat per millorar els guions de la sèrie.

Com descriuríeu “Patates Rosses”?
DV: És la història d’uns estudiants que volen rodar una pel·lícula eròtica per obrir-se camí en el món de l’audiovisual català, és una mica la nostra història. No és que vulguem rodar una pel·li eròtica, sinó que el tema de l’erotisme i el sexe l’utilitzem com el típic cartell que et trobes a la universitat o a les escoles on posa ‘Sexo’ i a sota posa ‘Es broma... clases de repaso...’. Doncs una mica aquesta és la nostra història. No és res eròtic ni porno, ho sentim molt, són uns estudiants que volen gravar una pel·lícula i estan intentant fer tot el possible, però tot els hi va a la contra.
JS: És una mica el que ens ha passat, vam escriure els guions sense saber el que ens trobaríem i ha sigut bastant premonitori tot plegat. Ha sigut tota una odissea, hem hagut de posar-nos creatius en molts casos per solucionar els problemes que anaven sorgint.

La gravació va ser el moment més intens, doncs.
DV. Sí, per pressupost ho vam haver de fer en quatre dies i van ser molt intensos, amb molt bona organització, dies previs d’assaig, i amb molt bona predisposició de tothom, perquè entenien les característiques del projecte.
JS: Era un rodatge que ja estava plantejat d’una manera molt estressant. Al final era més d’una hora de metratge que s’havia de comprimir en quatre dies de rodatge. Si no hi hagués hagut el bon rotllo que hi va haver en l’equip, no hagués estat possible, en cap moment hi va haver cap tensió. Van participar estudiants en pràctiques d’aquí de la UAB i tot això ho va fer possible.
DV. Diem que va ser un màster a marxes forçades, perquè va ser molt intens.

La sèrie l’heu gravada amb mòbil, com s’explica en alguns mitjans?
JS: El nostre objectiu inicial era gravar-ho amb mòbil, però pels requisits mínims de TV3, els mòbils no donaven suficient qualitat. Es retransmetrà a TV3 a la carta, al canal de Youtube de TV3 i al canal 33 i ens reclamen uns estàndards mínims com a qualsevol altra producció, encara que siguem estudiants. El making off sí que està gravat amb mòbil, tot el que és backstage, i potser un o dos plans de la sèrie.

Com va ser el procés d’edició?
DV: Vaig comprar un ordinador, el vam muntar a les golfes de casa meva, el ‘centro de alto rendimiento’ en dèiem, i vam estar tot l’estiu editant amb un sol ordinador.

És una sèrie transmèdia. Què significa?
DV: Avui en dia la majoria de productes audiovisuals ja són transmèdia, però en aquest cas al ser una websèrie podríem dir que encara és més transmèdia. És quan expliques una història a través de diferents mitjans de comunicació. La nostra història la pots veure des de TV3 a la carta o des del Youtube, en aquestes plataformes veus el capítol normal, però també es podrà veure a la televisió en un format de llargmetratge i també es podrà seguir per les xarxes socials (Twitter i Instagram), la mateixa història, però explicada diferent.

I enfocat, en tots els casos, a un públic jove.
DV. Sí, des del principi el projecte està plantejat perquè vagi dirigit a gent jove. Nosaltres diem que és un humor americà, perquè és molt ‘zasca’, un humor una mica negre, absurd i això crec que es porta bastant entre la gent jove. Els pares potser també, però més enllà ja no.

No és un tipus d’humor que habitualment puguem trobar en pantalla a les televisions convencionals, doncs.
JS: Quan començàvem a produir la sèrie, ens vam trobar amb ‘Benvinguts a la Família’, i segurament és el més comparable que hi ha, però no igual.
DV. Els Òscars també han començat a fer un tipus d’humor diferent, però per exemple el Polònia té un tipus d’humor més familiar, el nostre l’han catalogat com a +16.

Feu una sèrie enfocada a gent jove com vosaltres. Quina mirada aporteu?
JS. Crec que és important que hi hagi varietat en els creadors de contingut, perquè sinó, tens el mateix punt de vista a 30 programes diferents que veurà el mateix perfil de gent. Es tracta d’una cadena pública que ha d’arribar al màxim nombre de la població, i la gent jove suposa un percentatge important. Emetre continguts fets per a gent jove no hauria de ser res innovador, hauria de ser la norma, part de la programació que hauria de tenir una cadena pública. La idea aquesta que una cadena pública ha de fer contingut pràcticament de vainilla, i que no ha de sortir de la norma per a res, no la comparteixo en absolut. Crec que, precisament, al ser una cadena pública, acceptar una proposta d’una persona jove no li hauria de suposar un risc, hauria de ser habitual perquè hi estiguin representades totes les franges d’edat.