“El més alliberador en aquesta vida és trencar els teus propis esquemes”

16/07/2020

Jenny Moix, Psicologia UAB '86 i doctorada UAB ’90, tenia clar que es dedicaria a la Psicologia des de ben petita. És professora a la UAB, divulgadora, i ha escrit llibres com ‘Felicidad flexible’ o ‘Mi mente sin mí’.

Aquests últims mesos, ha col·laborat amb la Fundació Galatea per donar suport psicològic als professionals de la salut durant l’epidèmia de la Covid-19. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria.
 

Per què vas decidir estudiar Psicologia?
Tot va començar quan jo era petita. Els nens a vegades pensen que tenen súper poders, i jo pensava que el meu era el d’arreglar qualsevol problema. Quan anava amb cotxe amb els meus pares i discutien sobre coses, jo sempre els deia que m’ho expliquessin per poder-ho solucionar.  Als 9 anys, llençava ampolles al mar amb un missatge: “Si tiene problemas, llame a Jenny Moix”, amb el meu número de telèfon. Òbviament, ningú em va trucar mai. Als 11 anys, a la biblioteca de la meva escola, en un llibre vaig trobar-me amb la paraula psicologia, i des de llavors em vaig enfocar cap a la Psicologia. 

Vas fer la llicenciatura i el doctorat a la UAB i ara n’ets professora. Tota una vida.
Sí, vaig entrar amb 17 anys, i ara en tinc 56. Sempre ho dic, la UAB és com casa meva, m’hi sento molt identificada. Em va agradar la carrera, vaig tenir un professor, el Ramon Bayés, que ens explicava el poder de la ment sobre el cos, temes que a mi em semblaven molt misteriosos i realment va ser quan vaig pensar que m’agradaria quedar-me a la universitat. El Ramon ha sigut com una espècie de pare acadèmic, després em va dirigir la tesina, la tesi, i encara estic en contacte amb ell. 

La teva tesi es titula ‘Influencia de la evaluación cognitiva y las estrategias de afrontamiento en la ansiedad: su valoración en pacientes quirúrgicos’. Com vas anant enfocant les teves línies d’investigació acadèmica?
Una anestesista estava fent una tesi amb pacients quirúrgics, es a dir, amb gent que s’ha d’operar. Els avaluaven paràmetres fisiològics com l’adrenalina, el cortisol, tota una seria d’hormones. I amb el Ramon, en vam analitzar el factor psicològic. El nostre objectiu era veure si l’estat psicològic de la gent abans de l’operació, incideix en aquests paràmetres fisiològics i per, tant incideix en la recuperació. El que s’ha conclòs, tant nosaltres com altres investigadors, és que com més tranquil està un pacient abans de l’operació, més ràpid i amb menys dolor i complicacions passa tot el procés. Per tant, no només es important el tema de la medicació, sinó que també l’ajuda psicològica als pacients. En aquella època, aquí, vam ser dels primers a afirmar-ho. 

I vas acabar treballant amb pacients amb dolor crònic.
Sí, quan treballava amb pacients quirúrgics a l’Hospital Parc Taulí, una anestesista em va dir que seria molt útil treballant sobre el dolor, amb gent que ha tingut alguna malaltia i els ha quedat un dolor crònic. Al principi no en tenia ni idea, i vaig preguntar: és el dolor el que els provoca ansietat i depressió, o són aquestes el que els provoca el dolor? No sabia la direcció de la causalitat. Però es tracta d’un cercle viciós que es retroalimenta, el dolor fa que el teu estat d’ànim estigui malament i alhora això fa que segreguis una sèrie d’hormones, etc, que fan que el dolor augmenti. I l’objectiu és trencar el cercle, perquè el dolor no provoqui més patiment del compte. I de rebot, es redueixi el dolor. 

En vas escriure dos llibres ‘Manual del dolor’ i ‘Cara a cara con tu dolor’.
Era un moment en que no hi havia gaire psicòlegs als hospitals i menys tractant el tema del dolor i jo veia que realment la psicologia amb pacients crònics tenia molt de sentit i molta gent millorava, així va ser quan em vaig llançar a escriure sobre el dolor crònic. Ara actualment no estic a l’Hospital amb els pacients, però indirectament hi segueixo vinculada, dirigint tesis sobre el tema, per exemple. 

Com és la teva experiència com a professora?
Ara mateix, faig una assignatura que m’encanta, ‘Atenció i percepció’, on explico que cada un de nosaltres, està en un mon diferent, si jo de repent entrés en la ment d’una altra persona, seria un shock, ho veuria tot a través d’uns pensaments diferents. Els explico com l’atenció i la percepció, modela el món en el que estem, i que per això un psicòleg, ha de ser un especialista en com atenem i com percebem. Faig aquesta assignatura a primer i una altra a quart, m’agrada perquè veig els alumnes tal com entren, entusiasmats, innocents, verges, i els alumnes com surten, amb pors, i a la vegada il·lusionats, perquè els espera la vida real. 

Un tema molt relacionat amb els prejudicis.
Sí, els prejudicis, metafòricament, son com les ulleres, i cada un les tenim diferents. Vivim en una societat que tota l’estona estem jutjant a través de les nostres ulleres. I una cosa molt curiosa és que tots pensem que tenim la raó. Al meu llibre ‘Felicidad flexible’ parlo de les rigideses de tothom. El més alliberador en aquesta vida és trencar els teus propis esquemes, el llibre de fet, es subtitula ‘Atrévete a romper tus propios esquemas’, perquè quan trenques un esquema, el món es fa molt ample. Si encens la televisió, tan si poses un programa com Sálvame Deluxe, o un debat al Congrés dels Diputat, a tot arreu és el mateix, es tracta de criticar a l’altre, de mirar el món des del teu punt de vista i creure que tens la raó. No veiem una perspectiva constructivista, tot està concebut com un sistema d’enemics. 

El teu últim llibre es titula ‘Mi mente sin mi’. Què significa? Hi ha un nosaltres que no és la nostra ment?
Quan faig alguna conferència sobre aquest tema, li dic a la gent que tanqui els ulls un minut, respiri i intenti estar atent a la respiració. La gran majoria de la gent no pot estar atenta a la respiració, i els pocs que poden, si allarguéssim el temps, no podrien. Perquè encara que vulguis estar-hi atent, entren els pensaments sense demanar-nos permís. Sempre que vaig a conferències duc un mico de peluix, i explico que aquests pensaments que ens entren, son la ment del mono, salten d’un pensament a l’altre, igual que el mono salta de branca en branca, però hi ha el ‘mi’, una part de tu que se n’adona que entra un pensament i torna a la respiració. Per tant, hi ha una part de nosaltres més enllà. 

I per què és important entendre aquesta diferència?
Normalment diem que volem relacionar-nos millor amb la gent: amb la parella, família, amics, companys de feina, però realment la relació més important, bàsica i fonamental és la que tens tu amb el teu mico. Si aquesta relació està bé, les altres relacions tindran tendència a estar bé, si aquesta està malament, la resta estaran fatal. I si et vols relacionar bé amb la teva ment, el primer pas és conèixer com funciona, quins complexes tens, quines alegries. 

Has estat en contacte amb personal sanitari durant la crisis de la Covid-19. Com ha sigut l’experiència?
Em van trucar de la Fundació Galatea, que es dediquen a cuidar els professionals de la salut, i em van dir que a l’Hospital General de Catalunya, un hospital de referencia de la Covid-19, volien algú que tractés els metges. Em van explicar la situació tan intensa que estaven vivint els equips mèdics: decisions de vida o mort, falta de material, la por a contagiar-se i contagiar als familiars. Era una situació molt desesperada. Quan m’ho van dir, ho vaig viure amb molta responsabilitat. Em vaig preguntar: què puc fer jo en aquesta situació? Perquè era ensenyar a nadar en un tsunami. Però pensant-hi vaig arribar a la conclusió que aquesta situació, dins de l’excepcionalitat, era com totes.

En quin sentit?
Hi ha una situació externa, i la gent la viu d’una determinada manera, però cadascú la viu d’una manera diferent, no depèn de la situació només, sinó sobretot de la teva ment, de les teves ulleres, de com tu veus la situació i llavors em vaig posar a treballar amb el tema de conèixer-te a tu mateix, treballar com veia cada un d’ells la situació, com la miraven, com reaccionaven... 

Els que no son professionals sanitaris, també haguessin pogut mirar aquesta pandèmia d'una forma diferent?
Jo, com a psicòloga, crec que els humans tenim una intel·ligència brutal, però la malgastem barallant-nos els uns amb els altres, preocupant-nos, atabalant-nos amb les nostres pors. I això és el que vàrem fer en aquesta crisi. Imagina’t que s’hagués inventat una píndola de la serenitat i se l’hagués pres tothom des dels polítics, administratius, professionals sanitaris, malalts, familiars... tot hagués estat molt diferent, perquè sense pors les nostres capacitats amagades, que són moltes, haguessin aparegut en escena. Ho haguérem afrontat molt millor, hauria sigut una història diferent. No ens ha matat només la Covid-19, sinó també el que ens ha provocat emocionalment.

Com a societat, hem après alguna cosa d’aquesta crisi?
No sé si hem après alguna cosa com a societat. Suposo que individualment alguns hauran après i altres no. Crec que com a societat el que hauríem d’aprendre és a ser més humils. Com estem al segle XXI, pensem que ja hem arribat al màxim i que ho tenim tot controlat, però és una falsa il·lusió de control. Per això aquest virus ens ha trasbalsat tant. Hi havia gent que s’indignava només fent una mica de cua en un supermercat. És una mostra que l’equilibri interior es basa en coses molt superficials, som poc adaptables. Hem de tenir un equilibri més profund, veure l’essencialitat de la vida. Si fóssim més humils, ens costaria menys adaptar-nos a la realitat tal com ve.