"Estem on estem gràcies a l'Aula de Teatre de la UAB"

30/11/2016

Els dramaturgs Toni Casares i Sergi Belbel van rebre el premi Amic dels Amics el 24 de novembre passat, en el marc de la festa anual de l'Associació d'Amics de la UAB. A més de ser dues figures destacades de l'escena teatral catalana, Belbel i Casares van ser, el curs 1983-1984, dos dels impulsors de l'Aula de Teatre de la UAB quan aleshores cursaven els seus estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres. Tots dos evoquen els orígens d'aquell projecte tot complementant-se amb gran complicitat en les seves respostes.

Sergi Belbel: La iniciativa va sortir de dos professors, el Jordi Castellanos i el Manuel Aznar, del departament de filologies hispàniques. Van veure la necessitat que el teatre no fos només una assignatura teòrica. La idea consistia en portar un professor que donés teatre des d'un punt de vista semiòtic i no només literari i, al marge d'això, en hores no lectives, crear una aula amb gent que volgués fer teatre.

Toni Casares: Castellanos i Aznar van demanar que el departament es dotés d'un docent per impartir aquesta assignatura. Van aconseguir que l'Institut del Teatre els cedís un professor, que va ser el José Sanchis Sinisterra. Aleshores, primer van parlar-ho amb uns alumnes de literatura i després van fer una convocatòria amb cartells als passadissos.

S.B.: Jo vaig veure un cartell i m'hi vaig apuntar.

T.C.: Jo també. I vam anar a una primera reunió on hi havia gent amb moltes ganes.

S.B.: De cop i volta, hi havia alumnes molt entusiasmats amb la idea. De seguida vam tenir també la complicitat de la universitat. La vicerectora Assumpció Cros i el degà ens van mimar molt i el projecte va començar a créixer.

T.C.: El primer any, vam dur a terme algunes activitats: cicles de xerrades sobre teatre i sobre espectacles que es feia a Barcelona, etc. I un curs d'interpretació amb una professora de Terrassa, Rosa Pareta. Fèiem assajos durant tot el curs i, al final, un espectacle.

Recorden la primera representació?

T.C.: Aquell primer any, no va ser ni un espectacle, sinó la representació de peces breus.

S.B.: Eren uns textos de Karl Valentin (Enquadernador Wanninger) i altres del Sanchis (L'anell, El bagul) que tractaven sobre el franquisme agafant com a model Terror y miserias del Tercer Reich, del Bertolt Brecht. I, a partir del segon any, vam arribar a aconseguir que s'aturessin les classes de tota la Facultat de Filosofia i Lletres per venir a veure els espectacles. Era una proesa perquè teníem uns plens que no t'ho pots imaginar.

Què va suposar per a vostès aquesta experiència?

T.C.: De fet, estem on som gràcies a allò. I la gràcia és que, en aquell moment, qui ens hauria dit que ens dedicaríem al teatre!

S.B.: Anàvem per a filòlegs... Per a mi, el teatre no era una opció professional. Va ser a partir d'això quan tothom va començar a dir-me: "Però si el que t'interessa de debò a tu és el teatre”.

T.C.: I, de cop, veníem a la universitat supermotivats. Anàvem a classe, sí, però era el de menys. [riuen] A més, l'Aula de Teatre feia que estiguéssim a la universitat en uns horaris intempestius. I agafàvem, per exemple, autobusos que sortien del campus per anar a fer una representació a Girona... Fèiem coses molt rares comparades amb les que feien els altres estudiants.

S.B.: Ens passàvem hores i hores, aturàvem classes i fèiem rues per Carnestoltes...

T.C.: I, quan anàvem a veure espectacles a Barcelona, ho copiàvem tot. O Anàvem a veure la Pina Bausch a Avinyó, i copiàvem la Pina Bausch. O altres com el Peter Brook, etc.

Quins altres professionals destacats han sorgit de l'Aula de Teatre de la UAB?

S.B.: La Laura Conejero, la Mercè Sarrias, el Litus... Que ja són de generacions més joves.

T.C.: L'Aula va viure uns primers cinc anys esplendorosos i, quan va marxar la primera generació, va continuar però va perdre una mica d'empenta fins al cap d'uns anys.

S.B.: S'ha de dir també que va coincidir amb una època en què el teatre català va fer un tomb molt fort. Als anys vuitanta, les institucions van començar a donar diners per al teatre, es va fer el Centre Dramàtic de la Generalitat, es va buscar nous talents... i nosaltres érem un focus. El Centre ens hi va posar l'ull i vam passar de la UAB al Teatre Romea, d'un espai universitari a un de professional, en dos o tres anys. I amb una formació universitària, no pas d'escola de teatre.

T.C.: Això resultava nou en aquell moment. Abans, als anys seixanta, la universitat havia estat un focus de creació teatral important. Però això havia quedat enrere i, en aquell moment, la gent a la que agradava el teatre i que tenia una formació universitària era cosa insòlita. Els estudiants de l'Institut del Teatre feien només interpretació, mentre que nosaltres teníem un equilibri entre l'afició al teatre i els estudis.

S.B.: El Manolo Aznar i el Jordi Castellanos, l'any 89, estaven eufòrics: qui els hauria dit, quan van crear l'Aula, la repercussió que tindria, és a dir, la gent que hi vam passar i que després ens incorporaríem a l'escenari professional. Va ser una idea molt feliç i una sorpresa que va anar més enllà del concepte amb què va ser creada.

Recomanen començar en aquest tipus d'experiències de teatre amateur?

S.B.: Absolutament. Però l'Aula era més que quelcom amateur. En estar a l'àmbit universitari, tant la dedicació que hi posàvem com el nivell que se'ns exigia eren bastant superiors al d'un teatre amateur que tu pots fer a hores nocturnes, un o dos dies a la setmana.

T.C.: I compara també el repertori que triàvem. Buscàvem allò més nou d'Europa, el que ningú no coneixia.

S.B.: Georges Perec, unes coses al·lucinants... [riu]

T.C.: I una altra cosa molt recomanable és que Castellanos, Aznar i Sinisterra tenien quelcom imprescindible per ser un bon professor, que és generar entusiasme i donar confiança. Aleshores, quan el Sergi va començar a escriure i guanyar premis, el Sanchis l'empenyia a presentar-se a aquells premis.

S.B.: I m'oferia la seva companyia per fer espectacles, un acte de generositat màxima.

T.C.: Per tant, és recomanable per als estudiants que s'apuntin a fer aquestes coses però també és molt important que els professors d'avui confiïn en ells, que els donin la possibilitat d'expressar-se i que no es guardin el coneixement per a ells mateixos sinó que el comparteixin.

I què en pensen, de la situació del teatre a Catalunya avui dia?

T.C.: Viu un moment únic pel que fa a la creativitat: hi ha més autors que mai escrivint un teatre de molta qualitat i molt divers que s'estrena a tot el món. Potser encara falta que sigui més regular la possibilitat d'estrenar a teatres de la cartellera professional de la ciutat, tot i que Déu n'hi do. I potser cal també que sigui més fàcil trencar llocs comuns, sorprendre'ns, trobar noves maneres de fer... De vegades costa una mica innovar.

S.B.: Afegeixo que la qualitat és molt alta a tots els àmbits, tant a l'autoria com a la direcció i a la interpretació. L'únic que ens castiga una mica, com tants i tants sectors, és la crisi. I hem notat molt la pujada de l'IVA. Ara ens recuperem de mica en mica però encara costa. D'altra banda, això no ha afectat la qualitat, sinó les condicions laborals. Hi ha un cert patiment i això fa que la gent pensi en emigrar, que és una llàstima.