"S'ha perdut l'habilitat per relacionar-nos, i això afavoreix l'aparició de trastorns mentals"

EntrevistaCarlaSharp

Entrevista a Carla Sharp, professora de Psicologia de la Universitat de Houston, que ha fet investigaciones pioneres sobre el trastorn límit de la personalitat (Borderline Personality Disorder, BPD) en nens i adolescents. Ha vingut a fer una conferència i un workshop a la Facultat de Psicologia de la UAB.

13/12/2018

"Un nen pot néixer amb una alta sensibilitat  per al trastorn a nivell genètic, i l’ambient i entorn fa que el desenvolupi o no. Però el que està clar és que això no és culpa dels pares, molts dels quals se senten culpables, i en absolut, ho són".
 

Carla Sharp, catedràtica de Psicologia de la Universitat de Houston (EUA), té una llarga experiència com a investigadora en els trastorns psiquiàtrics al llarg de la vida, amb especial atenció a la joventut. Dirigeix també un centre d'adolescència per a la prevenció i tractament d'aquests trastorns a Houston.

Ha publicat més de 200 publicacions en revistes, capítols i llibres. Destaca el seu llibre "Manual del Trastorn de la personalitat fronterera en nens i adolescents" (Springer). Va rebre al 2016 el premi de la Societat Nord-americana per a l'Estudi dels Trastorns de la Personalitat. Els dies 10  i 11 de desembre ha vingut a la Facultat de Psicologia de la UAB.

-Què és el Trastorn Límit de la Personalitat (Borderline Personality Disorder, BPD)?
-És un dels 10 desordres de la personalitat que coneixem fins el moment. Descriu un desordre caracteritzat  per impulsivitat, emocionalitat, sentit de buidor, problemes en les relacions personals. Ha estat diagnòstic en adults fa uns 30 anys però en joves i nens no ha estat diagnosticat fins fa més poc. 

En els adolescents podem detectar quins són els símptomes que ens fan veure que quan sigui adult la podrà patir,  però no ho podem detectar en pre-adolescents. Als pre-adolescents podem veure alguns trets com emocionalitat o impulsivitat però no tots els trets que inclou el BPD.
 
-Són més comuns i habituals els trastorns límit de la personalitat ara que fa 40 o 50 anys?
 -No és ben bé. El que ha canviat és que ara tenim l’habilitat de poder identificar-los clarament. Fins fa uns anys ho confoníem, i ara veiem clarament que és diferent d’una depressió, d’ansietat o del comportament anti-social, per exemple. És a dir, la BPD no creix però sí que ara tenim més coneixement per poder diagnosticar-la.
 
-Què poden fer les famílies per prevenir l’aparició dels trastorns límit de la personalitat en els seus fills?
 -Aquesta és una qüestió molt important i en la que hi estem dedicant molt temps d’estudi i recerca. Una persona que neix amb BPD té un temperament molt sensible, és com si enlloc de tenir totes les capes de pell que tenim tots, no en tingués cap. Són nens que seran reactius a l’ambient, més emocionals, i necessitaran més dels pares per ajudar-los a regular les respostes a l’ambient. És molt important que els pares els mentalitzin perquè a l’adolescència és quan els nens integren la seva personalitat i necessiten trobar respostes. I la família ha de tenir-ho present per saber com tractar-lo.
 
-En quins projectes d’investigació esteu treballant des de la Universitat de Houston (Estats Units) relacionats amb les patologies de la personalitat en joves i nens? Algun projecte a destacar, en concret?
 -Actualment estem molt interessats en investigar en prevenció i també en intervenció primerenca. Els trastorns límit de personalitat són molt difícils de tractar i els tractaments són de molt llarga durada perquè siguin efectius, per això quan abans es detectin els trastorns, millor. Estem treballant centrats en la prevenció, és a dir, abans que un trastorn arreli. Estem iniciant ara mateix diferents projectes d’intervenció  primerenca en mares i els seus fills.
 
Estem fent intervencions en mares que són d'alt risc: per exemple, en mares que han patit violència domèstica i que viuen en centres d’acollida o refugis. Aquestes mares estan sota els efectes d'aquest trauma, sense feina, sense llar, sense ingressos, etc. i el seu cervell té poca capacitat per detectar els trastorns de personalitat que puguin tenir els seus fills. Un altre projecte en el que estem treballant és el dels nens que viuen en refugis d’acollida, que també podrien patir aquests trastorns de personalitat.
 
-Les patologies de personalitat són produïdes per qüestions socials i culturals o bé són conseqüència del component genètic de cada individu?
 -Les causes genètiques són molt importants. En el passat es pensava que el desordre de personalitat era només causa de l’ambient i de l’entorn familiar i personal. Però els darrers 15 anys hem vist que en moltes malalties psiquiàtriques hi ha un component genètic molt important i allò important és descobrir quina és la vulnerabilitat biològica o genètica que té l’individu. És un tema de temperament. Un nen pot néixer amb una alta sensibilitat  per al trastorn a nivell genètic, i l’ambient i entorn fa que el desenvolupi o no. Però el que està clar és que això no és culpa dels pares, molts dels quals se senten culpables, i en absolut, ho són.
 
Els pares necessiten més informació per detectar-ho i donar el tipus d’ajut que necessiten els seus fills. En el passat estigmatitzàvem els pares d’aquests nens amb el trastorn límit de personalitat i no apreciàvem la duresa que representa per ells educar nens amb aquest temperament. I aquestes mares i pares justament el que necessiten és molt ajut i suport, i no pas que se’ls critiqui o culpabilitzi per part de la societat.
 
-Hauria de canviar l’assistència i tractament de les persones que pateixen BPD en els hospitals?
 
-Rotundament sí, ha de canviar el tractament. En aquests moments hem iniciat una aliança global entre diferents països per la prevenció i intervenció primerenca del BPD. Espanya espero que hi entri ben aviat. És una iniciativa global per influenciar en les polítiques sobre la prevenció i immediata intervenció.

El problema és que a tot el món, inclús als Estats Units, l’assistència de les persones amb trastorn límit de personalitat (BPD) no està dins els protocols sanitaris; es diu que aquestes persones tenen depressió, angoixa, TDHA, etc…però no es diu trastorn límit de personalitat. I així perds de vista la part central del problema (això es demostra en que només el 30% dels tractaments que es fan són efectius). La nostra predicció és que això vol dir que el 70% dels nens no reben la diagnosi i tractament adequat i poden desenvolupar un BPD, perquè no està identificat i conseqüentment, no està tractat.
 
En les clíniques i hospitals coneixen aquest trastorn però no el diagnostiquen per por a que els nens i joves siguin estigmatitzats en la seva vida personal. En aquests moments ens trobem que el doctor et pot diagnosticar un càncer al teu fill però no un trastorn límit de la personalitat. ¡S’han de canviar les pràctiques mèdiques i l’assistència a aquestes malalties, a tot el món!
 
En la majoria de casos saben que és un BPD però no saben com tractar-lo. Hem de formar professionals que puguin i sàpiguen tractar amb persones que pateixin trastorn límit de personalitat. Molta gent pensa que és intractable i incurable, i no, això no és així, existeix un tractament per a aquesta malaltia i és curable. Ara, hi ha molta feina a fer, i és un llarg camí fins arribar a la curació.
 
-Quin tipus de tractament és el que es fa? Amb medicaments?
No, no, realment els medicaments no funcionen massa. El que sí que és clau és la psicoteràpia. Hi ha quatre tractaments de psicoteràpia, i d’ells dos són els que es fan servir més: la del comportament dialèctic, i la teràpia de mentalització . Són diferents vies per arribar al mateix lloc. El problema és que són de llarga durada, no tenen una immediatesa, però funcionen.
 
-En quins llocs del món s’està més avançat o s’està avançant més en els trastorn límit de personalitat?
Anglaterra, Dinamarca, Alemanya, Noruega, Austràlia, i a Estats Units depèn de l’estat. Tots aquests països s’han dotat de programes nacionals i globals per diagnosticar i tractar el trastorn límit de personalitat.
 
-A nivell general, què necessita la societat per afrontar i tractar el trastorn límit de personalitat?
 -El que necessita la nostra societat és més mentalització sobre aquest tema. A Estats Units, per exemple -però a nivell general també-, les relacions personals s’han trencat totalment. L’habilitat per relacionar-nos els uns amb els altres s’ha esquinçat. Vivim en una societat que fa culte a la individualització i a tot allò material. I el més difícil ara és mentalitzar les persones perquè es relacionin d’una forma correcta. Vivim en un món on es prioritza l’individualisme, l’amor a la feina, el no compartir amb les persones que tenim al costat, l’ésser esclaus de la tecnologia, etc… Tot això afavoreix els trastorns psiquiàtrics. I justament el que cal és cercar la connexió entre les persones. Necessitem que la gent es connecti i es relacionin entre ells d’una forma diferent a com ho estem fent actualment. Si no ho aconseguim, els trastorns psiquiàtrics aniran creixent.

 

Notícies relacionades

DavidGarciaDorado

Mor el professor de Medicina, David García-Dorado

Ens ha deixat el catedràtic del Departament de Medicina de la UAB, David García-Dorado García. Era cap del servei de cardiologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron i del grup de recerca en malalties cardiovasculars.

Totes les notícies