"A Espanya, els cacics han estat sovint parlamentaris"

20/12/2017

Jens Ivo Engels, professor de la Universitat Tècnica de Darmstadt (Alemanya), va pronunciar la conferència "La corrupció política a l'Europa contemporània: estat de la qüestió, debats i línies de recerca actuals" a la sessió inaugural del primer "Congrés internacional sobre la corrupció política a l'Espanya contemporània (segles XIX-XXI)", que va tenir lloc els dies 14 i 15 de desembre, al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. El congrés va ser organitzat pel Grup d'Història del Parlamentarisme de la UAB, El Born Centre de Cultura i Memòria, l'Institut dels Passats Presents de l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB.

Des de quan s'estudia la història de la corrupció política a Espanya?

A Espanya, es ve estudiant sobretot la història del caciquisme des dels inicis del segle XX. Però els autors d'aquests estudis no es veien a ells mateixos com a historiadors de la corrupció. Aquesta és una novetat d'entre els anys 2005 i 2010, quan s'ha començat a fer una història de la corrupció com a nou camp de la recerca històrica.

L'avenç de la democràcia ha contribuït a reduir el fenomen de la corrupció?

No, perquè no hi ha un fenomen de la corrupció: hi ha un discurs de la corrupció i diversos tipus de pràctiques. I, de fet, la democràcia i el parlamentarisme han refermat moltes pràctiques de favors i clientelisme perquè, des del moment en què hi ha parlamentaris, el joc té nous jugadors. A Espanya, els cacics han estat sovint parlamentaris o han tingut vincles pròxims amb els parlamentaris. I això és vàlid també per a la resta de països a Europa.

Històricament, han estat més corruptes les monarquies que les repúbliques?

En les societats premodernes, abans de la Revolució Francesa, el patrocini personal era el fonament de tota organització política: la idea monàrquica és aristocràtica, és a dir, basada en els vincles personals. I, en els sistemes moderns, oficialment, hem intentat combatre la corrupció tant sota una monarquia com sota una república. Els monàrquics consideren que l'únic que no està corromput és el rei; els dictadors diuen que són ells els únics no corruptes; etc. Tots els sistemes declaren que combaten la corrupció oficialment però les pràctiques existeixen sempre.

Precisament, en la seva conferència, ha parlat de la utilització del discurs anticorrupció per part de les dictadures. A Espanya, els règims de Primo i de Franco semblen haver estat especialment corruptes.

Sí, és clar. Cada sistema fa servir formes de patronatge o de clientelisme, i també va ser el cas del franquisme, del nazisme i, a Itàlia, del feixisme. Es diu que es vol combatre la corrupció però s'utilitzen estructures similars a les que ja hi havia prèviament.

Quan va començar el periodisme a ser un instrument de denúncia eficaç contra la corrupció política?

Des de l'inici del periodisme modern, és a dir, amb el desenvolupament de la premsa de masses, durant l'últim terç del segle XIX. S'inicia "l"escandalització" de la corrupció al mateix temps que apareixen altres tipus d'escàndols.

És real la idea que hi ha més corrupció als països mediterranis com ara Espanya o Itàlia?

No es pot dir quin és el nivell de corrupció perquè no hi ha un mitjà de saber-ho. Però és cert que els països del nord creuen que els països del sud són més corruptes i, de fet, els espanyols, els italians i els grecs creuen ells mateixos que els seus països són més corruptes. És una cosa que em fascina i que ve de molt enrere: comença amb el regeneracionisme a Espanya i, a Itàlia, és fins i tot més antic, comença amb el meridionalisme a mitjan segle XIX.

En quins països hi ha hagut una legislació contra la corrupció més eficaç?

Sempre s'ha dit que va ser Prússia. Els prussians ho van creure, els italians ho van creure també, però si revisem les fonts, veiem que les estratègies i les pràctiques administratives eren més o menys les mateixes: hi ha un estudi molt bo sobre l'estructura administrativa prussiana que ha establert que era molt comparable a la de la Itàlia del sud.

En un article que vostè signa juntament amb Silvia Marton i Frédéric Monier, parla d'un "descens tendencial de la tolerància amb el favoritisme". La sensibilitat de la societat en relació a la corrupció política ha provocat indirectament una reacció antipolítica?

Sí. Durant els dos últims decennis, hi ha hagut una tendència antipolítica i antielitista que està molt vinculada a aquest debat anticorrupció i que originàriament era d'esquerres. Però, al mateix temps, el discurs anticorrupció és neoliberal. Hi ha, per tant, diversos motius que porten a aquest discurs des d'interessos i ideologies molt diferents.

Creu que hi ha una relació entre aquesta creixent sensibilitat contra la corrupció i l'augment electoral d'opcions populistes (Brexit, Trump, Front National...)?

Sí, efectivament. I es pot fer una comparació amb el debat de finals del segle XIX i inicis del XX, quan hi havia un discurs contra l'elit i contra la democràcia més o menys com el d'ara: hi ha moltes diferències però també similituds.

Més informació: Congrés internacional sobre la corrupció política a l'Espanya contemporània (segles XIX-XXI)