Ruta guiada QR
La Casa de Convalescència va ser construïda entre 1922 i 1930 dins el perímetre del complex hospitalari de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, al barri del Guinardó (districte d’Horta-Guinardó, Barcelona). L’Hospital de la Santa Creu de Barcelona té el seu origen al segle XV, quan el Capítol de la catedral de Barcelona i el Consell de Cent encarregaren la construcció d’un hospital al barri del Raval que unifiqués els cinc hospitals d’origen medieval existents a la ciutat. La primera pedra va ser col·locada el 1401, però l’edifici cresqué fins el segle XVIII.
L’any 1622 sorgí la idea de crear un edifici dedicat a la convalescència, que permetés separar els pacients convalescents dels malalts més greus i infecciosos. El projecte es materialitzà a partir de 1629 gràcies a un primer llegat econòmic. Les obres s’aturaren de 1638 a 1646 degut a un incendi, i es reprengueren aquell mateix any gràcies al generós llegat del mercader Pau Ferran. La Casa de Convalescència era administrada independentment de l’hospital, amb fons econòmics i patronatge propis. A inicis del segle XX, la superpoblació de Barcelona i la insuficiència de l’hospital de la Santa Creu evoquen la necessitat d’un nou hospital, que començarà a construir-se a partir de 1902 lluny del barri col·lapsat del Raval. El terreny escollit és al Guinardó, que en aquell moment era una zona de conreus, pasturatges i masos esparsos.
El principal promotor va ser el banquer Pau Gil i Serra (1816-1896), que en el seu testament llegava una suma important per a la compra d’un terreny i la construcció d’un hospital civil que incorporaria les millores sanitàries, tecnològiques i constructives dels hospitals estrangers i que portaria el seu nom, Hospital de Sant Pau. El 1913, l’hospital passa a anomenar-se de la Santa Creu i Sant Pau.
El complex hospitalari va ser projectat per Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), arquitecte modernista notable, coetani d’Antoni Gaudí (1852-1926) i Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). El seu fill i col·laborador, Pere Domènech i Roura (1881-1962), va ser el continuador de l’obra a la seva mort i, en concret, va ser qui executà la nova Casa de Convalescència: un edifici majestuós, situat al xamfrà nord-est del complex, i oposada al Pavelló de l’Administració de l’Hospital, de manera que ambdós edificis estan dialogant.
Les façanes de l’edifici són grandioses, teatrals i robustes. La frontal combina la sobrietat dels materials -maó, pedra- amb la sofisticació de la decoració de gust medieval i renaixentista: arcuacions cegues, arcs de mig punt i peraltats, finestres trilobulades, petits rosetons, pinacles, columnes amb capitells florals, torres de vigilància, balcons correguts i fornícules a les cantonades. També s’hi incorpora un pòrtic cobert per una balconada correguda al llarg de la façana.
La Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau tenia la mateixa gestió i les mateixes funcions que l’antiga Casa de Convalescència de Barcelona, edificada al barri del Raval a partir de 1629. El cost no es va sufragar amb els diners procedents del testament de Pau Gil, com una part important de l’hospital, sinó amb l’import aconseguit amb la venda de l’antiga Casa de Convalescència (1.750.000 pessetes) l'any 1925, així com altres ingressos particulars i procedents de cobraments (misses, censos).
L’edifici, amb capacitat per uns 100 malalts, permetia ingressar-hi pacients de l’hospital i separar-los dels malalts greus i de possibles focus d’infecció. Estava gestionada per les Germanes Hospitalàries, igualment responsables de la cura de malalts a l’hospital, i tenia capella, farmàcia, cuina i menjadors propis.
El vestíbul se situa al centre de l’edifici i dóna pas a les estances públiques i de servei de la planta baixa (menjadors, oficina, sala de juntes), així com accés al primer pis per l’escalinata. Té el sostre cobert d’una volta bufada o de mocador, i columnes de pedra calcària amb capitells compostos.
Els murs del vestíbul es van revestir amb mosaics historiats. Domènech i Montaner va manifestar el 1923 la voluntat de representar-hi quatre escenes de la història de la Casa de Convalescència des del segle XVII fins al segle XX, però la iconografia acabà variant: un primer plafó es dedicà a Elena Soler, noble barcelonina, testant el 1656 a favor de la Casa de Convalescència del Raval; un segon representava la benefactora Lucrècia Gualba el 1629; i en un tercer hi figuraven els administradors de l’Hospital de la Santa Creu el 24 de gener de 1680, dia de la benedicció de l’antiga Casa de Convalescència. En la restauració dels anys 90 es va optar per no intervenir en els fragments de mosaics que havien estat recentment vandalizats i que coneixem per fotografies.
La ceràmica, així com el maó vidriat, no només tenia un valor ornamental, sinó que permetia una neteja més eficient dels espais, millor aïllament tèrmic i una major resistència al desgast en zones de molt de pas. Per aquests motius es va col·locar al vestíbul, les escales, les oficines, el menjador, la sala de juntes, els dormitoris, les escales secundàries -que compten amb ceràmica monocromàtica simple- i els pòrtics del jardí, on es va instal·lar ceràmica de cartabó o de vela, que es compon de peces quadrades dividides diagonalment, pintades de verd i blanc, molt típica a Catalunya, València i Mallorca al segle XVI.
L’escala principal, l’espai interior més ben conservat de l’edifici, conduïa a la capella i les terrasses. Es tracta d’una escala d’estil imperial, és a dir, composta d’un tram recte que en el replà es divideix en dos trams més estrets paral·lels. En tenim exemples propers, com a l’actual Seu del Consell de Mallorca, i llunyans, al Palau d’Hivern de Sant Petersburg o al Museu d’Història de l’Art de Viena.
Els murs estan recoberts de ceràmica de gust barroc, amb predomini dels colors blau, verd i groc, que agafa com a model tant les pròpies ceràmiques de l’antiga Casa de Convalescència del segle XVII -avui seu de l’Institut d’Estudis Catalans-, com models coetanis de l’estil de la Plaza España de Sevilla, colofó de l’Exposició Iberoamericana de 1929. La documentació els atribueix al pintor i dibuixant Francesc Labarta i Planas (1883 – 1963), membre de l’equip de Domènech i Montaner.
De baix a dalt, podem classificar la temàtica dels mosaics en cinc categories:
- Els missatges cristians promovent les virtuts teologals, inscrits en escuts de gust italià. Des d’inicis de l’edat mitjana, la fundació d’hospitals estava lligada principalment a la iniciativa eclesiàstica, que amb aquesta exercia dos preceptes fonamentals de la doctrina cristiana: la caritat (“Estima als altres com a tu mateix”, Mateu, 22, 39) i l’hospitalitat.
- Els escuts de Barcelona, de l’Hospital de Sant Pau i de la Casa de Convalescència. Aquest últim integra l’escut de l’Hospital de la Santa Creu i els dels quatre benefactors de l’antiga Casa de Convalescència.
- Els escuts heràldics dels nobles barcelonins que al segle XVII costejaren la primera Casa de Convalescència de Barcelona. D’esquerra a dreta: Elena Soler, Lucrècia de Gualba, Pau Ferran i Victòria Astor. L’escut amb ferradures de Pau Ferran, que contribuí amb la quantitat més quantiosa, es troba multiplicat arreu de l’edifici.
- La data d’inauguració de l’edifici, en números romans: MCMXXX. El rei Alfons XIII inaugurà els últims pavellons construïts al recinte durant la seva visita a Barcelona el gener de 1930.
- Ceràmica ornamental, combinada amb motllures, per omplir els espais lliures entre els plafons principals. Reprèn elements i composicions de la ceràmica catalana barroca, molts en forma de grotescos, integrant elements vegetals, ocells, gerres, flors i fruits, petxines i querubins. És interessant subratllar com el ceramista va treballar pensant en models antics i copiant motius de la ceràmica feta per Llorenç Passoles al segle XVII a l’antiga Casa de Convalescència.
Les estances principals del primer pis eren la capella -avui Aula Magna-, al centre de l’edifici, i a ambdós costats, els dormitoris comuns femení (al nord) i masculí (al sud), que tenien accessos diferenciats a través d’escales situades a cada un dels extrems de l’edifici. Els dormitoris del primer pis tenien accedien directament als balcons i terrasses per porta-finestres i finestres. Els dormitoris del segon pis no tenien sortida a l’exterior. L’orientació perfecta est – oest de l’edifici permetia l’assolellament i ventilació òptims de les estances i les terrasses i el màxim aprofitament de la llum natural. Domènech i Montaner, com va fer anys abans Ildefons Cerdà (1815-1876), adoptà mesures higienistes per millorar les condicions de vida de ciutadans i pacients.
Des de la part alta de l’escalinata, al primer pis, s’observa:
- L’entrada a la capella, amb decoració neobarroca i l’escut de Pau Ferran, principal mecenes de l’antiga Casa de Convalescència. El cognom Ferran, derivat de la paraula “ferro”, es sintetitzava a l’escut en forma de tres “ferradures” de sis forats. L’escut es repeteix amb variacions al llarg i ample de tot l’edifici: paviment, llindes, capitells, vitralls i plafons mosaics, entre d'altres.
- Una balconada vidriada que envolta l’escala, amb fusteries d’estil Alfons XIII i vidres amb motius ornamentals, incloent d’esquerra a dreta, els escuts de Lucrècia Gualba, Pau Ferran, la ciutat de Barcelona, l’escut carmelita i el d’Elena Soler. Originalment les finestres estaven arran de l’escala, i la circulació al voltant de l’escala es feia per l’exterior, sota porxo.
- L’escala metàl·lica en acer patinable (o Corten). Plantejada durant la restauració de l’edifici duta a terme per Tusquets, Díaz & Associats entre 1995 i 2000, facilita la comunicació amb els pisos superiors i s’adapta als nous usos de l’edifici. El despatx de l’arquitecte Òscar Tusquets va ser el responsable, així mateix, de la restauració del Palau de la Música Catalana, també de Domènech i Montaner.
- Els pavellons hospitalaris més propers a Casa Convalescència: a l’esquerra el de Santa Victòria, i al fons, el Pavelló Central de l’hospital, edifici on residia i treballava la comunitat de Germanes Hospitalàries que regentaven l’hospital.
Sortint de Casa Convalescència des d’aquest nivell, s’aprecia la façana posterior de l’edifici, que presenta un joc de volums molt remarcable, obtingut per la combinació d’obertures de dimensions i perfils diferents; els pinacles; i tres tipus de cúpula: la principal, semiesfèrica; les quatre que envolten la principal, apuntades; i la que cobreix la caixa d’escales, plana sobre petxines. El conjunt té reminiscències turques, i fa pensar en construccions com l’antiga basílica de Santa Sofia o la mesquita d’Ortaköy (Istambul), que Domènech i Roura coneixia bé com demostren croquis fets de la seva mà. En un dels dibuixos inicials del projecte es preveia, darrere l’edifici, un tancament monumental i una gran avinguda que comunicaria la Casa de Convalescència amb els edificis posteriors.
La Casa de Convalescència disposava de la seva pròpia capella dedicada a Sant Jordi. Era un espai de 27 metres d’alçada, situat al centre de l’edifici, entre els dormitoris femenins i els masculins. Era pràcticament quadrada i estava dividida en tres naus separades entre elles per columnes amb fust de pedra calcària i capitells de pedra de Vilaseca d’estil compost. A mitja alçada tenia unes balconades, decorades amb gerres de pedra, des d’on els malalts que dormien al segon pis haurien pogut assistir als oficis. La meitat superior de la capella presentava nombrosos vitralls -als murs i al tambor de la cúpula- que reprenien iconografia heràldica: la flor de lis, l’escut de Pau Ferran, les armes del capítol catedralici de Barcelona i l’escut de Catalunya. Varen ser encarregats a l’empresa de vitrallers Granell i Cia.
El retaule de la capella era d’estil neobarroc, de pedra i alabastre, amb columnetes salomòniques de marbres de colors i la imatge de Sant Jordi. Sembla que, almenys la part pètria, l’executà un tal sr. Bartolí el 1928. Domènech i Montaner preveia per l’altar major l’encàrrec d’un quadre que pogués competir amb la notable peça del pintor català Antoni Viladomat (1678-1755) de la capella de l’antiga Casa de Convalescència. Probablement, noves directrius i manca de diners varen portar a una solució més modesta.
Les formes massisses i abarrocades de les decoracions en relleu -llinda de la porta, cornises- es poden posar en paral·lel amb les decoracions d’altres edificis com la seu de la Compañía Telefónica Nacional de España (Madrid), projectada entre 1926 i 1929 per Ignacio de Cárdenas Pastor. Com els altres espais nobles de l’edifici, i per motius higiènics i decoratius, la sala estava recoberta per un arrambador de ceràmica policromada amb elements vegetals. A l’exterior, la cúpula estava revestida d’escates de ceràmica vidriada de color groc, negre i vermell.