17/04/2019

Pepe Serra, titulat en Història de l'Art UAB, ha dedicat tota la seva trajectòria a la gestió de museus i és actualment el director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Ens explica la seva trajectòria i parlem amb ell sobre el perfil que ha de tenir un director d'un museu actualment, i també sobre els reptes dels museus al segle XXI i sobre el panorama museístic de Catalunya.

Per què vas decidir estudiar Història de l’Art i per què a la UAB?
Estudiar Història de l’Art està provocat directament per un tiet avi meu, l’Eudald Serra, un escultor dels anys 30, un escultor surrealista, que després se’n va anar al Japó, és un personatge relativament conegut en el món de l’art. I jo treballava molt amb ell, anava amunt i avall en el seu taller, a la Fundació Folch, que hi havia una col·lecció d’art primitiu molt bona. I és ell qui marca una mica aquesta inclinació i també a casa hi havia aquesta inclinació. Hi ha un context que em condiciona molt cap a aquesta mirada amb bastanta naturalitat. La Autònoma em va semblar que era un lloc més obert, amb més capacitat de barrejar disciplines, una mirada menys estricta pel que fa als temes curriculars, menys restringida, que podies personalitzar el teu currículum. I també la idea d’estar amb un lloc que és campus, veus altra gent, el que en diuen el currículum no escolar, tot allò que passa mentre estudies, que és tant important com el que estudies. Em va ser bastant fàcil triar-ho i en el meu cas, vaig encertar.

Com va ser l’experiència?
Jo viatjava molt pel meu tiet avi i pels interessos que tenia i em perdia a vegades setmanes de classes, però el record que tinc és bo, la relació directe amb els professors, amb companys d’altres facultats, i l’experiència va ser molt bona. Jo vivia al centre de Barcelona i m’agradava anar i tornar amb el tren, conèixer a gent.

Vas tenir clar des del principi que et volies dedicar a la gestió cultural?
Jo vaig començar muntant exposicions, i vaig anar trobant el meu camí. A mi m’agrada més aquesta vessant de definir les missions del museu, de treballar la vessant educativa, social del museu, de projectar-lo, mentre que altra gent prefereix investigar. Sóc un perfil una mica estrany, sempre que fem una reunió alumni jo demano perdó als meus professors, perquè no responc al perfil acadèmic pur de la universitat. A mi m’encanta l’art i tinc artistes a la família, però no m’interessa tant investigar i publicar com la qüestió estratègica, les missions, el rol del museu, la relació del museu amb la societat, com planificar la conservació i la planificació de tot aquest patrimoni i després el gaudi personal de l’art, però no tinc un perfil d’investigador. Escric molt poc al museu, però en canvi treballo molt a les sales. Estic rodejat d’estudiosos que estan tot el dia estudiant i publicant i està molt bé, perquè algú ho ha de fer. Un director o directora de museu en realitat no té temps de fer això. 

Explica’ns una mica la teva trajectòria.
Vaig estar uns anys al MACBA coordinant exposicions, portant les exposicions itinerants. En aquell moment el MACBA estava començant, eren anys difícils, però ja viatjaven exposicions a fora i això va ser molt interessant. Vam portar exposicions a Suècia, Holanda, Itàlia, també per l’estat espanyol i vaig aprendre molt, també del treball amb artistes vius, vaig estar un temps amb el Miquel Molins i amb el Manolo Borja. Després a la Pedrera, em van oferir ser el cap de programes públics, portar les activitats, la part educativa i la part de gestió de l’edifici. En tinc un record molt bo. I després vaig ser un temps a la Generalitat, a la subdirecció de museus, i també vaig aprendre molt, perquè coneixes els 400 museus del país, perquè la realitat són aquests 400 i no el MNAC.

Un repte i una oportunitat molt important per la teva carrera, va ser assumir la direcció del museu Picasso el 2006. 
Sí, va ser una entrada molt complicada. Jo m’hi vaig presentar perquè m’hi van empènyer molt els companys i coneguts i hi va haver molta polèmica, moltes queixes, perquè no sóc un especialista en Picasso. Hi havia una direcció anterior que havia estat gairebé 25 anys i el lloc crec que necessitava un revulsiu des d’altres punt de vista. M’ho vaig passar molt bé, em fa una mica de llàstima perquè me’n vaig anar una mica aviat, vaig estar 6 anys i hi hauria d’haver estat 3 o 4 anys més, però es va fer molta feina: es va obrir el centre d’estudis i de recerca, el servei educatiu, es va fer una xarxa amb Gòsol, es va fer projecció internacional. És un museu molt petit, érem 30. El repte va funcionar molt bé i l’equip va fer molt bona feina, els objectius es van complir amb escreix i vam aconseguir inclús que el museu fos fundació amb gestió pròpia i més autonomia. L’enyoro una mica, no me’n puc amagar.

Ara dirigeixes el MNAC, com va ser aquest canvi?
Aquí som 300 i tot és més gros, tot és molt més complicat, hi ha molta més pressió que allà. Facis el que facis, hi ha una mena de tensió permanent. També m’ho estic passant molt bé, però al museu Picasso pots reunir a tot l’equip i decidir una cosa al matí i a la tarda decidir-ne una altra. Aquest vaixell [el MNAC] per canviar-lo de rumb, costa moltíssim, és més complicat, necessites més anys per transformar-lo.

El MNAC no està en qualsevol ciutat, està a Barcelona, un pol d’atracció turístic. Com està el museu a nivell de visitants internacionals?
El MNAC és un cas estrany en aquesta ciutat, perquè en la majoria de museus, el percentatge de visitant estrangers és molt alt, però aquest com té unes col·leccions en gran part molt nacionals, tenim un 50% de visitants locals, que és molt alt. El museu té un gran marge per créixer, hi ha problemes d’accés, estem en una muntanya i està bé, hi ha bona vista, pots passar-hi el dia, hi ha arbres, no hi ha tanta contaminació, però accedir-hi no és fàcil. I encara no estem en la primera línia del menú d’un turista, perquè el turista que ve a Barcelona té unes marques al cap: Picasso, Gaudí... Però com que som una ciutat de repetició, és una ciutat on la gent torna, en una segona visita sí que podem ser una opció molt bona, sobretot pels estrangers. El que estem fent és créixer en totes les direccions, ens interessen els veïns del Poble Sec, ens interessen els ciutadans de Barcelona, de Catalunya, els europeus, els internacionals. Són feines diferents i s’han de fer totes alhora.

En el següent vídeo, aprofundim amb Pepe Serra sobre el rol del director de museus, sobre els reptes dels museus al segle XXI i sobre el panorama museístic a Cataluny: