• UABDivulga
07/2011

Diferències gramaticals entre el català i el castellà

Gramàtica: la dislocació a la dreta
L'estudi de les petites diferències gramaticals entre llengües genèticament molt pròximes, com el català i el castellà, pot aportar informació sobre les bases de la variació interlingüística. Investigadors de la UAB s'han centrat en el diferent ús que fan aquestes dues llengües romàniques de la dislocació a la dreta, construcció gramatical que canvia l'ordre usual dels elements dins de la frase per estructurar la informació i que és molt freqüent en català i gairebé testimonial en castellà. A partir d'un estudi de corpus, la hipòtesi que proposen per explicar aquesta diferència és la diferent riquesa del sistema pronominal d'una i altra llengua.

L'estudi comparat de les petites diferències gramaticals (microparàmetres) entre llengües genèticament molt pròximes ajuda a construir hipòtesis robustes sobre els factors que subjauen a la variació interlingüística. En aquest article, s'estudia el contrast entre dues llengües estretament emparentades, el català i el castellà, respecte al paper de la dislocació a la dreta (DD: No l'he vist, el llibre) com a construcció gramatical que ajuda a estructurar i codificar la informació.


Valor informatiu de la DD a l'oració "que ho sóc i que ho vull ser sempre, home i fera...".

En primer lloc, es va mesurar el grau de productivitat de la DD en un corpus bilingüe, la qual cosa va mostrar diferències significatives, tant quantitativament com qualitativament. Concretament, mentre la DD és un mecanisme molt freqüent en català per estructurar la informació, el castellà en fa un ús gairebé testimonial: només un cas de DD en castellà per cada 32,38 casos en català. A més de la diferència quantitativa, es va comprovar que la construcció té un abast més ampli en català, on afecta totes les categories i funcions gramaticals i discursives; en canvi, els pocs casos de DD del castellà es redueixen a categories nominals i oracionals i a funcions de subjecte i objecte. L'estudi de corpus va confirmar, doncs, la intuïció expressada per la gramàtica tradicional que la DD del català és un mecanisme central per articular la informació a l'oració i al discurs, mentre que la DD del castellà hi té un paper marginal.

La segona conclusió d'aquest treball és que la principal alternativa del castellà a la DD (un 66,89% dels casos) és mantenir l'element que forneix el rerefons del context comunicatiu (background topic) en la seva posició habitual a l'interior de l'oració i no pas en posició dislocada.

Finalment, en el treball s'avança la hipòtesi que el contrast en l'ús de la DD en català i castellà es basa en la diferent riquesa del sistema pronominal d'una i altra llengua. El català (com el francès o l'italià) té pronoms personals oblics (en i hi), que permeten marcar gramaticalment gairebé qualsevol dislocació: No en tinc, de diners; No hi pensis, en aquestes coses. En canvi, el castellà no té aquests pronoms oblics, cosa que fa que la DD sigui un mecanisme poc eficaç (en termes de productivitat) per marcar els temes. L'alternativa més eficient és la realització dels temes en posició canònica, segurament complementada amb un marcatge prosòdic específic. Aquesta hipòtesi està pendent de ser confirmada per estudis independents sobre la productivitat de la DD en italià o francès, encara que les descripcions gramaticals tradicionals apunten que ambdues llengües en fan un ús més gran que no el castellà.

Xavier Villalba

Referències

"A quantitative comparative study of right-dislocation in Catalan and Spanish". Xavier Villalba. 2011. Journal of Pragmatics Volume 43, Issue 7, May 2011, Pages 1946-1961.

 
View low-bandwidth version