UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

La classe universitària és una situació social comunicativa, com ho és un ple municipal o un debat televisiu. El concepte de situació comunicativa és multidisciplinar; en una situació determinada, algú es fixarà més en els rols socials, un altre en els hàbits i valors culturals que es reprodueixen en aquella situació, un altre en els registres i estratègies discursives, etc.

D’altra banda, en la situació comunicativa de la representació teatral entenem la dramatúrgia com tot el treball que va del text a la representació i que inclou qualsevol dels mitjans utilizats per concretar aquest text al damunt d’un escenari.

La superposició de la representació teatral a altres situacions socials és fàcil perquè en qualsevol situació comunicativa hi ha també uns rols comunicatius més o menys marcats,  i que van associats a factors com l’espai, la regulació de l’ús de la paraula, etc. Podem aplicar, a més, el terme “dramatúrgia” a qualsevol situació: és a dir, la dramatúrgia serà tot allò que fem perquè una situació es produeixi d’una determinada manera. Com a actors d’aquestes situacions (seguint Erving Goffman), construïm una imatge determinada que volem presentar als altres: decidim què mostrem i què no mostrem d’aquesta dramatúrgia. 

Aquesta tesi planteja la comparació entre la docència i el teatre. Té l’objectiu de caracteritzar aquestes dues situacions comunicatives i de delimitar una perspectiva dramatúrgica per a l’anàlisi de la classe universitària i del discurs acadèmic oral. 

El treball planteja inicialment una proposta de marc d’anàlisi vàlid per a qualsevol tipus de situació comunicativa. A continuació, sintetitza els trets identificadors de la representació teatral. I a la segona part, analitza un corpus de 15 classes universitàries, impartides per tres professors de diferents àrees de coneixement.

La conclusió de la tesi  és que la pespectiva dramatúrgica de la docència inclou els elements següents: un model de delimitació dels rols docents (el professor com a actor, com a director d’escena, com a autor...); la visió dels paràmetres de la classe com a dramatúrgia (i la valoració del grau de teatralitat d’algun d’aquests paràmetres); el desglossament del discurs del docent com una doble articulació que combina el discurs de representació del món i el discurs dramatúrgic (que és el que explicita, en un grau i una forma propis de cada docent, els paràmetres de la situació; i finalment, la interpretació que fa el docent, la qual inclou els diferents llenguatges utilitzats (verbal i no verbal, i l’ús de suports audiovisuals).