"Havia de fer una peça musical senzilla d'interpretar i alhora interessant"

02/05/2018

Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1981) és intèrpret, director i compositor català. L’any 2002 es va llicenciar en Periodisme a la UAB, i el 2006 en Composició amb honors, a l’ESMUC. Amb motiu del seu 50è aniversari, la Universitat Autònoma de Barcelona li ha encarregat l’obra El Secret de les Coses, que es va estrenar el dijous, 3 de maig. La van interpretar el Cor i l’Orquestra de la UAB i membres de l’Orquestra Simfònica del Vallès. El concert va tenir lloc al Teatre de la Faràndula de Sabadell.

Com va ser el procés de gestació d’"El Secret de les Coses"?
La idea inicial de la cantata partia d’uns articles humorístics sobre la vida quotidiana. Més
endavant però, pensant en la seriositat de la Universitat, vaig crear la història d’El Secret de les Coses. Violeta, la protagonista, n’és a la vegada leitmotiv i metàfora. La Universitat es caracteritza per tenir curiositat pel saber. Vaig sumar aquesta idea amb temes que em mouen personalment, com són la mort i el temps, que estan emparentats. Aquesta relació està explicada a través d’una història fantàstica, en la que hi trobem elements sobrenaturals i mítics, així com referències a la literatura clàssica, com Hades o una catàbasi, entre altres.

Violeta busca la facultat d’atrapar el temps de les coses i, per tal de conquerir-lo, fa un
descens als inferns. Per fer-ho, visita el guardià del temps, i això requereix haver mort.
M’agrada molt barrejar la quotidianitat amb els mites i la fantasia. A la cantata, tots
els éssers fantàstics estan al servei de la Violeta. En comptes de decidir sobre la vida i la
mort es posen a la seva disposició, ja que la seva curiositat fa que s’apiadin d’ella. Per
exemple, el gos de l’infern, Cèrber, la porta a cavall.

La concepció de l’obra tenia una dificultat afegida: fer-la assequible per agrupacions
els membres de les quals fan música per afició, com és el cas dels estudiants universitaris.
Així doncs, havia de ser senzilla d’interpretar i, tanmateix, interessant.

Per què vas decidir que la protagonista fos una nena?
Els nens són molt curiosos, però a mesura que creixem perdem aquesta inquietud, la
ingenuïtat i les ganes de jugar. Vist així, madurar és una mena d’involució, que és
necessària per viure al món modern que hem creat. És per això que m’agradava la figura
d’una nena curiosa, per recordar aquests trets que no hauríem de perdre.

Què és per tu el saber?
El fet que tots hàgim de morir, ho sapiguem i seguim tenint una existència tranquil·la és
força dramàtic. Una cosa que es diu vida i acaba amb mort… Morir té una transcendentalitat molt forta, però aquesta és vençuda per l’amor i el coneixement. En el cas de Violeta, aquest es reflecteix en Eurídia, la seva nina. La curiositat per saber fa que li entregui la seva vida quan Hades li diu que ha de morir per aconseguir el do del temps. Ella hi està d’acord, perquè dóna més importància a les respostes que a la vida. Heus aquí una nova metàfora de la Universitat: és més important el coneixement que nosaltres mateixos, el pòsit davant del qual la mort es fa petita.

És habitual que escriguis els textos de les teves obres?
No és habitual però ho faig sempre que puc. Abans que compositor jo era escriptor, vaig
estudiar periodisme aquí, a la UAB. No obstant això, també m’agrada treballar amb textos d’altra gent, ja que al final tot se centra en un mateix: la meva música, les meves històries, etcètera. Els compositors no solen escriure els textos que musiquen, normalment es dediquen íntegrament a la música. M’agrada escriure i ho seguiré fent. De fet, tot és el mateix: comunicació.

Aquesta obra té moltes imatges. Te l’imagines com un curtmetratge?
Quan l’escrivia ho visualitzava tot. M’agrada molt la producció d’art de les pel·lícules, veure com recreen un món, l’ús dels colors, etcètera. Dins el meu cap veig clarament tots els elements que l’integren, que existeixen, malgrat que no són enlloc. Un curtmetratge no, si es fes, caldria que fos un llargmetratge.


MAIKA CASALÍ