• UABDivulga
06/2014

Una ròtula amb molt de joc per a en Pau

La pelvis i la forma de les falanges de Pierolapithecus catalaunicus (conegut popularment com en Pau) indicarien que es desplaçava a quatre potes per sobre les branques. Una nova recerca, liderada per la investigadora predoctoral de l’ICP Marta Pina, descriu la ròtula d’en Pau, que permetria un ampli rang de moviments, semblant al que mostren els actuals ximpanzés, goril·les i orangutans. Aquesta troballa reforça la hipòtesi que aquest homínid podia desplaçar-se de manera ortògrada (amb el tronc erecte), adequada per a grimpar verticalment pels arbres de manera eficient.

El comportament postural i locomotor dels grans antropomorfs del Miocè ha estat sempre un tema controvertit. En el cas concret de Pierolapithecus catalaunicus, la pelvis té una estructura més aviat primitiva, semblant a la que presenta el gènere Proconsul (un hominoïdeu africà més antic). Això, conjuntament amb la forma de les falanges, indicaria que Pierolapithecus s’hauria desplaçat per sobre les branques a quatre potes en comptes de suspendre-s’hi. En canvi, altres característiques de la seva anatomia, com l’estructura del tòrax o la morfologia del canell, suggereixen que podria adoptar postures i comportaments locomotors ortògrads (amb el tronc erecte).
 
En un treball publicat a la revista PLOS ONE, Marta Pina, investigadora predoctoral del Grup de Recerca de Paleoprimatologia i Paleontologia Humana de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), en col·laboració amb altres investigadors del mateix centre i de la Universitat de Stony Brook (Nova York), proporciona una detallada descripció morfomètrica de la ròtula, l’únic os de la cama que es va trobar íntegre d’entre les més de 80 restes de l’esquelet que es conserven de l’homínid fòssil Pierolapithecus catalaunicus. A falta d’altres restes completes de les extremitats posteriors, aquest os del genoll esdevé un element molt interessant de cara a conèixer com es desplaçava realment aquesta espècie.
 

Figura 1: Diferents vistes de la ròtula de Pierolapithecus catalaunicus.
 
En aquest estudi, els investigadors han analitzat la ròtula de diverses espècies de simis actuals i fòssils i han constatat que la de Pierolapithecus presenta moltes semblances amb la dels grans antropomorfs actuals (orangutans, goril·les i ximpanzés). És una ròtula més aviat ampla i prima en comparació amb la dels cercopitècids (les mones de l’Antic Continent, com els babuins o els macacos), que tendeix a ser més estreta i gruixuda. En el cas dels grans simis, estudis biomecànics previs han associat la forma de la ròtula a un genoll amb un ampli rang de moviments, una característica favorable per grimpar verticalment pels arbres. Per contraposició, en els cercopitècids actuals la mobilitat d’aquesta articulació és molt més reduïda i està restringida a un únic pla, el que els dóna una major estabilitat a l’hora de caminar sobre les branques i córrer en posició quadrúpeda.
 
Malgrat que orangutans, goril·les i ximpanzés presenten diferències a l’hora de desplaçar-se (els goril·les i ximpanzés solen caminar recolzant-se en els artells de les mans, mentre que els orangutans tenen un comportament més arborícola i es mouen entre les branques agafant-se amb mans i peus, així com suspenent-s’hi), tots comparteixen la capacitat de grimpar verticalment pels troncs dels arbres impulsant-se amb les extremitats posteriors i subjectant-se amb les mans i peus prènsils. “Pensem que Pierolapithecus també hauria estat capaç de grimpar verticalment pels arbres amb certa freqüència. De fet, estudis anteriors publicats sobre altres parts de l’esquelet postcranial corroboren la presència d’aquestes adaptacions”, explica Marta Pina.
 

Figura 2: Orangutan alimentant-se sobre un arbre (Derek Keats, distribuïda sota llicència CC BY 2.0. http://farm1.staticflickr.com/100/290811997_d519598d37_o.jpg).
 
 
Pierolapithecus, l'homínid ortògrad més antic
Pierolapithecus catalaunicusva ser trobat a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Anoia) l’any 2002. Amb una edat de 12 milions d’anys, és el representant inequívocament ortògrad més antic de la família dels homínids (el grup que inclou els grans antropomorfs i humans actuals). Les més de 80 restes trobades corresponen a un únic individu que va ser batejat popularment com en Pau.
 

Figura 3: A. Reconstrucció de la cara d'en Pierolapithecus, per Meike Köhler. B. Reconstrucció d'Anoiapithecus, per Marta Palmero. C. Reconstrucció de Hispanopithecus, per Ramon López. Quagga.
 
Pierolapithecus, conjuntament amb altres espècies d’hominoïdeus trobades a la conca del Vallès-Penedès, com Hispanopithecus laietanus, Dryopithecus fontani o Anoiapithecus brevirostris, constitueixen un conjunt de tàxons únic que aporten informació molt valuosa sobre l’evolució dels antropomorfs i els humans, ja que combinen al mateix temps caràcters primitius i derivats.

Comunicació de l'ICP

Referències

Pina, M.; Almécija, S.; Alba, D.M.; O'Neill, M.C. & Moyà-Solà, S. The Middle Miocene ape Pierolapithecus exhibits extant great ape-like morphometric affinities on its patella: inferences on knee function and evolution. PLOS ONE 9(3): e91944. DOI: 10.1371/journal.pone.0091944.

 
View low-bandwidth version