• UABDivulga
01/2012

Plantes ornamentals potencialment tòxiques

La mèlia (Melia azedarach) és un arbre comú a la Mediterrània. Es tracta d’una planta típicament ornamental que presenta, en fruits, fulles, escorça o arrels, diversos principis químics biològicament actius tant d’interès farmacològic com també plaguicida, que actualment s’estan investigant. Aquests prinicpis poden resultar tòxics a partir de certes dosis o en determinades circumstàncies, la qual cosa converteix la mèlia en un vegetal potencialment perillós. Malgrat això, no existeix cap legislació a Espanya que indiqui què es pot plantar i què no als llocs públics. Per aquesta raó, experts de la UAB alerten que, a més a més dels criteris ornamentals, caldria tenir en compte els criteris de toxicitat.

A la mèlia, de nom científic Melia azedarach L., se la coneix en castellà amb els noms de “árbol del paraíso” o “cinamomo”, i en anglès amb els de “Chinaberry tree” o de “Cape lilac”. Es una planta originària d’Àsia, però que en l’actualitat es troba distribuïda en la zona tropical de tot el món, fins al punt que en alguns llocs s’arriba a considerar com a invasiva. És un arbre poc exigent, amb arrels no massa agressives i que proporciona bona ombra, motiu pel qual és un dels preferits en l’arbrat urbà de moltes ciutats. Per exemple, a Barcelona ciutat, en terreny públic, a l’any 2007 estaven censades 4.316 mèlies. Al mateix campus de la UAB, és una espècie que es troba present en diferents zones, preferentment en aparcaments de cotxes.


La mèlia és un arbre que difícilment es pot confondre amb altres espècies, i que proporciona una bona ombra.

Definir el que s’entén per planta ornamental no és fàcil, però essencialment fa referència a una que té bellesa o altres característiques que la fan ser apreciada des del punt de vista paisatgístic. La mèlia és una planta ornamental però també medicinal, que presenta diferents productes químics que s’estan investigant en diverses aplicacions pràctiques. Les intoxicacions són infreqüents i es donen principalment per la ingestió dels fruits, considerats habitualment la part més tòxica de l’arbre. Aquestes drupes (nom que rep aquest tipus de fruits) són perilloses perquè cauen en grans quantitats i poden quedar a l’abast de nens petits o d’animals durant molt de temps si no es recullen. A l'Argentina a aquests fruits se’ls coneix amb el descriptiu nom de “venenitos”.

Les intoxicacions en humans per mèlia s'han produït majoritàriament en la Xina i molta de la bibliografia mèdica està en xinès. En aquest país s’han descrit uns 2000 casos d’intoxicacions en humans des de 1968. Segons sembla, la intoxicació per mèlia té lloc quan es consumeixen entre 6 i 9 fruits, o entre 30 i 40 llavors, i principalment es manifesta per símptomes digestius, nerviosos, cardiovasculars i respiratoris.

Per les seves particularitats, la mèlia no sembla un arbre adequat per plantar-lo en un jardí d’infants. Però malauradament, és el que va passar en un de la comarca del Maresme, a on sembla que es va observar que algun nen es posava els fruits a la boca per xupar-los o mastegar-los. Afortunadament, la cosa no va passar d’aquí, i l’Ajuntament va fer retirar els arbres per precaució. Quan es pren la decisió de plantar certes espècies vegetals en llocs on hi ha nens petits, a part dels criteris ornamentals, també s’haurien de tenir en compte els criteris toxicològics.

Raimon Guitart, Nuria Giménez
Laboratori de Toxicologia

Referències

“Melia azedarach como ejemplo de intoxicación accidental evitable”. Giménez N., Guitart R. Medicina Clínica (Barcelona) 2011; 137: 519-520.

 
View low-bandwidth version