FAS > Actualitat > Notícies > Detall de la notícia

Mobilitat internacional sense fronteres (I): Suïssa i Corea del Sud
Elsa Martínez, Melani Asolas, Oriol Gómez i Birgit Niggeman, estudiants d'intercanvi del PIUNE 29.04.2014 Discapacitat  - 

Melani Asolas (a l'esquerra de la imatge) Elsa Martínez (a la dreta) són dues estudiants de la UAB que el curs passat van marxar a viure i a estudiar a Suïssa i  a Corea del Sud, respectivament. Comparteixen, ara, com és l'experiència de viure fora per algú que es mou en cadira de rodes i per a una noia amb baixa visió.  


Quasi 1.200 estudiants de la UAB van participar el curs passat en un dels tres programes d'intercanvi que ofereix la Universitat. Entre les persones que van fer un intercanvi acadèmic hi ha Elsa Martínez Faucard i Melani Asolas. Elsa té 22 anys, estudia criminologia i es mou en cadira de rodes arran d'una discapacitat física de mobilitat reduïda. Melani, de la mateixa edat i estudiant de Traducció i Interpretació, té una discapacitat de baixa visió. Tant una com l'altra són usuàries del PIUNE de la UAB, el servei que ofereix la universitat per a persones amb discapacitat.
                                   
Les dues estudiants comparteixen com han viscut el procés de marxar a estudiar a un altre país. Nervis per l'acceptació de la plaça, neguit abans de marxar, por a un destí desconegut, eufòria a l'arribada, procés d'adaptació, descobriment de persones i llocs nous, diversió, feina, nostàlgia a la tornada i en algun cas, empenta per marxar una altra vegada.  

Què us va empènyer a marxar? Com veu viure la prèvia?

 
Melani Asolas (MA), 22 anys. Barcelona – Corea del Sud. Baixa visió
Necessitava retrobar el meu camí. Volia estudiar una llengua asiàtica que m'interessés, ja que, pels meus problemes visuals tinc moltes dificultats amb el japonès, que és el tercer idioma que estudio a la facultat; així que em vaig interessar pel coreà. No en sabia gairebé gens i és molt difícil i lent estudiar-lo a Barcelona... A més, vaig tenir problemes greus de salut i vaig ser a ben poc de deixar-ho tot. Vaig adonar-me, però, que una de les meves millors amigues era a Corea aquell any i vaig veure l'opció de marxar com una possibilitat de recuperar-me. Vaig sol·licitar l'intercanvi sense demanar permís als meus pares, vaig llençar-m'hi de cap, molt decidida i tenia la sensació que marxar cap allà m'ajudaria molt. Tota la il·lusió de marxar es va barrejar amb una por brutal abans d'anar-me'n. Aleshores, vaig marxar. Tremolant, amb 20 quilos de medicines per si de cas i sense parlar ni una paraula de l'idioma, però amb molta il·lusió de canviar la meva vida i d'aprendre molt no, moltíssim.
 
Elsa Martínez (EM), 22 anys. Barcelona – Suïssa. Mobilitat reduïda
Sempre m'havien parlat molt bé de la Universitat de Lausan (Suïssa) i especialment en l'àmbit de la criminologia, en el qual és una universitat amb bastant prestigi. També m'havia arribat el bon ambient de la universitat des d'un punt de vista estudiantil. És a dir, que era un destí que per qüestions familiars em resultava proper i atractiu. Jo vaig venir de Begues a viure a La Vila Universitària quan tenia 18 anys. La veritat és que va ser més dur arribar a la Vila que marxar a Lausan... Però el fet de venir a la Vila em va donar independència i em va fer veure que era capaç de viure sola i per mi mateixa. Així que, com sempre havia volgut marxar a l'estranger, finalment m'hi vaig encoratjar.   
 
 
Facilitats? Dificultats?
 
MA:Estava molt preocupada pel procés d'habituar-me a Seül, ja que la cultura, el menjar i absolutament tot era diferent. Però em vaig adaptar sorprenentment bé i rapidíssim. En 3 mesos Corea era com casa meva. El problema més difícil d'adaptar-se a Corea des del meu punt de vista és la barrera de l'idioma. Pel que fa a la universitat, els vaig escriure abans de marxar cap allà. Em van contestar molt ràpid i molt amablement. Em varen dir que expliqués tot el que jo necessitava per les classes, que ells farien tot el possible. En el cas de les classes que jo tenia no vaig necessitar cap adaptació especial. Les classes de coreà eren petites i amb poca gent així que eren molt personals i no vaig tenir cap problema. Respecte les classes globals de la universitat, es penjava tot al campus virtual després de les classes i les pantalles que utilitzaven eren molt grans, així que no vaig demanar res més. Tampoc vaig tenir exàmens finals, tot estava basat en entregues constants de treballs així que va ser comodíssim.
 
EM: Lausan és una ciutat de per sí una mica complicada, perquè hi ha moltes pendents i el tren, per exemple, no està adaptat. La gent, però, és molt amable i servicial. Els metros sí que estan adaptats i la Universitat també ho estava prou. El problema més gran i el que més em va sorprendre va ser la residència. Del total de residències vinculades a la universitat (quatre o cinc), només una tenia estàncies adaptades i era la més antiga! Les de nova construcció no incorporaven adaptacions per a persones discapacitades, però tampoc per a una persona que s'hagués trencat un peu. A la Universitat no hi havia un servei homòleg al PIUNE. Intento no dependre'n, tampoc a la UAB, per tant no vaig trobar a faltar un servei així com a tal. Però sí que em vaig adonar que no és una universitat acostumada a rebre persones amb discapacitat. Jo era la primera estudiant internacional que s’unia al grup d’internacionals. En un inici, amb la novetat, no sabien com afrontar moltes situacions (transport a les excursions, restaurants o cafès inaccessibles...). Poc a poc però, van anar-se adaptant a la situació i van arribar a dir que el meu cas els havia fet "obrir els ulls".
 
Amb què us quedeu de l’experiència?
 
MA: Marxar em va canviar la vida totalment i em va obrir noves fronteres. No diré que tot va ésser fàcil i bonic, però la sensació final una vegada he tornat és molt bona. He après moltíssim tant de cultura asiàtica, com d'anglès i sobretot de coreà. En un any vaig fer 4 cursos intensius de coreà de 200 hores, un total d'unes 800 hores quasi. Estudiar a la Universitat de Hankuk em va motivar moltíssim i em va donar tota l'energia que necessitava per seguir estudiant traducció. Penso en tornar a demanar l'intercanvi l'any vinent. Seria un regal si pogués tornar a marxar. Vaig aprendre des de la història de Corea fins a com fer un bon currículum en anglès o una carta de presentació, passant per estudiar els clàssics de la literatura anglesa i americana. Vaig fer molts amics tan coreans com estrangers i també vaig tenir la sort de viure amb dues amigues meves del batxillerat. L'única por que em va agafar allà va ser la de no poder tornar.
 
EM: Marxar fora ha estat una experiència tan intensa i que he gaudit tant que quan acabi la carrera torno a marxar fora, per començar un nou grau a l'estranger. Com en tot, un intercanvi té coses bones i en té també de dolentes. Un primer semestre de descobriment, de gent nova, excursions i novetats fins i tot, deixant una mica de banda la vessant acadèmica. També el procés d'estar sola i haver-t'hi d'habituar. Però l'experiència és fantàstica. Prou com per repetir-la i tornar a marxar, que ja sóc en tràmits de papers per fer-ho.
 
Què li diríeu a una persona que es rumia marxar?
 
MA: Marxar d'Erasmus o d'intercanvi és tota una experiència que no s'hauria de deixar córrer. No només et fa créixer com a persona, sinó que també t'ajuda a ser més professional i més obert amb altres cultures. Tothom té por al principi a marxar, però no dura gaire i ràpidament comences a madurar i a créixer com a persona. Recomanaria a qualsevol persona que vulgui o tingui la intenció de marxar que ho faci i a qui s'ho estigui pensant, també.
 
EM: Els problemes amb què m'he trobat són els mateixos amb els que tota persona es trobaria: papers, horaris, matrícules, companys de pis... I el que he après, és també el mateix: independència, créixer, conèixer i descobrir. Torno a marxar jo! Prova que val la pena fer-ho.


L'Elsa i la Melani són dues de les noies que van marxar d'intercanvi. Dues experiències igualment interessants expliquen l'Oriol Gómez i la Birgit Niggeman, ambdós invidentsa l'entrevista que podeu llegir a aquest enllaç.

 
Anar a Notícies
 

 

 

© 2019 Fundació Autònoma Solidària - Tots els drets reservats