«Com més gent hi ha al registre, més probabilitats hi ha que la persona malalta rebi la seva donació.»

Amb la col·laboració de la Fundació Josep Carreras, el passat 15 i 16 de maig, la Plaça Cívica de la UAB va acollir per segon any consecutiu la campanya Dona-MO, que busca aconseguir donants de medul·la òssia per al tractament de la leucèmia.

Si bé l'any passat en la campanya va participar fent una conferència el Dr. Enric Carreras, un dels hematòlegs més reconeguts a nivell mundial, aquest cop, durant dos dies, els membres de la comunitat universitària van poder trobar taules amb pamflets informatius a la plaça de 12.30 h a 18.30 h. Van participar un total de 32 voluntaris, entre ells, l'Alex Raventós, estudiant de tercer de Genètica, que va ser l'impulsor de la campanya a la universitat i el seu coordinador durant els dos anys que s'ha fet. Parlem amb ell per saber com ha anat la campanya aquest any i en què consisteix el procés de donació de medul·la òssia.

1) ¿D'on va sortir la iniciativa de Dona-MO?

La iniciativa és meva personal. Va sorgir arran del cas de Pablo Ráez, un noi que va morir fa un parell d'anys i que tenia leucèmia. Tenia 20 anys, era molt esportista i jo seguia el seu compte d'Instagram, va ser molt famós, va sortir a les notícies. Precisament perquè era una persona molt sana que va rebre dues donacions que van ser rebutjades, per simple mala sort, i es va convertir en un símbol de la leucèmia i de la donació de medul·la. Això va començar a fer-se més gran a través de les xarxes socials i jo ho vaig percebre com qualsevol persona. I un dia parlant amb una amiga vaig pensar que havíem de fer alguna cosa. La meva amiga, que era de Màlaga, em va dir "escolta, la teva universitat és enorme ¿allà no podeu fer res, que teniu uns 40.000 alumnes?", i vaig pensar que potser sí. A partir d'aquest moment vaig començar a fer-hi voltes a la idea i vaig pensar que potser es podria fer una conferència amb algú important. En aquest moment, jo ja coneixia la Fundació Josep Carreras, feia temps que em volia fer donant, i quan vaig arribar a Barcelona a l'estiu, vaig contactar amb la vicedegana d'estudiants de la Facultat de Biociències, la Dra. Mercè Martí Ripoll, que em va animar i em va proporcionar eines perquè pogués fer-ho. Vaig contactar amb la Fundació Josep Carreras, amb els quals vaig tenir un feedback genial també, i, a poc a poc, va anar sortint la campanya i va sortir molt bé.

2) És a dir que tu ets donant de medul·la òssia?

Jo sóc donant des de fa un any i mig més o menys. Però en la donació de medul·la no ets donant, sinó que estàs en el registre de donants. Si algun dia, per exemple avui, una persona pateix de leucèmia, li fan una prova de compatibilitat i és com a Tinder, si fa un match, em criden per fer la donació i així a qualsevol persona que es registra.

3) ¿Què cal per ser donant?

En general, qualsevol persona de 18 a 40 anys amb bona salut pot ser-ho. En cas de patologies més específiques, sobretot les referents a la sang - com podrien ser anèmies o algun tipus de malaltia de la sang -, seria qüestió de comentar-ho amb la Fundació Josep Carreras mitjançant el telèfon que tenen o per mail per analitzar el cas més concretament. Es miren què tens i et diuen "sí" o "no". Però, en general, qualsevol persona pot ser donant de medul·la si té una salut general normal.

4) En el procés de donació de medul·la per què es necessiten donants que no estiguin emparentats?

No és que se'n necessitin. Es necessita un donant, un donant compatible. Què passa? Que només un 30% de les vegades, les donacions vénen de parents que solen ser germans i cosins germans. Quin és l'altre problema? Que hi ha persones que no tenen germans o cosins, o que sí que en tenen, però no són compatibles. Per això el 70% de les donacions provenen de gent amb la qual no tenen cap tipus de parentiu que, per simple atzar, són compatibles amb la persona malalta.

Per què busquem més donants? L'any passat, per exemple, van ser 500 persones les que van donar medul·la per a un malalt a Espanya. Què passa? Que si de 300.000 persones d'una base de dades es treuen 500 per fer la donació, de 600.000 se'n trauran 1.000, i ja són 500 vides més. És una qüestió probabilística: com més gent hi hagi al registre, més probabilitats hi ha que la persona malalta rebi la seva donació.

5) Quins riscos pot haver-hi en la donació?

Pràcticament nuls. El procés es pot fer de dues maneres: el 60% de les vegades es fa mitjançant una punxada en un braç i en un altre. Abans de punxar-te, et posen uns factors de creixement amb els que sents com una mena de refredat d'efecte secundari. Res, una mica de mal de cap i ja està, i cap perillositat. Després passes per aquesta màquina, en la qual estàs unes tres hores, et treuen sang i te la tornen a ficar per l'altre braç, i per la màquina es van quedant cèl·lules mare que són les que serviran per fer la donació al malalt. La resta, el 40% de les vegades es realitza mitjançant epidural o anestèsia general amb una punxada en l'os del maluc. Estàs adormit, no sents absolutament res. Si és anestèsia general has d'estar 24 hores en observació i, l'endemà, et fa mal una mica la zona del coxis, el mateix que notes quan et punxen en el metge.

L'anestèsia general i l'epidural fan molta por perquè pot passar alguna cosa negativa. Es fan uns estudis molt específics a cada persona per veure que l'anestèsia general no doni cap efecte dolent per al donant. Cal tenir en compte que al dia es fan a Espanya una barbaritat d'anestèsies generals i hi ha una incidència ínfima de perillositat. I quan hi ha donació de medul·la encara menys i tot, perquè ja t'han fet estudis previs, ni tan sols és una operació d'urgència que t'han de fer en la qual no saben exactament com vas a respondre a l'anestèsia.

6) Llavors, el procediment depèn de com de greu estigui el pacient?

Aquests són temes mèdics que jo no controlo. Depèn una mica del que consideri el metge. A vegades depèn també de la quantitat. Per exemple, si el malalt és un nen necessita poca quantitat de cèl·lules mare i si tu ets un adult molt probablement amb la màquina és suficient. Què passa? Que si ets una persona amb una complexió més petita i el receptor serà una persona de gran envergadura, necessitaran, potser, medul·la òssia del maluc perquè, en principi, es pot treure més quantitat. Això és una cosa que es discuteix amb els metges un cop t'han cridat per fer la donació.

Això ha de quedar clar: una persona que es fa donant no ha de dir "jo sóc donant però només en el tema de la sang, si em fan anestèsia general dic que no". Per què? Perquè quan tu entres en el procés, a la persona malalta li fan un tractament amb immunodepressors perquè tingui una millor recepció de la medul·la i no la rebutgi. Si fa aquest tractament i després no rep la medul·la pot arribar a ser mortal per a la persona. De fet, gran part del percentatge, per no dir-te tots, poden morir. És a dir, una persona que es fa donant ha d'estar segura que si li diuen anestèsia general farà anestèsia general. No és cap ensurt, no passa res, és pràcticament nul el risc, però cal ser conscient que pot succeir i has d'estar totalment segur de fer-ho. Si no una persona que digui "no vull fer-ho per anestèsia general", preferim que no sigui donant. Preferim primer que superi aquesta por i que confiï en nosaltres, i si no que no sigui donant.

7) S'han donat casos en què el donant es faci enrere en l'últim moment i que el malalt mori?

Sí que hi ha hagut casos. Són casos tristos. A mi em van explicar un l'any passat, ho va explicar en la conferència Núria Marieges que és la coordinadora de la Fundació Josep Carreras. No en recordo exactament els detalls, però va ser una persona que es va fer enrere a última hora i el receptor va morir perquè li havien donat el tractament previ. Això de fer-se donant és una cosa del que cal estar totalment segur. És una cosa molt senzilla, jo animo a tothom que pugui que s'hi faci, però que cal mirar-s'ho bé i estar segur. No és una cosa que s'hagi de prendre a la lleugera tampoc.

8) El donant pot conèixer a la persona a la qual dona?

No, és una donació altruista, internacional i anònima. En què consisteix això? Imagina't que hi ha una compatibilitat al Brasil. Hi ha fundacions i registres a cada país, que estan en contacte. Si em criden a mi i m'extreuen medul·la, jo no sabré on va, ni si és a l'altra part del món o a Espanya. De fet, està prohibit que es conegui a la persona perquè la persona receptora no intenti recompensar-la, ja sigui econòmicament o d'alguna altra manera, ni que el donant pugui exigir mai una compensació de cap tipus.

9) En relació al curs passat, com valores la campanya de Dona-MO que s'ha fet aquest any?

Crec que ha millorat. L'any passat va ser una mica diferent. Vam tenir la part de la conferència del Dr. Enric Carreras, que no va tenir molt d'èxit, l'assistència va ser d'unes quaranta persones, i molts eren els voluntaris que ja estaven informats. No vull dir que va anar malament perquè va ser molt interessant, però sí que l'assistència no va ser bona. Què hem fet aquest any? Entendre que, per una cosa o per una altra, la gent no assisteix a aquest tipus de conferències, tret que estigui molt interessada en el tema. I vam veure que la taula informativa de l'any passat sí que va anar molt bé: vam informar un munt de gent, els voluntaris van passar un bon dia, els va agradar el projecte, van tenir bon feedback, jo com a organitzador i coordinador crec que va anar molt bé, i vam decidir centrar-nos en això. Aquest any ens vam centrar més i vam millorar. L'any passat era una mica més cutre. Teníem les taules amb els cartells, era la primera vegada que ho fèiem i no sabíem bé com aniria, però aquest any, ja sabíem on anàvem. Des de la Fundació Josep Carreras es van prestar totalment, van portar unes banderoles, unes estovalles amb el logo de la fundació, uns caramels, etc. perquè fos més cridaner. També ens van donar aquest any unes samarretes taronges molt xules i amb això jo crec que hem aconseguit un millor resultat. I, per descomptat, la ubicació: al fer-ho a la Plaça Cívica en lloc d'una sola facultat, arribes a tothom que passa per la plaça, i a més és el pas cap als ferrocarrils. Així que jo crec que va anar molt bé i que vam millorar bastant.

10) Diries que heu aconseguit a donants?

Per descomptat. És impossible dir-ne un nombre perquè nosaltres el que fem és informar. No tenim cap formulari ni cap prova. Per exemple, tinc una amiga voluntària que va anar a Anglaterra d'Erasmus i feien una cosa semblant, però allà mateix prenien les mostres. Jo personalment crec que és millor que la persona s'ho pensi a casa i acudeixi després al centre on es fa això que és l'Hospital Vall d'Hebron. Però l'altra em sembla també molt bona iniciativa, s'aconsegueix un munt de gent. Hi ha moltes formes de fer-ho, nosaltres ho fem informant, però no sabem quanta gent realment s'apunta. Moltíssima gent em diu que li ha encantat, que coneixia una mica de què anava, però que no s'havien parat a mirar-s'ho i que gràcies a la informació que li hem proporcionat li agradaria apuntar-se. Però, és clar, el nombre real no el sabem.

11) Repetireu la campanya l'any que ve?

La intenció és que sí. Jo l'any que ve estic a quart i tinc el curs bastant ocupat, i crec que em costarà una mica organitzar-me perquè són bastantes hores i feina. Però com la fundació està molt prestada a col·laborar amb nosaltres i des de la Unitat de Dinamització Comunitària ens han donat totes les facilitats també, ja tinc quatre noies de primer de genètica que m'han comunicat que els ha encantat el projecte aquest any i que els agradaria donar un passet més per coordinar-ho. I jo encantat. Van ser voluntàries i crec que seran un relleu genial.