«L’humor no té límits, l’han de tenir les persones que practiquen l’humor.»

José María Perceval

José María Perceval, professor agregat de Periodisme a la UAB i doctor en Ciències Socials i Ciències de la Comunicació, ha participat com a membre del jurat en l’última edició de la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat. Les jornades van començar el passat 21 de febrer i van finalitzar el divendres 23 amb l’Institut Can Roca com a guanyador.

13/03/2018

« Em vaig trobar amb un nivell fantàstic i, sincerament, penso que aquestes lligues haurien de ser molt més grans, estar molt més esteses. No només per preparar-te per a la universitat sinó perquè en la mateixa universitat hi ha molta falta de debat. »

Les jornades de la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat van començar el passat 21 de febrer i van finalitzar el divendres 23 a la UAB. En aquesta edició, els instituts participants es van enfrontar a la pregunta: «L’humor té límits?».

El professor José María Perceval porta anys plantejant-se aquesta mateixa pregunta. El 2007 va publicar l’article «Entre l’humor i el furor: sàtira i visió d’Occident en els mitjans de comunicació del món arabomusulmà». Les seves investigacions més recents sobre el tema les trobem en el seu llibre L’humor i els seus límits (2015), on analitza l’humor com un fenomen recent fixant-se en la figura universal del bufó. Ara el professor ha posat en pràctica els seus coneixements com a membre del jurat de l’última edició de la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat.

1) Què és l’humor?

L’humor per a mi és com la lògica-filosòfica, és un apartat de la filosofia perquè justament porta a les persones que estan escoltant un acudit a la part il·lògica que la revisa i, per tant, ens serveix com a coneixement de la realitat. Aquesta és una posició totalment acadèmica.

2) Vostè ha teoritzat sobre el nexe que hi ha entre terrorisme i humor en el seu llibre. Durant els debats aquesta relació ha estat un tema recurrent.

No exactament. Els alumnes repetien bastant els límits de l’humor pel que fa a les persones. Llavors cal plantejar: ¿té limitacions l’humor? L’humor no, perquè és un instrument. És com si diguessis: ¿la ciència té límits? Tampoc. Són els humans els que poden destruir el planeta amb la ciència i són els humans els que et poden fer mal amb l’humor. És un problema de apuntació, no de l’humor en si mateix. Jo crec que és més del que es va parlar que de la relació amb el terrorisme. Més que amb el terrorisme, jo et diria amb la por. Perquè l’humor és una superació de pors. Per això en les sales de vetlla s’expliquen molts acudits o en les cerimònies majestuoses són risibles. Per exemple, els Oscars. Les grans cerimònies necessiten humor perquè sinó al final acaben sent instruments buits. Quan Tortell Poltrona explicava la qüestió de l’humor deia que un gest normal com "jo et saludo": el repeteixes diverses vegades i ja creguis sentit d’humor respecte a aquesta cerimònia. Tan simple com saludar. Imagina’t una cerimònia pública, una cerimònia religiosa, una cerimònia d’Estat ... totes són risibles.

3) Actualment, després dels atemptats de Barcelona, ​​què cabuda creu que té l’humor negre en la nostra societat?

És una mica complicat. D’una banda, el límit moral el posa el públic, no la llei, perquè si la llei posa límits després resulta que s’aplica a segons qui. I, a més, la llei té el problema que protegeix al revés: els grups més desprotegits, com tenen menys defenses, són els més possiblement atacats. Les persones individuals són molt més atacables que un famós. Un famós té advocats per denunciar. Cada grup pensa «això no és possible i hauria de denunciar o això és llibertat d’opinió». Jo crec que la llibertat d’opinió és les dues. Si tu agafes una persona individual a la qual li ha destrossat la vida un acudit és evidentment la més denunciable i és possiblement la que té menys defensa. O un grup ètnic minoritari o un grup que no pot defensar-se.

Què es pot fer davant els grans grups? Per exemple, acudits de gènere, acudits amb grups ètnics com a catalans, jueus o andalusos. Jo crec que a això no cal posar límit, el límit l’ha de posar el públic perquè jo no crec que siguin grups que no-defensables sinó que, simplement, es poden sentir ofesos. Avui seràs tu, demà seran altres. Si la gent no riu doncs no riu d’aquests acudits.

Pel que fa a l’humor lligat amb el terror, hi ha una pel·lícula que jo recomanaria a tothom: Four lions (2010). Aquesta pel·lícula fa humor sobre un atemptat i demostra que, al cap i a la fi, els terroristes són humans també. Viuen en un món de somni, de fantasia, i que cometen aquests terribles actes, però inhumans no són, no estan fora de la humanitat. No podrem controlar el terrorisme si pensem que són monstres que vénen de planetes diferents. Són persones que poden estar al carrer, i no només els terroristes sinó també els que els justifiquen. Per desarmar això potser cal entendre-ho i l’humor pot ser un camí.

Quant a l’humor negre, hi ha hagut diversos casos famosos. Jo sincerament sóc aquí relativament pragmàtic. Si ataquen a persones concretes i aquesta persona se sent ofesa i els denúncia és cas de llei. Ara, presó o no, jo els posaria, per exemple, a fer serveis socials. Però el que evidentment no podem impedir és que una persona individual es senti ofesa. Si aquesta persona individual és una persona pública, jo ho pensaria. La venjança no ens solucionarà aquests problemes.

Hi ha acudits que en el meu temps s’explicaven sobre defectes físics, sobre quatre ulls, sobre coixos, sobre homosexuals, sobre dones, que ara ja no fan gràcia. Jo crec que la societat és la que ha de superar perquè el terrible problema que tenim no és on posem els límits a l’humor sinó on posem els límits a la llei, parant al suposat humor negatiu. Ens podem trobar amb casos molt terribles, com el dels titellaires o el de Carrero Blanco. Estàvem en una altra època i ara estem passant el cotó massa, i jo crec que això pot arribar a afectar la llibertat d’opinió.

4) Quin ha estat el paper que han tingut les xarxes socials en la seva difusió?

Molt ambigu. D’una banda, les xarxes socials viralitzen coses fantàstiques, molt bones, i, de l’altra, coses terribles. Ara mateix el que passa amb les xarxes socials és que l’efecte és com quan succeeix una catàstrofe en el que abans, en les societats antigues, eren poblets petits i ara mateix són grans ciutats, després una catàstrofe és molt més gran. Amb les xarxes socials és el mateix: ara la catàstrofe és molt gran. Aquí el que jo més aviat faria és una educació a les escoles a les generacions que ens succeiran perquè s’adonessin que encara que estiguin sols a casa, estan units al món, que abans no era així. Aquesta realitat cal viure-la. El que fas té un efecte en el món. Per exemple, als Estats Units miren les xarxes de Facebook per contractar les persones. Vivim absolutament nus davant del món, cosa que abans succeïa relativament, però no de forma tan evident. La ingenuïtat és el que porta moltes vegades a les pressions un matí, a un enuig que et pot destrossar la vida. I la xarxa social fa això.

5) Com jurat de la lliga de debat: com valoraria les intervencions dels estudiants de secundària i batxillerat?

Doncs jo em vaig quedar francament sorprès per bé. Em vaig trobar amb un nivell fantàstic i, sincerament, penso que aquestes lligues haurien de ser molt més grans, estar molt més esteses. No només per preparar-te per a la universitat sinó perquè en la mateixa universitat hi ha molta falta de debat. Fem un tipus d’educació absolutament Gutenberg: jo llegeixo o parlo com a gran figura o com a llibre errant, i els alumnes han d’aprendre. Aquesta unidireccionalitat de l’educació s’ha de trencar. No tenim aquest feedback necessari i tampoc ensenyem l’alumnat a que sàpiga parlar, a expressar-se, a defensar idees ... I és el que va a fer després. És més: les xarxes socials estan ara mateix en un estadi de prehistòria i això vol dir que vas a estar enfrontat directament amb el públic. Ara surten aquests articles que s’escriuen on els insults s’alternen amb les coses més increïbles. En part, l’única cosa que jo li veig de positiu és que, com a mínim, serveixen per no anar al psiquiatre perquè ja aconsegueixen treure totes les toxines males d’aquest dia. Imagina’t quan sigui en directe.

6) Quins creu que han estat els arguments més forts?

Jo crec que els arguments més interessants són els que s’afegien a la qüestió personal. No es va dir aquest argument més acadèmic que vaig dir jo en el meu llibre, però després en la intenció sí que al·ludien a aquesta qüestió, a la de la persona normal que se sent agredida. Això és molt interessant. Jo incideixo més en la qüestió de l’humor com una forma de la filosofia lògica, i s’hauria d’ensenyar en filosofia perquè justament et porta a conseqüència il·lògica. Ara es parla molt de la serendipitat. Es tracta d’un conte dels tres prínceps de Serendip que, per intuïció, arriben a la conclusió sobre un cas i l’acudit és que gairebé els condemnen a mort perquè, com saben tant, es pensen que són els lladres. Han arribat per conseqüències lògiques, diríem ara sherlockholmianas. De la mateixa manera que Sherlock Holmes és el millor exemple per a un investigador d’història, l’humor és també una manera d’arribar. Per descomptat, també és bo per al periodisme com a retòrica. En un article en el qual tens la ironia, la forma, el personatge, treballes molt bé. Però, a part, com a filosofia, un acudit realment de vegades defineix una situació d’una forma fantàstica.

7) Et van semblar encertats alguns símils que van fer durant el debat —concretament, el guanyador, l’Institut Can Roca — com The Handmaid ‘s Tale o Lisístrata?

Va haver-hi grups, concretament el que va guanyar, que estaven molt preparats. No només havien llegit. Si et al·ludeixen a Lisístrata o a Aristófanes o a qüestions d’Henri Bergson o Freud sobre l’acudit, es nota que hi ha una base darrere realment important. Però el més interessant no és l’acadèmic del debat, sinó la retòrica de defensa de l’argumentació a favor o en contra. En aquest sentit, jo els vaig trobar fantàstics, amb un nivell molt alt.

8) Per acabar, molt breument, creu que l’humor té límits?

Jo crec que l’humor té quatre límits: la llei (cal tenir molta cura amb ella perquè pot matar-te l’humor, la creativitat i la democràcia); la moral (que també pot ser decisiva perquè podem tenir grans grups que s’ofenen davant determinades coses quan potser caldria passar o fer que la persona que està fent l’acudit es quedi sense que la gent rigui); els grups socials (riuen d’unes coses i no d’altres), i les persones individuals (els límits que jo poso al meu humor).

En conclusió: l’humor no té límits, l’han de tenir les persones que practiquen l’humor.
 
Més informació:

Si voleu conèixer els detalls de les jornades de debat, podeu trobar les últimes notícies, entrevistes, classificacions i el seu seguiment en directe al blog de Suma’t al debat de la UAB.

 

 

Notícies relacionades

Totes les notícies