"Les dones que han sabut transformar el seu dolor en poder seran líders"

Caddy Adzuba ha ofert la conferència en el marc de la inauguració de curs de la diplomatura que ofereix l'Escola Cultura de Pau de la UAB. Va impulsar l'Associació de Dones Periodistes de la R.D.del Congo per denunciar la crueltat a la que estaven sotmeses les dones del seu pais.

09/10/2014

"El cos de la dona era utlitzat com una estratègia de guerra per destruir llars, famílies i poblacions"

-Quina és la situació actual de la República Democràtica del Congo?
-La situació ha evolucionat de forma molt positiva els darrers anys però encara no està tot solucionat. És un conflicte que està patint des dels anys 90. La gran guerra està arribant a la seva fi però hi ha molts fronts oberts encara. És una guerra dins una altra guerra.

-Com va començar el conflicte?
-Va començar a l'any 1996, després que el pais sortís d'una dictadura. I hi van participar diferents països. Va ser un malson. Dones violades, robatoris, saquejos, nens soldats, ... La zona est del Congo es va convertir en una zona fantasma. No es podia viure, només es podia sobreviure.

-I a les dones com els hi afectava tot això?
El cos de la dona era utilitzat com una arma de guerra. Era una estratègia de guerra per destruir. Donaré detalls. Per controlar una població els rebels utilitzaven l'estratègia d'entrar a les llars i violar a les dones davant dels marits i els fills. Però no era una violació qualsevol. Introduïen armes de foc com ampolles calentes, pistoles o granades dins el sexe de la dona i sovint ho feien explotar. A les embarassades les obrien i els hi treien les criatures que portaven a dins. I aquestes dones, les que sobrevivien, després del tot aquest mal, per cultura, no podien explicar que havien estat violades. Això les afectava de per vida a elles, i a la seva famíla, que quedava destruida per sempre més: els marits se sentien anul.lats en haver d'assumir aquesta situació de la dona, i els fills, si eren nois, els segrestaven els rebels perquè entressin a l'exèrcit, i les filles, les prenien com a esclaves sexuals.

-Aquesta situació ha canviat?
La situació va començar a canviar al 2006, tot i que continuen els exercits de països estrangers atacant el Congo: Ruanda, Angola, ....perquè volen controlar les zones riques de minerals i els jaciments petrolífers descoberts. A més, hi ha una guerra interna pel control dels grups armats. Però és dificil aturar aquests grups perquè estan finançats per multinacionals que busquen el control de les mines.

-Des de l'associació de periodistes a la que vostè pertany, què van fer davant aquesta situació?
Vam veure la necessitat de denunciar-ho. Calia que la població i la comunitat internacional sapigues la gravetat de tot el que estava passant. Així que vam començar a buscar testimonis i a donar-los veu a través de la ràdio: dones que explicaven què els havia passat. No va ser fàcil perquè aquestes dones no volien parlar per vergonya i s'amagaven. Se sabia que hi havia violència sexual però es desconeixia fins a quin punt era de greu. Vam crear l'Associació de Periodistes del Congo. La idea era conscienciar a la població del tot el que estava passant. Ens vam trobar que, com que molts mijtans eren dirigits per homes masclistes no ens donaven veu, vam decidir destinar part del nostre sou a comprar espais publicitaris als mitjans i explicar tot això. Es van començar a crear associacions de dones i ONG's, cadascuna especialitzada en un àmbit (metges, psicòlegs, advocats...) , per ajudar a totes les dones víctimes de la guerra. També ens vam dedicar a veure com els havia afectat als nens i a la infància tot plegat.

-I van obtenir resultats?
-Gràcies a tota la pressió que vam exercir i tot el que vam denunciar, al 2006 es va aprovar al pais una llei contra l'agressió sexual, com a crim de guerra, fins el moment no existia. Les directrius són eines legals importants per tal que els rebels respectin les resolucions, especialment la 13/25. Hem creat la Ciutat de l'Alegria, una residència per quan la dona surt de l'hospital després de ser intervinguda per aquestes greus ferides que he explicat. Normalment són cinc operacions. Hem repartit telèfons a les dones que viuen a les zones conflictives perquè puguem enviar ràpidament un equip de metges i psicòlegs quan hi ha un atac dels rebels. Però no ho podem fer tot i per això vam reclamar que es creés un Pla Nacional per fer acomplir la resolució 13/25. Estem molt contentes perquè fa justament dos mesos s'ha creat!

-Com són les dones que han patit tot això?
-Estem treballant perquè les dones que han sobreviscut transformin el seu dolor en poder. Aquestes dones, si ho aconsegueixen, seran les líders de l'endemà. Les que sobreviuen acostumen a tenir entre 15 i 30 anys. Les dones grans no poden superar les ferides i les més jovenetes tampoc. Una nena de 9 anys que ha viscut tot això no acostuma a sobreviure. Són moltes intervencions mèdiques i un gran trauma psicològic.

-I les multinacionals que són les que financien els grups rebels armats, els grans causants de tot aquest mal, han estat denunciades?
-Està denunciat però és molt dificil aturar-ho. Aquestes multinacionals són empreses que només busquen guanyar diners. Són les que financien els nostres governs, i els de tots els països, de tot el món. Si fessin legalment l'explotació de la riquesa d'un pais com el Congo els hi costaria molt car (haurien de pagar impostos, taxes, personal, etc...), i fent-ho així els surt molt més econòmic. Però existeixen informes de Nacions Unides que constaten que les multinacionals són les que financien la guerra del Congo.