"La pena de mort no és justícia, és venjança"

L'any 2000, Dimitri Chikunov va ser condemnat a mort i executat a l'Uzbekistan, en condicions molt irregulars, per un assassinat del qual va ser declarat innocent anys després. La seva mare, Tamara Chikunova, va fundar Mares Contra la Pena de Mort i la Tortura.

20/12/2016

L'activista uzbeka Tamara Ivanova Chikunova és la fundadora de l'associació Mares Contra la Pena de Mort i la Tortura. Es va implicar en la lluita contra la pena de mort arran de l'execució del seu fill Dimitri, que va ser detingut per un assassinat del qual, cinc anys després de la seva mort, va ser declarat innocent en revisar el procés. La detenció, la condemna i l'execució de Dimitri Chikunov van estar farcides d'irregularitats i tant ell com la pròpia Chikunova, que també va patir una detenció temporal, van ser interrogats i maltractats per obtenir una inculpació fraudulenta. El 29 de novembre passat, Chikunova va pronunciar la conferència "No Justice Without Life" a la Facultat de Dret, en un acte coorganitzat per la Comunitat de Sant'Egidio.

Quan va començar a treballar la seva associació?

Va començar l'any 2000 després que, al juliol, fos executat el meu únic fill, Dimitri. El seu últim desig va ser recordar i ajudar aquelles persones que estan al corredor de la mort. Un cop es va posar en marxa l'associació, s’hi van implicar moltes mares (i pares, germans, etc.) de joves condemnats a mort.

Tenen contacte amb els condemnats?

Treballo personalment amb cada persona condemnada. Molts no es van salvar i, després de cada execució, em preguntava el perquè d'aquesta desgràcia. Passava les nits en vetlla llegint les cartes de condemnats a mort dirigides a mi. Em demanaven que lluités contra el veredicte, em deien que era la seva última esperança per salvar les seves vides...

I què passa amb les persones que se salven?

Només a Uzbekistan, hem pogut salvar més de cent persones. El 2001, per exemple, una ciutadana russa que va estar a Uzbekistan visitant un familiar va ser condemnada a mort després d'un incident. Es va salvar i va ser deportada a Rússia. Després, va entrar a la universitat, es va casar i va tenir dos fills. Entre les persones alliberades que havien estat condemnades a mort, ni una d'elles, en tornar al carrer, ha exercit la violència. Tots passen pàgina i porten una nova vida. Quan es salva una vida, es salva el món. I això representa molt per a mi i per al record del meu fill.

Quines conseqüències va tenir la fi de la pena de mort al seu país?

L'1 de gener de 2008, la justícia va abolir la pena de mort a Uzbekistan. Curiosament, s'ha fet una anàlisi i s'ha conclòs que, des d'aleshores, hi ha un 30% menys de violència. El veritable problema a Uzbekistan és el règim dictatorial. Molts dissidents polítics estan a la presó.

Quina posició té l'opinió pública a Uzbekistan sobre el tema?

Segons un estudi, tres anys després de la fi de la pena de mort, més de la meitat dels habitants eren favorables a l'abolició. S'ha vist que ha estat bona perquè hi ha menys violència en general i menys homicidis en particular. I això no ha passat només a Uzbekistan, sinó a tots els països on ha estat abolida.

La seva associació treballa amb altres, no és així?

Fem un gran treball amb la Comunitat de Sant'Egidio. També col·laborem amb Amnistia Internacional, Human Rights Watch i diverses associacions americanes. Quan s'ajunten les veus contra la pena de mort, és possible abolir-la. Quan tothom calla, el problema és infranquejable.

Hi ha esperança contra la pena de mort als països que més l'apliquen com Xina, Estats Units o Iran?

Sí, hi ha esperança. La meitat dels estats d’Estats Units ja l'han abolida i la tendència és que vagi desapareixent a poc a poc. El primer de tot és canviar la mentalitat dels habitants de cada país: lluitar contra una manera antiga de pensar que exigeix venjança. Molta gent no entén que la pena de mort no és justícia, sinó venjança.

Hi ha alguna característica en comú entre els condemnats?

Tots són joves. La majoria té entre 18 i 30 anys, gairebé cap supera els quaranta. Maten persones joves, maten l'esperança. Una dona de 28 anys va ser condemnada i afusellada a Bielorússia. Per què aquesta violència? Altres esperen encara ser afusellats. Bielorússia és l'últim país d'Europa on s'aplica la pena de mort.

Vostè, d'altra banda, lluita també contra altres tipus de violència.

A països com Espanya, encara que no hagi pena de mort, hi ha altres formes de violència: la gent que dorm al carrer també està condemnada a mort. O els ancians que viuen sols i abandonats. I què dir dels ciutadans sirians que no han pogut salvar-se a través d'un corredor humanitari, o de les persones africanes que pateixen malalties, guerres, fam, escassetat d'aigua... Davant d'aquests problemes, no hi ha realment fronteres: tots som, d'alguna manera, responsables de la mort d’aquestes persones. Hauríem d'escoltar la seva veu i tendir-los una mà.

 

Notícies relacionades

Totes les notícies