"La majoria de supervivents parla molt bé dels espanyols a Mauthausen"

A les jornades "Les escriptures de l'exili republicà i els camps de concentració nazis", que va coorganitzar el Grup d'Estudis sobre l'Exili Literari, David W. Pike, professor de l'American University of Paris, va oferir una xerrada sobre els presos espanyols a Mauthausen.

15/06/2017

David Wingeate Pike, professor emèrit d'història contemporània i política de l'American University of Paris, va pronunciar la ponència "A Testimonial to the Nobility of the Spaniards of Matthausen" a les jornades sobre les escriptures de l'exili republicà i els camps de concentració nazis que van ser organitzades el 7 i el 8 de juny passats pel Grup d'Estudis sobre l'Exili Literari (GEXEL-CEFID) de la UAB i l'Ajuntament de Barcelona. Pike, gran expert en la comunitat espanyola al camp de Mauthausen, és autor d'una obra de referència sobre el tema, Españoles en el holocausto. Vida y muerte de los republicanos en Mauthausen (Debolsillo). En el seu llibre, relata la terrible experiència i la lluita per la supervivència dels set mil espanyols confinats al camp, molts d'ells veterans de la Guerra Civil que també havien patit prèviament l'internament als camps de concentració francesos. Els espanyols que van sobreviure a Mauthausen van aportar, després de la guerra, un testimoni fonamental sobre la realitat dels camps nazis.

Per què els espanyols van ser majoritàriament deportats a Mauthausen?

Els nazis consideraven que s'ho mereixien. Eren els primers enemics del Reich, antifeixistes des de 1936, i se'ls va voler castigar enviant-los al pitjor dels camps. Hi havia tres classes de camps i Mauthausen era del tipus més sever, l'únic que va pertànyer sempre a allò que les SS anomenaven Stufe drei [categoria tres].

Sembla que hi havia molts catalans entre els set mil espanyols, se sap quants eren?

Els historiadors espanyols han fet el càlcul però jo no crec que pugui ser exacte perquè els informes alemanys no especificaven de quina part d'Espanya eren els presoners. Tots estaven identificats amb la lletra S.

Entre ells, hi havia a més molts veterans de l'exèrcit republicà i molts militants comunistes, no és així?

Gairebé tots eren veterans de la Guerra Civil. I veterans també de l'empresonament a França. Els nazis no tenien res pitjor per oferir-los que un camp com aquest, on la mort no estava programa de manera instantània. Mauthausen no era un Vernichtungslager [camp d'extermini] sinó un Ausmerzungslager, cosa que implicava la mort per extenuació, és a dir, una mort lenta per fam, cansament i maltractaments. Pel que fa a la ideologia, és destacable com es van avenir-se entre comunistes, anarquistes o republicans burgesos, persones que eren enemics mortals el 1937. La ideologia havia de ser oblidada en una situació com aquella on l'única cosa important era trobar maneres de sobreviure. Enterraven el passat per treballar junts. Però això no era una particularitat dels espanyols.

Què fa singulars als espanyols respecte els altres presos de Mauthausen?

La gran majoria de supervivents que van conèixer espanyols a Mauthausen parla molt positivament del seu comportament. Només he trobat dues referències crítiques a la conducta dels espanyols. Estan incloses en el meu llibre però les considero com l'expressió d'un ressentiment; el fet de ser informes antisemites alhora que antiespanyols els desqualifica, al meu entendre, com a fonts objectives. D'altra banda, hi va haver el cas de César [sobrenom de Moisés Fernández Pascual], un espanyol que va ser Kapo [presos que exercien tasques organitzatives dins el camp tot col·laborant amb les SS] i que era odiat en general, també pels espanyols.

Va influir la presència de veterans de l'exèrcit republicà en la capacitat dels espanyols per organitzar una resistència dins del camp?

Sí, però desafortunadament la resistència mai va ser tan gran o important com alguns relats dels supervivents volen fer-nos creure a causa de les enormes dificultats a què s'enfrontaven.

Ha parlat d'un Kapo espanyol i hi va haver d'altres que van ocupar també algunes responsabilitats administratives.

Alguns van ser Prominenter [presoners elegits per a un lloc especialitzat]. Quan Juan de Diego va ingressar com Lagerschreiber [administratiu] al Schreiberstube, l'oficina d'administració, va tenir la capacitat de col·locar espanyols en la posició de Prominenter. Això va suposar per a ells la diferència entre la vida i la mort. Quan els espanyols arribaven, no tenien títols per a les posicions que suposaven una oportunitat de sobreviure per als presoners. Fins que De Diego va tenir l'ocasió de reorganitzar algunes coses, els espanyols no van tenir res d'això.

Parli'm del valor documental de les fotografies conservades per Antonio García i Francesc Boix.

Són algunes de les proves més evidents dels crims nazis. Hi ha una polèmica sobre qui va salvar les fotos. Antonio García va treballar en el servei fotogràfic des de 1941 i Francesc Boix va entrar més tard per una recomanació d'Antonio a Paul Ricken [cap del servei fotogràfic]. García va salvar dues-centes còpies i Boix va salvar dos mil negatius. Antonio va confiar a Boix les seves dues-centes còpies i van romandre ocultes al mateix lloc que els negatius però, quan Antonio va sortir de l'hospital [on va ser internat després de l'alliberament de Mauthausen], les còpies havien desaparegut, és a dir, les havia traslladat Boix. Antonio es va posar furiós i es va sentir traït.

Van fer les paus més endavant?

Antonio va quedar ressentit la resta de la seva vida. El vaig conèixer uns quinze anys abans que morís, vam desenvolupar una llarga amistat, i ell mai va perdonar a Boix. Va formular un judici injust sobre ell que jo, al principi, també vaig adoptar perquè no tenia motius per pensar que Antonio no m'estava donant una informació precisa. Però em vaig adonar que no era així i m'he dedicat a corregir l'error en les successives edicions del llibre. En la nova, crec que està recollida la versió correcta: Antonio va salvar les seves fotos, Boix en va salvar les seves, Boix va robar les d'Antonio, i després les va salvar totes. La resta és només una qüestió de números sobre quines va salvar l'un o l'altre. Però mai ho sabrem perquè les fotografies estan barrejades des de 1945.

Més informació: Grup d'Estudis de l'Exili Literari

 

Notícies relacionades

Totes les notícies