L'ADN revela l'impacte del “fenomen campaniforme” als europeus prehistòrics

L'ADN revela l'impacte del “fenomen campaniforme”  als europeus prehistòrics
Esquerra: vas campaniforme de Los Millares, Museu d’Almeria. Dreta: Vas campaniforme de La Rambla, Museu de Còrdova. (Fotografies: R. Risch).

L'estudi d'ADN antic més gran fet fins ara demostra que la introducció del vas campaniforme a Europa central des de la península ibérica fa uns 4500 anys no va ser per moviments migratoris, sinó pel desenvolupament de noves formes de comunicació entre territoris. Hi han participat els investigadors de la UAB Roberto Risch i Ignacio Soriano. 

22/02/2018

“És molt interessant observar com Ibèria d'una banda i Europa Central de l’altra van mantenir un marcat aïllament genètic al final del Neolític, fa uns 5000 anys, malgrat les nombroses evidències arqueològiques d'interaccions i contactes entre ambdues regions”,

Fa entre 4750 i 4500 anys, un tipus particular de ceràmica profusament decorada, coneguda com a vas campaniforme, es va estendre pel centre i oest d'Europa, marcant un període determinant de la prehistòria del continent. Els factors que van contribuir a la seva difusió geogràfica, un procés migratori a gran escala, l'expansió de noves pràctiques socials o una combinació de tots dos, han estat objecte d'un intens debat entre els científics des de fa un segle.

Ara, el major estudi d'ADN antic realitzat fins avui dia, dut a terme per un equip internacional de 144 investigadors, revela la complexitat del fenomen. L'anàlisi de les restes de 400 esquelets prehistòrics (Neolític, Edat de Coure i Edat de Bronze) de nombrosos jaciments europeus, entre ells onze peninsulars, demostra que es van donar diferents situacions en diferents parts d'Europa. L'estudi, publicat a Nature, ha comptat amb la participació de Roberto Risch i Ignacio Soriano, investigadors del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
L'expansió del fenomen campaniforme des d'Iberia -on s'ha obtingut el registre datat més antic d'aquest estil ceràmic- fins a Europa Central no va ser degut a un moviment migratori significatiu de població. Iñigo Olalde, genetista de l'Harvard Medical School in Boston (Estats Units), primer autor de l'article, assenyala que “l'ADN dels esquelets de les tombes campaniformes ibèriques no tenia una relació de proximitat amb els de el centre del continent”.

“Es tracta del primer clar exemple, a partir d'ADN antic, que les ceràmiques no sempre anaven de la mà de la població”, explica David Reich, que treballa amb Olalde i és investigador també de l'Howard Hughes Medical Institute i del Broad Institute of MIT and Harvard. “La gran grandària de la mostra permet observar imatges subtils de la variació antiga humana que no havíem pogut veure abans”.

Aïllament genètic entre Iberia i Europa Central

En el cas concret de la Península Ibèrica, s'ha observat que existeix una continuïtat genètica directa entre les poblacions neolítiques prèvies i les posteriors de l'Edat del Coure i campaniformes. “És molt interessant observar com Ibèria d'una banda i Europa Central de l’altra van mantenir un marcat aïllament genètic al final del Neolític, fa uns 5000 anys, malgrat les nombroses evidències arqueològiques d'interaccions i contactes entre ambdues regions”, subratlla Roberto Risch, professor del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. “L'estudi mostra clarament que la introducció del vas campaniforme a Europa central fa uns 4500 anys no va tenir res a veure amb l'arribada de poblacions de la península Ibèrica, com s'havia defensat durant molt temps. La ràpida adopció d'una vaixella, que havia d'estar unida a unes pràctiques de consum molt específiques, més aviat expressa el desenvolupament d'unes noves formes de comunicació entre el sud-oest i el centre d'Europa”.

Sorprenentment, el vas campaniforme va ser adoptat a Europa Central per unes poblacions que acabaven d'arribar de l'est. “El 2015 vam realitzar un altre gran estudi internacional, en què es va mostrar que fa uns 4500 anys almenys el 70% de la població del centre i nord d'Europa va ser substituïda per una massiva migració del grup de l'est procedents de l'estepa. Aquest nou estudi revela com aquest moviment va seguir avançant cap a l'oest”, destaca Wolfgang Haak, del Max Planck Institute for the Science of Human History (Alemanya), un altre dels autors principals de la recerca.

“Però en aquest moviment cap a l'oest el vas campaniforme ja no és expressió d'unes pràctiques de consum col·lectives, com va ser en la península Ibèrica, sinó que s'incorpora a tombes individuals, en les quals els homes solen aparèixer amb armes distintives i distingides, com a punyals de coure, arc i fletxes”, puntualitza Risch.

A Gran Bretanya i Irlanda aquesta onada migratòria apareix clarament després de l'estudi de 155 mostres datades entre fa 6000 i 3000 anys. Segons el genetista Ian Barnes, del Museu d'Història Natural de Londres, “les anàlisis han revelat que aquests ancestres britànics tenien un perfil genètic diferent dels que hi van viure poc temps després que ells i que almenys el 90% va ser reemplaçat per l'arribada des del continent del vas campaniforme. Després de l'arribada d'aquesta nova població va començar a existir a la illa britànica població amb avantpassats amb característiques físiques similars -color de pell i ulls- a la majoria dels britànics actuals.”

“Curiosament, fa uns 4500 anys, a la península ibèrica també comença a introduir-se gradualment el ritual funerari individual amb aixovars que enalteixen certs individus mitjançant l'associació amb armes de metall i vasos campaniformes. Però aquí, al contrari del que va ocórrer a les illes Britàniques, no s'aprecia un canvi genètic clar”, comenta el professor Ignacio Soriano de la UAB. “Aquesta vegada els canvis procedien del nord i van provocar una ruptura social important les conseqüències de la qual es veuran en l'Edat del Bronze, fa uns 4200 anys”.

En relació a la prehistòria peninsular, es posa de manifest que les primeres comunitats que fabricaven armes de metall seguien tenint una configuració genètica molt diferent a les societats actuals de la Península Ibèrica. El nostre següent repte és determinar com i quan es van donar els moviments poblacions que introdueixen el ‘component estepari’ en la península i que veiem a l'actualitat” afegeix Risch. 

L'anàlisi reeixida de tantes mostres ha estat possible gràcies a noves aproximacions metodològiques que han reduït enormement el cost per mostra d'anàlisi d'ADN antic. Una es basa en un tractament químic que permet als investigadors fixar la seva seqüència sobre la petita part del genoma de més utilitat per a l'anàlisi. Una altra és que la quantitat d'ADN extreta de la porció petrosa de l'os temporal és molt major que la de qualsevol altra part de l'esquelet.

Referència: The Beaker phenomenon and the genomic transformation of northwest Europe. doi:10.1038/nature25738

 

Notícies relacionades

Totes les notícies