"El jovent d'avui té un potencial espectacular, i hem d'ajudar-los a confiar molt més en ells"

Marcos García, enginyer de Telecos per la UPC. Després d’estar un temps en una consultoria, treballant en recursos humans, va entrar a Metges Sense Frontres, on ha estat responsable de selecció i desenvolupament de persones durant els darrers sis anys. Ara imparteix seminaris motivacionals des de "The Passion Generation".

05/02/2016

"Els joves d'avui tenen un potencial espectacular, molt més gran que les generacions anteriors, però moltes vegades ni ells mateixos s'ho creuen, ni la societat confia en ells".

Marcos García ha vingut a la Facultat de Psicologia de la UAB per impartir un dels seminaris motivacionals de The Passion Generation que ha organitzat Treball Campus, adreçat a tots els estudiants de l'Autònoma, i que al març repetirà davant dels universitaris que ho desitgin.

-De què parlaràs al seminari?
Hem après que la feina és un peatge que hem de pagar i nosaltres intentem transmetre als joves que cal que surtin de la zona de comfort i lluitin per trobar el que els agradi. Donem eines per identficar el que vols, ja que això et fa molt més competitiu en la teva feina. Quan una persona es presenta en un lloc convençuda que vol estar allà, això per si sol ja la fa molt més competitiva. És possible trobar la plenitud a la feina!

És un seminari en què no diem "si vols, pots". No estem per convidar a la gent a fer tonteries. Han de trobar realitats monetitzables. El que volem és que identifiquin una passió individual que els guii. I tres de cada quatre ho aconsegueixen, en la setmana del seminari, i tots quatre s’emporten eines que demà poden utilitzar quan estiguin preparats per a fer aquesta reflexió. Els fem pensar, treballar, fer headlines,…. L’objectiu final és que entrenin una forma de pensar que no saben. Però quan la capten, és molt fàcil. Ningú ens coneix millor que nosaltres mateixos

-Quines són les eines que doneu al seminari per aconseguir això?
-D’una banda, els oferim tot un seguit de pensaments, veritats absolutes que acceptem sense entendre-les massa (per exemple que l’èxit dona la felicitat, i se sap que això no és així, l’exit no dóna la felicitat!). L’eina principal és intentar evitar que facin la pregunta: què m’grada fer? Aquesta és una pregunta poc efectiva i no necessàriament porta a cap lloc.

-Però aquesta pregunta, no serien la clau?
-No. Nosaltres creiem que no. Aquest tipus de preguntes accepten respostes massa àmplies, totes bones, i no necessàriament t’apropen a la plenitud en la feina.

-I quina és, doncs, la pregunta que s'haurien de fer?
-Doncs preguntes que no et portin a preguntar el què sinó per a què. Què vols canviar o en què vols contribuir? Quina necessitat t’agradaria resoldre? És una bona pregunta perque no accepta qualsevol cosa. Els convidem a respondre coses que impliquen algun tipus d’emoció per a ells. Aquesta pregunta et porta a una necessitat que hi ha, i si hi ha una necessitat és que hi ha un potencial client, i si hi ha un potencial client, és que hi ha una potencial empresa i si hi ha una potencial empresa és que hi ha feina! Arribar a un què des del per a què crec que és molt més efectiu que si em pregunten si vull ser advocat o vull ser auditor.

-I les empreses van també per aquí? S’ajusta tot això a la realitat que es troben en el mercat laboral?
Jo crec que l’empresa pensa d’aquesta forma, tot i que moltes vegades no ho sap. Aquest discurs no el tenen les empreses però sí que elles detecten quines persones desitgen treballar amb ells i les que tant els hi fa. Tot reclutador o seleccionador, quan té una persona davant, o hi connecta o no hi connecta. Les empreses es troben amb gent amb molt talent, que saben molt d’una cosa, però no necessàriament amb la motivació. Això provoca incertesa i fa que la gent sigui menys efectiva a la feina.

-Què fa un enginyer de Telecomunicacions com tú fent aquests seminaris motivadors?
-Al final jo penso que gairebé qualsevol carrera et pot portar a a qualsevol feina, excepte quan vols ser metge, que aleshores està clar que has d’estudiar Medicina, per exemple. Jo ho veig al meu voltant. I moltes vegades els joves no ho veuen això. Jo vaig fer Telecomunicacions, i d’allà me’n vaig anar al món de la consultoria i Recursos Humans tot i que la plenitud real, de treure el mateix de tu cada dia, em va arribar quan vaig canviar al món humanitari. A Metges Sense Fronteres.
Allà vaig veure la diferència d’anar treballar, i la d’anar a la feina per tornar a casa amb orgull del que has acosenguit, amb una explosió d’emocions, i una ambició per fer cada dia millor el que fas. Aquest “click” el vaig sentir allà. Un dels motius pels quals em dedico a això ara mateix és per allò que em va passar. Ara estic d’excedència per temes familiars, però al final d’aquest any la idea és tornar a Metges Sense Fronteres.

-Però és molt diferent reclutar persones per una organització humanitària que per una empresa, no?
Bé, en el fons, en el fons, no és tant diferent: busquem una sèrie de capacitats i una sèrie de motivacions, com la resta d’empreses. No crec que la gestió de recursos humans sigui tant diferent. Sí que MSF és particular perquè el compromís amb el que fa la gent és molt gran. La gent està compromesa des del principi i és espectacular el que fa. Dóna el millor des del principi. La fòrmula d’èxit d’una organització és justament aquest: tenir gent que veu en l’organització fer possible una cosa, que individualment, a la persona l’omple.

-Algun moment especialment emotiu?
N’hi han hagut molts. Però aquest passat any l'Ébola va ser un moment complicat. Altres...Síria, Sudán del Sud, República Sudafricana i Congo han estat zones molt delicades. Han estat moments dificils i jo personalmente m’he sentit molt orgullós de la tasca que hem fet. Ha estat un plaer i un luxe formar part d’aquest equip.

-Tú que fas tantes xerrades a diferents universitats de Catalunya (UAB, UPC, Universitat de Girona, etc..) i de fora de Catalunya (Universidad de Cantabria, etc.) , com veus el jovent d'avui dia?
Bé, les xerrades crec que les fem a un col.lectiu que és privilegiat, que són els joves que estan a la universitat, formant-se, no és tot el jovent, això que quedi clar. Però la meva experiència del contacte amb ells és que és un col.lectiu amb un potencial espectacular, molt més gran que les generacions anteriors. Crec que moltes vegades ni ells mateixos no creuen en el potencial que tenen, i ni la societat tampoc confia en ells. Crec que hauriem de tenir molta més confiança en ells i la tendència que hi ha és la de “tiempos pasados fueron mejores” , i això és totalment incert.
Tenen la necessitat de trobar coses importants a la feina. En generacions anteriors eren molt més conformistes, en el treball. Abans estava socialment acceptat que la feina era un mitjà per viure i això ja era suficient, i crec que els joves d’ara aquest model no els encaixa, i crec que això és bo!! D’altra banda, desitgen una cosa diferent però es troben que els hi ensenyem amb les eines d'abans. Això els crea una desconnexió total. Ells volen aconseguir coses importants però la formació que reben és la d’abans.

-A què et refereixes?
-Les feines estan totalment jerarquitzades. Preferim que estudin ADE i Enginyeria, per exemple, que Música o altres matèries. Els joves estudien coses més per agradar que perquè els agradi. I aquesta elecció, a part que no és sana, no és efectiva. Em costa trobar joves que no pensin així, perquè els estem ensenyant com abans.