"El govern espanyol té una posició còmplice amb el règim marroquí"

02/10/2015

El 23 de setembre, a la Facultat de Ciències de la Comunicació, el periodista marroquí Ali Lmrabet va dissertar sobre les dificultats que ha patit al llarg de la seva carrera per exercir el periodisme al seu país. Lmrabet ha dirigit les publicacions Le Journal, Demain (i la seva versió en àrab, As-sahifa), Demain magazine (primer setmanari satíric francòfon del país) i Doumane, sempre exercint la professió des d'una posició independent i compromesa que l'ha enfrontat repetidament a les autoritats marroquines. El govern va tancar les seves publicacions i Lmrabet va ser condemnat a una pena de quatre anys de presó, motiu pel qual va realitzar una vaga de fam fins a ser indultat el 2004. Del 2005 al 2015, ha patit la prohibició d'exercir el periodisme al Marroc i, recentment, ha realitzat una nova vaga de fam a Ginebra fins a recuperar el dret a renovar el seu passaport. L'acte, organitzat pel Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació, s'emmarcava dins de l'assignatura "Periodisme internacional".

Com descriuria la situació de la llibertat de premsa al Marroc avui dia?

Segons tots els informes d'organismes com Reporters sense Fronteres que han sortit durant els últims anys, ja no tenim llibertat de premsa. Quan algun mitjà intenta treballar, pateix persecucions, campanyes de difamació o judicis. Aquests últims anys, diversos periodistes han estat empresonats per motius fútils o perquè, en les seves publicacions, intentaven fer algun tipus d'informació al marge de la línia oficial.

Quan va morir Hassan II i va començar el regnat de Mohammed VI, va semblar que hi hauria una certa obertura però, després, no ha estat així.

Va ser el paper de la propaganda no només marroquina sinó també estrangera: demostrar que el Marroc havia canviat i que el rei Mohammed VI era un demòcrata. El problema no és el personatge sinó el règim: hi ha petits canvis en els mètodes i les formes però, en el fons, no ha canviat. Segueix sent una monarquia absoluta on el rei regna i governa.

Hi ha mitjans de comunicació satírics al Marroc?

No. Hi ha una revista satírica una mica particular que, en el seu primer número, va anunciar que no sortiria de la línia oficial marroquina i que faria una mena de periodisme satíric d'acord amb el règim. No sé si comptar-la perquè "satíric" implica que estàs en contra del sistema, dels poders fàctics... Que surts una mica d'un entorn adormit. Aquesta revista, en canvi, segueix la línia oficial i es fica amb els periodistes independents que estan intentant practicar un periodisme, diguem-ne, honorable.

Es pot vehicular una major llibertat d'expressió a través d'internet i les xarxes socials?

Sí. A internet, moltes pàgines web treuen més informació que la que pot publicar una revista de paper perquè són difícilment controlables. A nosaltres, quan volien fer la guitza, anaven a la impremta i paraven la producció; el que passa ara és que hi ha certes pàgines web que són més lliures. Per això, el règim va decidir legislar sobre els mitjans digitals per poder controlar-los més.

Parlava de tres grans tabús: el rei, el Sàhara Occidental i l'islam. Es pot parlar lliurement de casos de corrupció que no afecti el rei?

Es pot excepte quan afecta, per exemple, al cap dels serveis secrets i de la policia nacional. Té oberts casos per actes tortura a França i, avui dia, el busca la justícia francesa. Ningú a la premsa marroquina parla d'aquest cas; o bé, s'evoca per assegurar que el cap de la policia i els serveis secrets és innocent i tot respon a una campanya contra el Marroc.

Qui exerceix pressió sobre els periodistes?

La justícia. No tenim tribunals independents i la justícia depèn del palau reial. El mateix passa amb els serveis secrets: tenim proves documentals que manipulen i financen una certa premsa. A l'entorn del rei, hi ha un personatge molt important: Fuad Ali El Himma, un dels consellers reials. Va estudiar amb el rei, va ser ministre i és l'eminència negra del Marroc, qui mou els fils. Fa d'intermediari entre el rei i el ministre de l'interior (elegit a dit) i el ministre de justícia (un islamista light que hi és per fer el que li ordeni el palau reial).

Hi ha un moviment de reivindicació de la llibertat d'expressió?

Hi ha un moviment islamista que es diu Justícia i Espiritualitat, no reconegut però tolerat. És l'associació islamista més gran del Marroc. Pot semblar estrany però defensa la llibertat d'expressió. Hi ha també l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH), la més important del món àrab, que ha arribat a més de cent prohibicions d'actes arreu del país.

Reprenent la pregunta d'un estudiant durant l'acte, quina és la situació dels periodistes estrangers al Marroc?

Si no t'adaptes al mateix motlle que gairebé tots els periodistes marroquins, et treuen l'acreditació. Se l'han tret a redactors de la BBC, d'ABC o fins i tot d’Al-Jazira. Han tancat molts despatxos i, quan no et expulsen, si segueixes treballant, et posen querelles criminals al teu país. Me la van posar a mi i van perdre; es la van posar a Ignacio Cembrero d'El País i van perdre; es la van posar a un altre periodista marroquí a França i van perdre... I segueixen perdent els judicis i els diners de les arques públiques.

Per motius polítics o econòmics, el govern d'Espanya sembla tenir una posició molt tèbia respecte al Marroc.

No és una posició tèbia sinó còmplice. Quan es tracta de Veneçuela, es rep a la Moncloa a Lilian Tintori [dona del líder opositor Leopoldo López], es convoca a la premsa, Felipe González s'hi implica personalment ... Em sembla perfecte i estic en contra que els polítics pateixin condemnes de presó. Però jo preguntaria al senyor Rajoy o al senyor Zapatero si s'atrevirien a convidar a la Moncloa, per exemple, a un periodista marroquí perseguit. En el cas de Cembrero, hi va haver una forta pressió del govern de Rajoy i de l'antic ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que va donar consells als marroquins sobre com fer una denúncia viable contra un periodista a Espanya. És gravíssim.

I en el seu cas particular?

Quan estava fent la meva vaga de fam, un grup de diputats al Congrés va fer una declaració de suport al meu dret a exercir el periodisme al meu país. Qui la va aturar? El PP. Ara, segueixo esperant que el senyor Rajoy em convidi a anar a la Moncloa, convoqui a la premsa i digui: "Nosaltres donem suport a aquest senyor" [Riu]. Però li dic una cosa: en tota la meva carrera, em va donar suport un sol cap de govern estranger: José María Aznar. Quan estava empresonat, el 2003, va ser l'únic que va demanar el meu alliberament: José María Aznar! Increïble, no? És que, en aquell moment concret, les relacions amb el Marroc estaven malament.

Quina és la situació dels estudis de periodisme al Marroc?

Hi ha dues escoles: una de privada a Casablanca i una pública a Rabat. La gent diplomada en aquestes escoles, pel fet de ser institucions oficials que formen un sector restringit del funcionariat marroquí, poden ingressar en l'administració. La immensa majoria dels titulats no es compliquen la vida: s'enfronten a la realitat periodística del país, s'adonen que el que ells han après no es pot practicar i ingressen en els ministeris, on s'ocupen de la comunicació.

I, de cara al futur, tinc entès que està preparant una nova revista.

Sí, amb el meu amic Khaled, que és un gran caricaturista, i amb un humorista molt conegut que es diu Bziz. Anem a treure una revista en paper. A veure si ens deixen exercir en pau el periodisme amb les seves pròpies lleis. Crec que ens van a autoritzar a fer la revista però pressionaran a les impremtes perquè no la treguin. Aquesta és la batalla que es jugarà en els propers mesos.