"A Espanya no hi ha consciència del que fou el franquisme"

El 40 aniversari dels assassinats d'Atocha i el Dia de la Dona ha inclòs la presentació d'un llibre a la Facultat de Dret que explica la vida de tres advocades compromeses: Paquita Sauquillo, Manuela Carmena i Cristina Almeida, a qui hem entrevistat.

15/03/2017

La injustícia més gran és el no reconeixement de la memòria històrica i ignorar a les víctimes del franquisme. Per exemple, en la recent llei de víctimes no s'ha inclòs a les víctimes del franquisme, i això no passa en cap altre pais europeu.

Igual de simpàtica en les distàncies curtes que davant de les càmeres de televisió, Cristina Almeida va aterrar a la Facultat de Dret el passat dimarts, 14 de març, amb la tranquil.litat que li dóna la jubilació i amb la seguretat en les seves paraules de la dona sàvia que les ha vist passar de molts colors i que té molt clar on va.

Advocada laboralista, ex-diputada d'Izquierda Unida i ex-candidata a la presidència de la Comunitat de Madrid, a punt de fer els 73 anys se sent més activa que mai pel seu compromís amb la recuperació de la memòria històrica. Protagonitza el llibre "Cristina, Manuela y Paca" (Península) sobre les vides d'ella i de les seves altre dos amigues, Paquita Sauquillo i Manuela Carmena, tres vides creuades entre la justícia el compromís, que es va presentar en l'acte.

-Per què cal mantenir viva la memòria i el record, entre la societat, dels assassinats dels advocats d'Atocha?
-Perquè és un fet determinant de moltes coses. Hi ha gent que es creu que la transició la van fer uns senyors asseguts signant uns papers i ja està. I no, la transició es va fer amb molta sang, molts morts i molta repressió, com els morts de Victòria, l'extrema dreta matant a A.Ruíz i M.Luz Nájera o els advocats d'Atocha ... recordar-nos d'això és recordar-nos de la memòria . En aquest país hi ha una injustícia molt gran que és l'oblit. La nostra història d'oposició al franquisme està feta d'herois i heroïnes. Però la gent no sap res de tot això. Ja pràcticament ni s'estudia! I en canvi, la memòria és la garantia de la no repetició de tot allò que vam viure.

-Què està passant a Espanya que costa tant, per exemple, canviar les plaques de carrers amb noms franquistes o enderrocar monuments de l'època franquista?
-Sí, i fixa't en la sentència última del Suprem sobre El Valle de los Caídos. En aquest país no hi ha consciència del que era el franquisme. En qualsevol país d'Europa seria impensable que es pogués fer un homenatge a Franco o que estiguessin els assassins pels carrers com passa aquí. Però és que aquí el franquisme no es va entendre com feixisme, suposo que degut a que Espanya no es va ficar a la II Guerra Mundial (perquè, tot s'ha de dir, van donar diners als militars espanyols) els aliats no van esfondrar a Franco com sí ho van fer amb Hitler i Mussollini, i ens van deixar 45 anys de feixisme. I això ha calat. Però si fins no fa molt s'ha aconseguit que la RAE l'anomeni "dictador"!, i no "home de caràcter autoritari" com ho definia fins fa poc. Tampoc mai s'ha reconegut el cop militar, es deia creuada o una cosa similar.

Per això crec que aquí no s'ha desenvolupat una extrema dreta forta, perquè està immersa en el dia a dia de la política, i està convivint amb la democràcia. Fins i tot confonen la democràcia amb donar expressió de llibertat a tot, i això no és democràcia!

-Què és democràcia?
-Democràcia és que hi hagi llibertat d'expressió, però amb valors democràtics. Com pot ser llibertat d'expressió agredir a un transsexual o apallissar a dues persones del mateix sexe que es fan un petó? Això no és ni democràcia ni llibertat d'expressió. Això és senzillament agressió. Per això et dic que penso que la consciència democràtica no està ficada realment en la societat espanyola.

-Dius en el llibre "Sembla que són tan moderns els joves i és més moderna Manola que tots els joves". Què vols dir amb això?
-Jo sempre dic que la joventut és una malaltia que es cura amb el temps... Però és veritat que per ser jove has d'estar conscienciat. La joventut et fa tenir menys anys però no millors idees, aquestes les has d'adquirir. Jo crec que hi ha joves molt conscienciats (per exemple estic pensant en tots els del Moviment 15-M), però no hi ha una articulació democràtica de pensament. I això s'està veient amb els nous partits polítics, que de seguida cauen en els vicis dels partits de sempre.

I ho comparo amb la meva amiga i alcaldessa Manola (Manuela Carmena) perquè té molta imaginació per aguantar totes les crítiques i a tota aquesta colla que la critiquen però que ella té molt clar cap on ha d'anar, perquè estima Madrid, la ciutat de la seva vida, i desborda il·lusió exercint d'alcaldessa, amb el seu sentit de la democràcia i de la ciutadania, perquè veu Madrid com una ciutat de l'abraçada... Això de l'abraçada sempre ha estat molt important per a nosaltres, les dones progressistes d'esquerra.

-I llavors, ¿com veus la joventut d'avui, comparada amb la teva? Hi ha qui diu que els joves són excessivament passius i poc compromesos.
-La joventut és joventut, és passota, enamoradissa, i ara estan enganxats a les noves tecnologies -que faciliten molt la vida però tant que t'impedeixen tenir la teva pròpia vida-, i a sobre estan sense feina, a l'atur....i tot això fa que no trobin una resposta col·lectiva. Han d'implicar-se més en la conquesta dels seus propis drets. Els drets no s'hereten, es conquereixen. Sempre l'hi dic a les dones. I a nosaltres ningú ens ha regalat res! Hem hagut de lluitar per anul·lar lleis de desigualtat. Quan jo vaig acabar la carrera no podia ser jutgessa -per ser dona-, i si et trobaven al llit amb un home, fins a l'any 64, et mataven, i és que a Espanya es maten les dones quan es volen separar perquè no hi ha tradició de divorci com en altres països; es veu la dona com una possessió. Vam treballar per canviar un país que era negre per posar-lo de color.

-Tens 72 anys, jubilada, però no pares. En el llibre afirmes "estic jubilada, però del que no em jubilo és de la lluita contra la injustícia".
-I tant! Sobretot no em jubilo de la injustícia més gran que és el no reconeixement de la memòria històrica i el ignorar a les víctimes del franquisme. En la recent llei de víctimes no s'han ficat a les víctimes del franquisme! I crec que ha estat una errada molt gran i una injustícia enorme, per això m'he compromès tant en això ara. I la veritat és que estic aprenent molt! Jo deia "de gran vull avorrir-me" però veig que no sé avorrir-me, no paro de fer xerrades i conferències. Sento que la meva vida respira activitat.

-Últimament hem vist com la imparcialitat de la injustícia ha provocat en els ciutadans un descrèdit de la mateixa molt gran. Realment, pot creure un ciutadà que existeix la justícia com a tal?
-Doncs mira, jo fins ara estava molt més desil·lusionada, sobretot després de la sentència de Garzón -en la qual vaig estar molt implicada perquè em va semblar terrible- però crec que s'està reconvertint. I ara estem veient que l'única que està fent alguna cosa seriosa per la corrupció és justament la justícia. No havíem vist ningú a la presó per corrupció i ara hem vist al Fabra, al Jaume Matas i molts més corruptes a la presó per això. Qui s'anava a pensar que li caurien vuit anys a Urdangarin? I jo m'aposto que anirà a la presó, per molt que diguin que no. Sí que és veritat que és lenta i que hi ha advocats especialitzats en retardar judicis perquè les penes siguin menors. Però crec que al final s'imposa la justícia. També he de dir que hi ha una mancança molt gran de recursos en el sistema judicial.

Però també cal dir que hi ha una altra justícia, que està molt polititzada i que s'utilitza. Per exemple és horrorós el que està passant amb la qüestió catalana. Jo sempre he estat federalista però s'està utilitzant el tema. No es poden barrejar. L'independentisme és una cosa, i la corrupció política és una altra.

-Creus que hauria d'haver un referèndum a Catalunya?
-Per descomptat, encara que no fos vinculant ... perquè hi ha gent d'altres parts d'Espanya a Catalunya que han aportat molt.... Però jo sempre que he vingut a Catalunya em sento molt a gust aquí, és una terra molt oberta i acollidora. Fa un temps veníem aquí buscant llibertat. I no tinc cap prejudici amb l'independentisme ni amb la decisió que escullin els ciutadans. Potser tindria tristesa per haver de separar-me de Catalunya però està clar que s'hauria de fer un referèndum.

-Què els diries als futurs jutges i advocats que avui estan estudiant Dret a la universitat?
-Jo sempre he dit que quan em van donar el títol d'advocada em van donar l'arma més gran que he tingut en la meva vida, més gran que qualsevol kalaixnikov o metralleta que pugui existir, perquè es poden canviar lleis, es pot defensar als que no es poden defensar, es pot canviar la societat! Jo els diria que posessin la seva professió al servei de les necessitats de canvi de la societat. Això t'enriqueix moltíssim, no tant la butxaca, però sí de d'un altre punt de vista molt més gran. I a més a mi, per exemple, m'ha permès viure d'aquesta professió (encara que mai he cobrat a un pres polític i només he cobrat als treballadors que guanyaven i no als que perdien).

I als futurs jutges els diria el que dic en el llibre també: que quan un arriba a jutge demostra tenir molt bona memòria per haver superat una oposició, però després haurà de demostrar que té bon judici, i això vol dir aplicar les lleis per sobre del que ell pensi, i d'acord a les necessitats de la societat en què es troba. Si ho fan així serà justícia, sinó es converteix en injustícia.

 

Notícies relacionades

S’engega la campanya “IUABtat de gènere?”

La iniciativa, dissenyada i engegada per la Luna Martínez, el Marc Martínez i la Marta Pareja, està subvencionada per la Fundació Autònoma Solidària i disposa de la col·laboració i assessorament de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB. Llegir més

Totes les notícies