“L’optimisme, me’l dona la formació”

26/04/2018

Entrevista a Xesco Espar, alumni del màster de Psicologia de l’Aprenentatge UAB ‘97. Espar va compaginar des de jove els estudis a l’INEFC amb els partits com a jugador d’Handbol al FC Barcelona. Anys més tard, treballava com professor de l’INEFC i com preparador físic del primer equip del FC Barcelona d’Handbol, però tenia un somni: convertir-se en l’entrenador de l’equip i guanyar la copa d’Europa. I ho aconsegueix el 2005. Ens explica la seva trajectòria i l’etapa actual com a especialista i líder de pensament i opinió en coaching esportiu, lideratge, treball en equip, control emocional, motivació i alt rendiment.
 
 
Vas estudiar INEFC i alhora eres jugador d’handbol al FC Barcelona. Tenies clar des de jove que et dedicaries al món de l’esport?
De fet, jo prèviament vaig fer dos anys d’Enginyeria de Telecomunicació, perquè era un alumne brillant a l’escola, i el professors em deien que fes una carrera de ciències, i els vaig fer cas. M’agradava molt Telecos, però no podia estudiar i fer handbol, era pràcticament incompatible. Vaig decidir que si jo volia jugar a handbol, havia de fer INEFC.
 
Durant uns anys vas fer de professor de secundària.
Sí, feia d’entrenador a les tardes a juvenils del FC Barcelona. I vaig pensar que la feina que m’ajudaria a ser millor entrenador, seria aquesta, perquè havia d’organitzar sessions d’entrenament, sessions d’activitat física i tot el que feia a un lloc, em feia millor a l’altre. Després va sortir l’opció de ser professor a l’INEFC i m’hi vaig presentar. M’agrada tenir  mètode per tot, fins i tot per aprovar oposicions. A Telecos, de fet, al primer examen d’Àlgebra, vaig treure un 0. I em vaig prometre que al setembre aprovaria, em vaig passar tot l’agost estudiant àlgebra amb 19 anys. Quan resolia un problema, no només l’estudiava sinó que escrivia com es resolia. I quan tenia 20 resolts, vaig veure que hi havia mètode. I amb aquell mètode, que vaig crear, vaig anar a l’examen. Al setembre, de 60, vam aprovar 2. I em vaig dir: “A la vida, tot té mètode”.
 
Tenir un mètode, t’ha acompanyat al llarg de la teva vida professional des de llavors.
Sí, una de les feines millors pagades que he fet va ser fa tres anys amb una gran companyia asseguradora, em van contractar perquè organitzés els seus directius de corredories comercials perquè treballessin tots igual. Per trobar un mètode a partir del seu coneixement. Els vaig ensenyar els meus fulls de treball que estaven fets amb Excel el 2004 quan entrenava el FC Barcelona i els meus ajudants i els jugadors tenien check-list de tot. Amb aquests fulls jo preparava l’entrenament, el partit, i ho minutava tot, l’escaleta dels entrenaments, era increïble. Jo em sentia molt més que un entrenador d’handbol, havia estudiat models de negoci per aplicar-los al rendiment de l’esport i vaig observar que si tot està escrit, pots corregir.
 
Què passa amb el mètode si es presenta un imprevist, una situació que no s’havia contemplat?
Un mètode vol dir que el 80% de les vegades es fa això. Hi ha un 20% que fas el que pots. Però si dubtes, te’n vas al mètode. I amb els equips, el mateix, els equips que estan organitzats, guanyen. La meva tesi doctoral tractava sobre aquesta temàtica.
 
Des del 1997 vas ser preparador físic del primer equip d’Handbol del FC Barcelona i professor a l’INEFC. Com acabes entrenant l’ equip?
No tenia cap opció, el meu nom no estava entre els candidats. Però quan va marxar l’antic entrenador, vaig demanar hora amb el president Joan Laporta, el vaig convèncer de ser l’entrenador i li estaré sempre agraït perquè va confiar en mi.
 
Tenies un gran objectiu que era entrenar el primer equip i guanyar la copa d’Europa, com et vas sentir el dia que vau guanyar? Com et sents al complir un objectiu llargament desitjat?
Vaig sentir que podia volar, em vaig tornar boig literalment. Això és el que m’ha donat confiança per fer qualsevol cosa. Vaig pensar: “Si he guanyat la copa d’Europa amb aquest equip, puc aconseguir qualsevol cosa”. Vaig tenir la certesa que si treballes bé, amb precisió, coses que semblen impossibles, acaben sent realitat.
 
Com combinaves la teva pràctica diària com a entrenador amb la formació? Havies cursat, entre altres estudis, el màster de Psicologia de l’Aprenentatge a la UAB i començat els cursos de doctorat.
Sí, era un màster amb moltes assignatures d’intel·ligència i a mi em fascinava. El vaig escollir perquè hi havia la Teresa Anguera. Tenia un model de metodologia observacional, que jo volia aplicar a la meva investigació. A partir de l’observació es creen les categories, en una primera fase, i després s’analitzen les categories observant un altre cop. Jo ja sabia les categories que volia veure. Vaig estudiar cinc partits de cada equip de la lliga, en els quals a la mitja part i al final no hi hagués una diferència més gran de tres gols. I molts partits internacionals. I de cada partit, mirava jugada per jugada, qui tira, des d’on tira i a quina zona de porteria tira. Vaig dividir la porteria en nou parts, i el camp en deu. Vaig analitzar molts aspectes.
 
Tota aquesta quantitat de dades, i la casuística que se’n deriva, és realment analitzable?
Vaig entrenar a un grup d’entrenadors perquè m’ajudessin a analitzar més de 100 partits, desenes de milers de dades, amb l’objectiu de saber si els equips que guanyen són els que col·laboren més. I en funció de com està la defensa rival, establir si hi ha més o menys èxit, si és una jugada ràpida o lenta, si hi ha un contraatac o no.
 
I quina és la conclusió?
La conclusió era doble, els que guanyen col·laboren més, però també va sortir un resultat que jo no esperava, que no havia pensat. I és que també són els equips que tenen més accions d’u contra u, perquè tenen jugadors més bons. Però també col·laboren més que els que no guanyen.
 
Una mescla entre jugadors individuals més bons, però que alhora col·laboren entre ells.
Exacte. Aquest és el model d’equip guanyador.
 
Amb tot aquest coneixement i motivació, com enfrontes el dia que deixes d’entrenar el FC Barcelona?
Vaig ser entrenador tres anys, perquè va entrar una persona que no volia que fos l’entrenador i va posar a tothom en contra. A l’elit els cicles cada cop són més curts, perquè tothom vol guanyar, hi ha molts interessos i no pots guanyar sempre, el primer que sempre roda és l’entrenador. I jo això ho tenia clar, però ara ja no vull que em passi, per això no entreno. Jo havia treballat molt i era tant important el que estava fent, que vaig deixar l’esport.
 
Ho deixes i descobreixes un nou perfil teu.
Exacte, vaig fer una re invenció.  Vaig llegir en aquell moment Blue Ocean Strategy i em va fascinar. Vaig pensar, què he de fer? Barallar-me amb els entrenadors? El llibre t’explica que hi ha dos espais: el mar vermell a prop de la costa i l’oceà blau. El mar vermell està ple de sang, perquè juguem prop de la costa i la competència és ferotge. A més, quan s’acaba la pesca i és de nit, mires on està el campanar de casa i te’n vas cap allà perquè estàs a la zona de confort. Tothom sap que a l’oceà blau la competència és irrellevant, els peixos són molt més grossos i hi ha mercat per tothom, però no es veu la costa. O sigui, te’n vas cap allà i has de saber com arribar i saber com tornar. És assumir riscos i reptes, i a vegades sense que hi hagi un camí. Has d’aprendre a navegar. Vaig llegir això i em vaig formar, perquè jo sabia que no només volia ser un entrenador.
 
Què més és Xesco Espar, a banda d’entrenador?
Vaig escriure un llibre, i vaig visualitzar i estudiar un model d’expert en alt rendiment i com monetitzar-lo a través de llibres, conferències, seminaris, vídeos online... Actualment tinc quatre maneres de guanyar diners, que són els quatre rols professionals: sóc professor a la universitat, sóc conferenciant, tinc un negoci de màrqueting online per entrenadors i escric llibres. Cada any decideixo on es guanyen els diners, dissenyo el pla de l’any i hi vaig.  Metodologia. Quan era entrenador, la resta es bloquejava, perquè els entrenadors som entrenadors 20 hores al dia, o sigui, fins i tot quan dorms, somies amb l’equip. Per això, ara quan la gent em proposa entrenar, no em convenç, crec que la feina que faig és més important i més complexa.
 
Avui a la conferència, has dit que ens hem de fixar grans objectius. Quin és el gran objectiu que et motiva actualment?
El meu objectiu ara és ajudar a la meva família, veure com els meus fills s’estableixen i ajudar-los a organitzar-ho i fer que tot el meu entorn visqui content. Fer coses per la gent, és el meu projecte. Vull publicar un nou llibre i posar tot el que sé en vídeo perquè perduri. Tinc una plataforma online que em dona uns bons ingressos cada any, amb cursos per a entrenadors, tinc 600 alumnes. I un blog ‘Academia de entrenadores’ amb cursos per entrenadors i un altre, ‘Academia de Grandeza’, on tinc cursos de coaching i el firewalk per gent normal.
 
A la conferència d’avui a la Setmana Saludable i Sostenible de la UAB, comentaves que la gent creu que l’èxit i el fracàs són pols oposats, però això és un error, perquè de camí de l’èxit, trobes fracassos. Explica’ns alguns fracassos que t’han ajudat a arribar als èxits.
Quan et dediques al món de l’esport, el fracàs és molt relatiu, perquè casi sempre hi ha un altre partit després. I aprens que quan fracasses, no passa res, fas una llista de les coses que has de millorar i hi tornes. Fracàs podria ser que em fessin fora del Barça, no vaig aconseguir convèncer a tothom, però li vaig donar la volta i enlloc de lluitar per allò, el que vaig fer va ser entomar-ho i utilitzar-ho de palanca per anar a un lloc més important. Un altre fracàs; no poder seguir com a jugador perquè no era prou bo, i llavors em vagi dir: “Seré entrenador”. És un fracàs, però no és un fracàs frustrant, ho assumeixes i busques el teu lloc. Un altre moment; quan vaig acabar la carrera, van sortir dues places de professor de Tàctica i de Teoria de l’Entrenament, a mi m’agradaven molt aquestes assignatures i vaig anar a presentar el CV. Davant meu hi havia un noi amb una caixa. Quan vaig entrar, jo duia dos fulls grapats i em van dir: “Les places gairebé estan atorgades, perquè hi ha professors aquí a qui segurament els les donaran, i si has vist al noi de la caixa, ell també es presenta i a la caixa hi havia els seus documents”. Vaig sortir gairebé plorant.
 
Però no et vas enfonsar.
No. Em vaig dir:  “Avui me’n vaig plorant, però el proper dia, jo portaré la caixa”. Quan va sortir l’oposició a l’INEFC, jo portava una caixa i els demés duien una grapa. I aquell dia vaig aprendre que has d’anar sobrepreparat sempre.
 
L’optimisme és un punt central del teu discurs. Creus que l’optimisme ve a l’ADN?
Jo vaig créixer en un entorn molt normal. Crec que ve molt per l’estudi, jo vaig aprendre molt dels americans quan vaig haver d’estudiar coses que no hi havia aquí, no hi havia res escrit en castellà, així que anava als Estats Units i aprenia dels americans. Del coach de Bill Clinton, de l’entrenador de veu de la Madonna, del professor de teatre del Leonardo DiCaprio, dels millors del món. He invertit desenes de milers d’euros en formació. Recordo un professor de teatre que tenia, sempre deia: “Has de fisicalitzar cada frase”. A mi em semblava impossible, però no, cada frase té una postura, té una entonació. Quan tinc un grup molt gran, escalfo molt la veu, perquè treballo molt les històries i em col·loco a llocs diferents, procuro que hi hagi molta ciència darrera de les meves presentacions. Per exemple, quan parlo de passat i futur, sempre em poso a l’esquerra de la gent i a la dreta, perquè nosaltres representem la línia del temps en aquest sentit. Per tant, quan em situo en un lloc, la gent ja sap de què parlaré, i així és més fàcil seguir la conferència. He estudiat molt com fer presentacions, he llegit tot sobre storytelling. En realitat, a mi l’optimisme, me’l dona la formació.


Vídeo de la conferència 'Mirar el futur amb optimisme', que Xesco Espar va realitzar a la UAB el 18 d'abril en la programació de la Setmana Saludable i Sostenible.