“L’efecte de l’Informe PISA en l’educació depèn de l’ús polític que se’n faci”

Entrevista a Gita Steiner-Khamsi, experta internacional en educació comparada i polítiques educatives globals, qui recentment va oferir una conferència a la Facultat de Ciències de l’Educació.

27/02/2017

"En alguns països els mals resultats de PISA han servit per generar una pressió per a la reforma educativa. A Alemanya, per exemple, amb l'anomenat “PISA xoc”, però també en altres països, on, de fet, es van alegrar que el sistema educatiu no hagués tingut bons resultats"

Professora d’Educació Comparada i Internacional i Catedràtica de “International and Transcultural Studies” al Teachers College, de la Columbia University de Nova York, Gita Steiner-Khamsi va parlar sobre la seva recerca i programes d'avaluació internacional d'estudiants com l'Informe PISA i l'Estudi de les Tendències en Matemàtiques i Ciències (TIMSS).

- Per què les avaluacions dels programes PISA i TIMSS són tan importants en el debat actual sobre l’educació?

- Crec que hem de situar aquesta qüestió en un context més ampli sobre com ha canviat el rol dels estats en els darrers vint anys a Europa, i més recentment també en altres països. En aquest canvi de rol, l’Estat ha esdevingut cada cop més el regulador de la qualitat i dels estàndards de l’educació i no només el seu proveïdor. Això, per suposat, és el resultat del que s’anomena el “pensament de mercat” en l’educació. Alguns dels meus col·legues parlen de la reforma neoliberal, altres l’anomenen “el model de mercat en l’educació”, per exemple el professor Antoni Verger, de la vostra Universitat. Aquest és un tipus de model que facilita l’entrada de nous proveïdors en l’àmbit dels recursos i les inversions educatives. La idea seria que tothom podria ser proveïdor d’educació, no només els governs o els Estats, que al seu torn passarien a tenir un rol centrat en assegurar i garantir la qualitat. Això passa a tots els nivells del sistema educatiu: en els estudis superiors hi ha tota una sèrie de polítiques d’acreditació, un altre cop per facilitar l’entrada de les universitats privades i els proveïdors privats. I, per suposat, la manera més fàcil de regular i aplicar o monitoritzar els estàndards en aquest context, és a través de les proves als estudiants. Perquè al cap i a la fi són els estudiants els que se suposa que han d’haver après quelcom.

Per això, penso que una resposta està relacionada amb el canvi de rol de l’Estat com a agent regulador en aquest model neo-liberal de quasi-mercat sobre el qual es desenvolupa la reforma. Però també hi ha altres raons, per exemple el que s’ha anomenat el model de governança per xifres. Hi ha hagut una pressió creixent sobre els sistemes educatius, a vegades per l’estalvi de despesa, per demostrar que les inversions s’han fet amb els propòsits correctes... En aquest sentit, hi ha una pressió creixent sobre els sistemes educatius per mostrar els seus resultats, els seus “outcomes”, no tant sols els “inputs”. I una tercera resposta és perquè cada cop més famílies educades com a classe mitjana emergent, volen prendre decisions, escollir i poder participar en aquest procés.

Per tant, hi ha moltes raons, però un fenomen interessant és que l’educació ha esdevingut una qüestió pública i política, no només un assumpte d’experts. Així que, de fet, estem contents que l’educació esdevingui una qüestió de debat públic.

- Com influeixen aquestes avaluacions en la política educativa actual, a escala nacional i supranacional?

- Jo no parlaria de quina influencia tenen l’OCDE, PISA o TIMSS, sinó de com són utilitzats pels governs nacionals o regionals, per les autoritats educatives o els actors polítics locals i per a quins propòsits. Per tant, jo miraria la pregunta des de la vessant de l’agència. És molt interessant veure que ara hi ha un grup emergent d’acadèmics, com Sam Seller, Camilla Addey Bob Lingard, Antoni Verger o Oren Pizmony-Levy, company meu a la Columbia University, que estudien el que anomenem “les raons per a la participació a PISA”. Aquestes raons varien segons els països i segons les motivacions. En alguns països els mals resultats de PISA han servit per generar una pressió per a la reforma educativa. Aquesta pressió ha tingut lloc a Alemanya amb l’anomenat “PISA shock”, però també en altres països, on de fet es van alegrar que el sistema educatiu no hagués tret bons resultats. A Dinamarca, per exemple, va tenir molta influència un estudi de l’OCDE de l’any 2004 sobre el sistema educatiu nacional. El tipus d’estudis que hem fet amb altres companys de la Danish School of Education de l’Aarhus University (DPU) mostren que el govern va utilitzar aquest estudi per generar una pressió per a la reforma que va suposar el principi de deu anys d’un procés de reforma educativa que va culminar el 2014. Per tant, els resultats de PISA no han de ser bons per tenir un gran impacte. De fet, l’impacte és gairebé més gran si es donen mals resultats.

Però també altres països utilitzen aquest instrument. Així, els actors polítics locals l’utilitzen per generar una pressió per a la reforma o per generar coalicions i guanyar suport per a aquestes reformes, que molt sovint són reformes fonamentals. Altres països l’utilitzen per mobilitzar recursos, per generar fons públics per a l’educació o per mostrar que hi ha una necessitat d’invertir-hi més. Alguns l’usen per raons molt banals, com la construcció d’indicadors per emular PISA i el seu model d’avaluació dels estudiants.

Hi ha raons fins i tot dins de cada país sobre les motivacions per a l’ús PISA. En alguns països, ni PISA ni TIMSS són en absolut rellevants o tenen molt poca importància. Com als EUA, on gairebé passen desapercebuts. I això és així per varies raons un altre cop. Una d’elles és que les polítiques educatives no es fan a nivell nacional o federal, sinó estatal, allà les escoles juguen un paper enorme en la implementació real de polítiques. Aquest canvi de gestió escolar cap al model del “school-based management” té com a resultat un baix interès en aquest tipus de comparacions. A més, en general els EUA estan més interessats en comparar internament entre els estats en comptes de mirar cap a altres països a Europa, amb l’excepció del Regne Unit, potser.

- Quins són els efectes positius i negatius d'aquestes avaluacions en l'educació i els sistemes educatius?

- Una cosa realment negativa, degut a que és la manera més fàcil de mesurar la qualitat i el rendiment d’un sistema educatiu, és l’abús envers els tests d’estudiants. És incontestable. Un munt de sistemes educatius, inclosos el suís, on vaig viure abans d’anar als EUA, tracten de ser més sofisticats, com també Portugal, que intenta fer servir els tests d’autoavaluació a les escoles o enquestes. Però al cap i a la fi, la manera més poderosa i fàcil de fer una valoració autoritzada i ràpida són les avaluacions d’estudiants a través de tests. Això és negatiu, perquè no és un reflex gaire precís de la qualitat de l’educació. L’educació no és només aprendre a llegir i escriure, les ciències i les assignatures troncals... I com a resultat, més sistemes escolars emfatitzen més aquestes assignatures i eludeixen tota la resta de matèries que no són avaluades.

Però també tendeix a generar, degut a la popularitat de PISA i l’interès públic i polític sobre aquest programa, no tant per part de les famílies, sinó per l’interès polític, un augment en aquests tipus de tests estandarditzats a les escoles. Això és un problema degut a la pressió que generen les reformes d’avaluació i rendiment de comptes sobre el professorat, fins al punt que els professors són animats a “ensenyar per als tests”. A les escoles es dedica molt de temps a la preparació d’aquests tests en perjudici d’altres aprenentatges significatius. Aquests són alguns efectes negatius. Hi ha moviments en alguns països, com EUA o Regne Unit, on les famílies opten per no fer aquestes proves.

Els efectes positius, com ja he dit, és que és una eina política. Per tant, depèn de l’ús que en facin els polítics i els representants i decisors polítics. Alguns l’usen per generar pressió per a la reforma, d’altres per mobilitzar més recursos i més suport per a l’educació. En aquest sentit, pot ser una eina positiva o negativa, depenent de quin ús se’n fa en diferents contextos nacionals.

- Vostè ha estudiat el tractament que fan alguns mitjans d’aquests programes.

- Sí, aquesta qüestió l’he estudiada amb la col·laboració de dos estudiants de la Universitat de Columbia, Margaret Appleton i Shezleen Vellani, analitzant tres mitjans de comunicació, el The Economist, el Financial Times i el Wall Street Journal. Volíem veure com tractaven la qüestió de la reforma de l’educació pública, però també específicament PISA i TIMSS perquè són els dos programes internacionals d’avaluació més rellevants.

Va ser interessant veure com les escoles han esdevingut una qüestió de debat públic, més a través de PISA que amb TIMSS. Hi ha diferents explicacions per això. En un dels mitjans setmanals, el The Economist en particular, es veu molt interès en debatre sobre temes relacionats amb educació. És interessant perquè aquest mitjà pertany al grup Pearson, que és una gran empresa multinacional d’avaluació que ha esdevingut molt important en la indústria global de l’educació. Per a nosaltres era molt interessant veure com aquests tres mitjans estaven associats amb la comunitat empresarial i de negoci, no amb les famílies, ni amb els que prenen decisions polítiques, sinó amb el camp del negoci, que al seu torn està començant a interessar-se pel món de l’educació. Intentem entendre no només perquè s’interessen en aquests tests, sinó també com parlen sobre l’educació.

Una de les qüestions que hem identificat a través de l’anàlisi de contingut -quantitativa i qualitativa- és que la manera en què parlen de l’educació es basa, una altra vegada, en la importància del rendiment de comptes, amb menys interès sobre la importància de la despesa educativa dels governs, sempre i quan s’asseguri que els diners es gastin de manera adequada. Intentem esbrinar la lògica del món dels negocis i entendre perquè estan tan interessats en l’educació.

- Què és i qui conforma la indústria global de l’educació?

- Es necessari que es reuneixin vàries condicions per poder parlar d’una indústria global de l’educació. Hi ha d’haver un negoci transnacional, no només en un sol país, sinó en diversos països; a més ha d’estar centrada en l’educació i a més a més ha de tenir un objectiu de lucre. Hi ha moltes organitzacions no governamentals que no estan necessàriament en aquesta descripció tan específica de la industria global de l’educació. Però, per exemple, Pearson il·lustra molt bé el que vol dir aquesta indústria. Tenen les escoles Omega, jocs educatius, alguns dels quals els comercialitzen en més de deus països, alguns en una vintena, d’altres només en països de l’OCDE, d’altres a Àfrica o a l’Índia... Sempre amb voluntat de lucre, sempre a nivell transnacional i sempre relacionat amb l’educació.