"Dir que pateixes depressió ha de deixar de ser tabú"

16/10/2017

- És la primera vegada que parla en públic sobre la seva depressió?

- Mai no he amagat que he patit depressió, però sí, és el primer cop que faig una xerrada explicant la meva experiència i les conseqüències que ha tingut en la meva vida.
 
- I per què ha decidit fer aquest pas?

- Perquè crec que un marc com el de la universitat és perfecte. Avui dia és un problema que afecta la joventut molt més del que pensem, i al final, si tu ets un referent i pots explicar el que has viscut, la gent es pot sentir més identificada. Estem davant un problema que és tabú i si una persona pública explica que ha passat per això pot ajudar tots aquests joves.
 
- Què li va passar a vostè?

- L'any 2006, en plena carrera esportiva, quan estava escalant muntanyes de 8000 metres i ja portava set cims culminats, vaig sofrir una depressió important. Tenia 32 anys, una edat en què moltes dones ens comencem a plantejar una vida diferent. Jo havia deixat la meva carrera com a enginyera per dedicar-me al meu hobby, que era escalar, i convertir-me en una professional, i veia que era diferent a totes les meves amigues. Elles tenien una feina més o menys relacionada amb els seus estudis, començaven a casar-se, tenien fills, i jo no tenia res de tot això. Em sentia fora de la societat i tenia molta pressió, de la societat, de la meva família i de la gent que tenia al voltant. “Tu vas a viure així? Què faràs? No creus que és el moment d'assentar-te?” em deien. I ningú pensa en tu, en que tu ets feliç fent el que fas. Els que estan al teu al voltant creuen que has de seguir unes passes que ens marca la societat, però no és així. Així que vaig caure en una depressió molt forta, vaig haver d’estar ingressada en un hospital, primer dos mesos, a principis del 2006, després vaig recaure mesos després i vaig haver de tornar a ingressar. Vaig intentar llevar-me la vida dues vegades. Sempre dic que he vist la mort més a prop aquí, en la vida normal, que a la muntanya.
 
- Com ho va superar?

- Bé, afortunadament em van ajudar. Crec molt en els psicòlegs i en la medicació. Crec que no passa res per haver de medicar-te. Si una persona que té un problema de tiroide es pren una pastilla, per què no em prendré jo una altra per arreglar el meu problema mental o la meva ansietat? A finals del 2006 ja em vaig trobar una mica millor, gràcies a l'ajuda clínica i també gràcies a la meva família i als amics, i vaig començar a donar la volta a la situació.
 
Però vaig prendre medicació fins que vaig acabar els catorze vuit mils. Jo he escalat muntanyes de vuit mil metres i m'he pres un antidepressiu abans, perquè crec que el tractament cal fer-ho, és un gran error deixar de seguir-lo perquè creus que ja et trobes millor.
 
- En quin moment es troba ara?

- Estic molt bé. La meva història amb la depressió és una part de la meva vida, està aquí i sempre has d'estar atenta. Al final la meva vida va continuar, vaig fer el que m'apassionava i vaig superar allò. Per descomptat, hi ha millors i pitjors moments. Jo de seguida capto quan el meu estat d'ànim és més baix, estic alerta. És important conèixer-se per poder prendre les mesures adequades a temps. Ara mateix estic en el millor, acabo de ser mare fa cinc mesos, que era una de les qüestions que també m'ha pesat durant molts anys. He estat mare als 43 anys. Hi ha temps per a tot en aquesta vida
 
- Com li ha influït la depressió en la seva vida personal i professional?

- M'ha fet entendre molt més les persones que tinc enfront. Crec que tinc més empatia amb la gent. De vegades no ens adonem que hi ha persones que ho estan passant malament i les tractem pensant que són rares. La meva experiència amb la depressió m'ha fet més forta i enfrontar-me a la vida de manera diferent.
 
- Què li diria a una persona que estigui sofrint el mateix que li va passar a vostè?

- Que demani ajuda, que ho parli. La comunicació és molt important, dir-li a la seva família o a algú en qui confiï com es troba. Perquè tu mateixa de seguida detectes si estàs trista, si tens ansietat o no tens ganes de fer res. No passa res per dir-ho, no ha de ser un tabú. La depressió és un dels trastorns més comuns de la nostra societat, però del qual parlem poc.
 
- La societat no entén les persones que pateixen un trastorn mental?

- No sé si no les entén, el que sí crec és que tanquem els ulls davant el problema. Crec que tots en les nostres famílies o cercles de coneguts tenim a algú que, en major o menor grau, ha sofert depressió o un altre problema mental. O sigui, que no entenem no ho crec, perquè és una realitat que en molts casos hem palpat. Per desgràcia, vivim en una societat en què hem de ser els millors, i no podem mostrar les nostres febleses de cap manera. Aquest és el gran problema que tenim.
 
- Què podem fer per fer visible la salut mental i que no s'estigmatitzi les persones que pateixen un trastorn?

- Per part de les persones públiques crec que podem ajudar no ocultant que els tenim o els hem sofert, que ho diguem públicament, perquè així altres persones veuran que es pot tirar endavant i podrem acabar amb el tabú que existeix.
A nivell polític i de govern crec que hi ha molta feina per fer. Que una universitat com la vostra hagi tingut una iniciativa tan bona com és dedicar les activitats de la seva Festa Major a la salut mental és molt important, ens dona la mesura que qui es mou més en aquest sentit és la societat.