Els censos parlen d’uns 1500 individus. Espècies amb aquests rangs de distribució tan restringits i amb poblacions petites i tan aïllades són susceptibles a patir problemes genètics d’endogàmia, que poden afectar a l’èxit reproductiu, i a la vegada donar lloc a poblacions encara més petites. Són susceptibles a entrar al que s’anomena vòrtex o espiral de l’extinció. Des que es va descobrir com a espècie, l’any 2005, es van iniciar els estudis genètics per veure “l’estat de salut” genètic de l’espècie.

Sorprenentment, tot i que les estimes poblacionals efectives eren molt baixes, aquesta espècie presentava nivells de diversitat genètica semblants als de l’espècie germana, el tritó pirinenc, que té un rang de distribució 2500 vegades més gran. No només això, sinó que també es va veure que entre les poblacions del tritó del Montseny hi havia relacions de parentesc molt baixos així com baixos nivells d’endogàmia. Alguna estratègia ha dissenyat aquesta espècie per tal de poder sobreviure milers d’anys a les portes de l’espiral de l’extinció però sense entrar-hi.

L’explicació rau en l’estratègia reproductiva. Les femelles d’aquesta espècie tenen la capacitat d’emmagatzemar l’esperma de múltiples aparellaments i de diferents mascles. A més, es creu que les femelles són capaces de seleccionar aquells més que són genèticament més diferents, evitant així els problemes d’endogàmia. Aquesta estratègia hauria permès a aquesta espècie sobreviure en petites poblacions fins a dia d’avui. No obstant, no hem d’oblidar els riscos actuals que amenaces les seves poblacions (pèrdua o degradació de l’hàbitat). L’extinció d’una o vàries poblacions podria fer entrar al tritó del Montseny definitivament en l’espiral de l’extinció. Per tal d’assegurar-ne la supervivència s’ha iniciat un projecte europeu Life-Tritó, en el qual, entre altres accions, s’hi avocaran esforços per a conservar el seu hàbitat natural.

Aquest estudi ha estat desenvolupat pels membres de la Unitat de Zoologia del BABVE Emilio Valbuena-Ureña i Anna Soler-Membrives.