<img src="/Xcelerate/graphics/novaUAB/interior/bgTorresAdnInterior.jpg" alt="Un cielo claro mirado desde las torres de la UAB"/>
Universitat, justícia, societat
Campus de la Universitat Atuònoma de Barcelona 24.04.2012 Institucional  -  Article dels rectors i rectores de les universitats públiques sobre el finançament de sistema universitari publicat a 'La Vanguardia' el 24 d'abril de 2012.

El manteniment sinó l’agudització de la situació de crisi i la imperiosa necessitat per part dels governs de prendre mesures que permetin ajustar la despesa pública als ingressos públics a molt curt termini, de manera immediata, fan que aquests governs, amb un suport parlamentari suficient i, per tant, amb el suport majoritari del poble, aprovin disposicions que, sent totalment legals, poden arribar a ser injustes.
 
Aquesta diferència és important, perquè vol dir que qui aprecia la injustícia, que representa en tot cas a una minoria, està obligat al compliment de la legalitat però al mateix temps a fer-la notar, perquè la injustícia soscava la base de la convivència i, finalment, es torna contra tota la societat.
 
Des de les universitats públiques hem de fer notar que en aquests moments ens veiem obligades a treballar en una situació que considerem injusta, per la globalitat (i per tant, pels interessos de tota la societat) i per les persones que integren la comunitat universitària. El darrer decret aprovat pel govern de l’estat, el proppassat divendres 20 d’abril, ha afegit nous elements d’injustícia que, en l’àmbit universitari, poden fer vessar el got i que, en qualsevol cas, amenacen el seu bé més preuat: el seu capital humà i la seva motivació, que en els darrers anys ha permès desenvolupar un sistema universitari competitiu internacionalment amb uns recursos que fins el 2010 eren creixents però ridículs en el context de competició internacional en el que ens trobem i ens volem trobar (no cal mirar cap la UE15 o l’OCDE, només la Universitat de Sao Paulo, amb menys estudiants que la Universitat de Barcelona, té un finançament públic no competitiu –transferències corrents- superior al de totes les universitats catalanes juntes).
 
I l’arrel de la injustícia es troba en que el conjunt de mesures que s’han anat acumulant els darrers mesos, culminades ara per ara pels darrers acords del govern Rajoy, no van acompanyades de mesures específiques, ni que no puguin donar fruits immediats, per lluitar contra la manca d’equitat en la contribució de tots en la recaptació de fons públics, de manera que els esforços extraordinaris recauen més encara en el conjunt de ciutadans que són ja complidors dels seus deures. Efectivament, en un país que reconeix un volum de frau fiscal i economia submergida equivalent a mes del 20% del PIB, l’activació de només la meitat del qual generaria uns ingressos públics de més de 40.000 milions d’euros, per sobre dels nivells d’ajustament que necessiten els comptes públics a Espanya, no és just que les mesures adoptades es concentrin en recaptar més impostos dels que ja en paguen, en reduir les retribucions dels empleats públics i en incrementar el cost de serveis públics sense que, al mateix temps, no es prenguin mesures per fer aflorar els ingressos que avui tots perdem i que, a mesura que tinguessin efecte esmortirien els de les que de manera immediata s’han d’aplicar.
 
La universitat pública veu com aquest conjunt de mesures afecten, un per un, tots els seus col·lectius. El personal d’administració i serveis, en aquest cas com tot el personal de l’administració pública catalana, ha experimentat una reducció en les seves retribucions i, alhora, canvis significatius en les seves condicions laborals (increment de jornada laboral, eliminació de beneficis socials, etc.). La mesura pot ser necessària per ajustar els comptes públics a Catalunya però és injusta perquè és selectiva i, sobretot, perquè modifica unilateralment unes condicions laborals que poden, i segurament ho han fet, haver constituït elements importants en l’elecció d’una opció professional a l’administració.
 
L’estudiantat veurà com, darrera de l’afirmació “no hay dinero para cubrir todos los servicios públicos” feta pel President del Govern d’Espanya, s’incrementen significativament els preus per a cursar estudis oficials de grau i màster. En el marc legal actual, on els governs es reserven la competència d’establir preus públics, la universitat no té en aquesta qüestió cap marge d’autonomia i tampoc li pertoca de dir si uns preus són adequats o no. Les taxes públiques formen part del seu conjunt d’ingressos, acompanyant les transferències corrents (el component majoritari avui per avui) i els ingressos per prestacions de serveis, contractes i projectes de recerca competitius. La distribució del pes entre la contribució per taxes i per transferències l’estableix el govern i val a dir que només a Europa es troba tot el ventall complet de possibilitats, des de la gratuïtat fins a la practica cobertura dels costos totals per part del ciutadà. No és, per tant, l’establiment d’un increment de preus determinat el que pot ser qualificat d’injust, sinó que aquesta mesura sigui aïllada en un àmbit determinat, com si el servei públic universitari fos deficitari i hagués de resoldre la situació per si sol, i també que no sigui presa en una reconsideració global dels costos de tots els serveis públics i dels ingressos necessaris i possibles. A més, el govern espanyol, a diferència del que han manifestat sempre els responsables d’universitats a Catalunya, no acompanya la mesura amb cap esforç per assegurar-se del manteniment, o fins i tot l’increment, de l’equitat en l’accés a l’educació superior amb la definició d’una nova política de beques que incorpori, com és necessari en aquests moments, el concepte de beques-salari.
 
Per la seva banda, el professorat es veu també afectat per les darreres mesures preses. Per una banda, com base que és de l’activitat investigadora del país, veu com els seus projectes de recerca estan afectats per una reducció en finançament de la I+D+i que no té comparació a Europa. Per altra banda, també algunes mesures (menys que en el cas del personal d’administració i serveis) d’eliminació de beneficis socials li redueixen les seves condicions laborals i, finalment, amb el darrer decret se li modifica unilateralment el règim de dedicació. La mesura adoptada pel govern de l’estat defineix una dedicació en docència modulada per la dedicació en investigació. La idea pot semblar bona, però la fórmula adoptada pot donar lloc a situacions injustes i generar problemes a les universitats. Passa en aquest cas que s’ha fixat per llei una bona idea sense haver establert cap diàleg amb les universitats i s’ha adoptat una forma que per molts casos funcionarà però que en alguns serà lesiva. Tothom admet la importància d’un procés d’avaluació de la recerca per trams de 6 anys que fa més de 20 anys que va ser implantat i que segur que està en la base del canvi en la dedicació investigadora a la universitat espanyola, però aquesta avaluació ha estat i encara és voluntària. Mentre que a partir d’ara els efectes en les condicions laborals del professorat tindran caràcter general, i aquesta situació serà injusta per alguns. Per una banda, perquè no tenir una avaluació positiva en els darrers 6 anys pot haver estat per una opció personal de no presentar-se a avaluació o be, perquè havent-ho fet, la valoració no hagi superat el valor mínim establert per la comissió avaluadora, la qual cosa no vol dir que no s’hagi investigat, (determinar-ho no era la finalitat de l’avaluació). Totes les universitats catalanes sabem de la importància d’aquestes avaluacions i sabem també com valorar les que són positives, ajudar els que n’hagin tingut alguna negativa i esperonar que tot el professorat sigui investigador actiu i accedeixi a aquestes avaluacions periòdiques. També encapçalem els rànkings de l’estat per percentatge de professorat amb avaluació positiva. Per això l’actuació del govern és impròpia, a més de donar lloc a situacions injustes. Finalment, atès que la modulació de la dedicació incrementa la de part del professorat però també redueix la d’una altra part, la que ha tingut sostingudament avaluacions positives, pot passar que amb aquesta mesura alguna universitat vegi disminuïda la dedicació mitjana del seu professorat i, en aquest cas, qui ho pagarà?
 
Com es pot veure, tots els col·lectius de la universitat es veuen afectats per mesures diverses, preses apressuradament pels governs, sotmesos a la necessitat de fer quadrar els seus comptes, però que poden tenir efectes negatius en el global de la feina que s’ha de dur a terme a les universitats i d’això només en sortirà perjudicada la societat.
 
Els responsables de les universitats estem obligats, naturalment, a complir el que estableix la llei, al marge de si considerem les mesures justes o injustes. Però també estem obligats a manifestar quan creiem que la mesura no és apropiada o és injusta i hem de treballar perquè tan aviat com un nou marc legal ho permeti, la situació es reverteixi.
 
Dídac Ramírez, rector de la UB
Ana Ripoll, rectora de la UAB
Antoni Giró, rector de la UPC
Josep Joan Moreso, rector de la UPF
Anna Maria Geli, rectora de la UdG
Roberto Fernández, rector de la UdL
Francesc Xavier Grau, rector de la URV
Imma Tubella, rectora de la UOC

Article publicat a La Vanguardia
 Convertir a PDF 
Anar a Notícies
Notícies relacionades
11/07/14 Institucional -  Mor Joaquín Domínguez [+]
07/07/14 Viure -  Primera trobada Alumni de la UAB [+]
19/06/14 Formació -  Les Humanitats de la UAB i la Viquipèdia presenten les seves col·laboracions [+]
Contacta
Si tens algun dubte sobre una nota de premsa o desitges més informació
+34 93 581 4032
g.premsa@uab.es
 

 

 

2014 Universitat Autònoma de Barcelona