El jaciment Arqueològic del Castellot

El jaciment Arqueològic del Castellot

El jaciment del Castellot s'ha pogut excavar i rehabilitar gràcies a la confluència d’interessos expressats des de diferents institucions interessades en el món ceretà i en la romanització de la contrada: principalment l'Ajuntament de Bolvir, com a entitat que avui el promou i financia, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de diverses subvencions i ajudes,  i la Universitat Autònoma de Barcelona, que avala el  projecte científicament a través del seu Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’edat mitjana. També s’ha comptat amb l’ajut del Museu Cerdà, del recolzament institucional del Consell Comarcal de la Cerdanya, i de l’aportació de diferents empreses privades dedicades al patrimoni cultural.

Fins al moment s’han identificat quatre fases d’ocupació: una primera del Bronze Final i Primer Ferro (segles IX-V aC), seguida d’una ceretano–ibèrica (inici s. IV aC–mitjans II aC), que té una important remodelació en època romana republicana (de mitjans segle II aC al tercer quart de s. I aC), i culminada per una fase altmedieval (segles X i XII). 
El jaciment és visitable en tot el perímetre excavat, seguint un pas amb diferents cartells explicatius sobre la muralla, l’organització urbana i els diferents períodes documentats en el jaciment. 

A part d’una primera fase del Bronze Final i Primer Ferro de documentació molt feble, l’ocupació humana de l’indret sembla que tindria el seu origen en un oppidum , construït ex novo al mig de la plana, de filiació ceretana i ocupat a  partir del s. IV aC, moment en el qual ja es bastí una muralla a la part frontal per tal de protegir el tossalet per la zona de migdia, d’altra banda la més fàcilment accessible. A l’interior s’han pogut individualitzar 16 unitats domèstiques, que s’ubiquen recolzant-se al front murat o en el límit topogràfic de l’altiplà. Totes elles compten amb dos àmbits, un primer que actuaria d’avantsala, i un a la part posterior que tindria uns usos més de sala i de caràcter habitacional i familiar. 

Aquesta construcció ceretano-ibèrica fou transformada, a mitjans dels S. II aC per una  gran remodelació al sector meridional del cinturó defensiu, quan la muralla preexistent es desmuntà en un tram de més de 20 m de llargada, i es construïren en ell dues torres i un baluard. Les noves estructures, que mostren un parament ben diferent, dotaren de major solidesa el conjunt, tot reforçant la monumental entrada. A més, bona part de les unitats domèstiques de l’interior també van ser remodelats, quedant englobats dins d’uns edificis polifuncionals d’entre 100 i 220m2. Totes aquestes noves estructures segueixen majoritàriament uns paràmetres mètrics de caràcter romà, ja que presenten unes proporcions relacionades amb la pertiga o decempeda. 

Un cop abandonat l’assentament, no és fins al S. X quan es torna a ocupar construin-s’hi un vilatge fortificat. Consta d’una muralla perimetral que l’envolta i defensa, i també d’una torre de planta quadrangular ubicada en l’angle sudoccidental, amb una clara funcionalitat de control territorial. A l’interior i fins a dia d’avui s’han pogut  identificar quinze finques domèstiques, les quals poden comptar entre una i quatre habitacions. La majoria d’estructures d’aquest moment són realitzades amb la tècnica de l’opus spicatum.