Els masos i els camps medievals de l’Agustí

Els masos del Bellver, l’Agustí i el Passerell es troben al peu del turó de Tagamanent. Els esments documentals més antics de l’organització parroquial i castral d’aquest espai són del segle X. El mas Agustí apareix esmentat en un document de finals del segle XII. Aquesta articulació de centres de poder i de masos conforma un lloc privilegiat per a l’estudi de les formes d’organitzar les construccions, els camps de conreu i les pastures en una espai feudalitzat. El paisatge actual és el resultat de la disposició inicial, medieval, de construccions i de camps, i de les transformacions, ampliacions i abandonaments que han tingut lloc fins a l’actualitat. La comprensió d’aquest paisatge, des del punt de vista històric, comporta explicar, d’una banda, els diferents components (castell, esglésies, cases i altres edificis, camps, pastures, boscos, camins) que formen el conjunt. I, de l’altra, les relacions, variables al llarg del temps, entre tots ells, els espais habitats, les instal·lacions com eres, graners i abeuradors, els camps conreats, les pastures i els boscos.
              
A banda del potencial de la zona en la formació dels estudiants dels graus d’arqueologia i d’història, i en les expectatives de recerca, l’espai conforma un conjunt patrimonial amb moltes possibilitats de posada en valor. Més enllà del condicionament del castell, de les esglésies de Santa Maria i de Sant Martí, i dels masos (hi ha un pla director del castell; el Bellver funciona com a restaurant; la casa de l’Agustí ha estat musealitzada; el Passerell està abandonat) la docència i la recerca vinculades a la UAB poden donar una perspectiva més àmplia i original d’aquest patrimoni. Els coneixements històrics generats mitjançant l’ús combinat de la documentatció escrita i de l’arqueologia poden ser el fonament d’una musealització completa de l’espai, amb un discurs museològic amb el qual fer intel·ligible, de manera diacrònica, la relació de les construccions (castell, esglésies, masos) amb les pràctiques agràries que, en última instància, donaven sentit a aquests edificis. D’aquesta manera, les rases, els camins, les feixes, les pastures, etc, no seran elements inconnexos i carents de significat del paisatge, sinó que conformaran un conjunt articulat i intel·ligible, el qual, d’altra banda, podrà ser percebut com un rastre consistent de sabers i de pràctiques fonamentals, ja desaparegudes, difícilment aprehensibles per uns altres mitjans, i que han generat el paisatge que encara es pot veure en l’actualitat.