20/06/2018

Els Amics de les Arts van ser els protagonistes de la Festa del Gat 2018 de La Vila Universitària, un esdeveniment que commemorava, a més, el 25è aniversari d’aquesta residència que allotja a 2.000 estudiants cada l’any. No va ser una elecció casual, tres dels components del grup són alumni UAB i dos d’ells, el Joan Enric Barceló (alumni UAB Filologia Anglesa ’06) i l’Eduard Costa (alumni UAB doctorat en Ciències Ambientals ’05), havien residit a La Vila.

Vam parlar amb ells i amb la resta de components; Dani Alegret (alumni UAB Filosofia ’06) i Ferran Piqué, sobre la seva etapa universitària, sobre l’origen del grup i la seva constant evolució musical i personal que els ha dut a compondre el seu últim disc Un estrany poder.
 
Com recordeu els anys d’estudi a la UAB, a La Vila?
Joan Enric - Jo vivia a Vidreres i la meva intenció era venir a estudiar Filologia Anglesa. La Vila era una bona manera de marxar de casa, però en un ambient de gent jove amb els serveis necessaris: gimnàs, fòrums, molta vida. I vaig decidir que passaria el primer any aquí i va ser fantàstic, vaig descobrir els dijous universitaris, em venen uns records... Sentia que tenia molta llibertat per gestionar el meu temps, la meva vida, però també dorms en una habitació amb una altra persona que no coneixes de res, i això t’obliga a ser responsable, intentar mantenir nets tots els espais comuns.
Dani - És curiós, perquè la realitat dels que som de Barcelona és molt diferent. Tot això ho escolto amb certa enveja perquè nosaltres veníem aquí, fèiem les classes, com a molt dinàvem i tornàvem a casa. I tinc la sensació que això que em vaig perdre, era molt xulo. 
Joan Enric – També hi havia la part d’haver d’agafar el tren el diumenge a la tarda, ple de gent, que no s’hi podia passar, per arribar a Barcelona.
Eduard - Jo recordo que la meva experiència fent el doctorat era diferent, ells estaven amb exàmens i els companys de pis també i jo estava en una altra posició i tenia com una segona oportunitat per viure la vida universitària. I els estius que vaig passar a La Vila, per exemple, són molt diferents, marxaven els meus companys de pis i entrava gent internacional durant dos mesos. Era bastant xocant!
Joan Enric – De La Vila, jo recordo que en època d’exàmens fèiem una cosa molt divertida que era girar l’horari vital completament. El que fèiem era, atenció!, ens despertàvem a les 2 o 3 de la tarda, dinàvem, anàvem a la piscina, estàvem tot el dia sense fer res i a les 12 anàvem a la Biblioteca de Ciències Socials i estàvem de les 12 a les 8 del de matí estudiant, vivíem de nit. L’ambient era fantàstic. Ara ho penso i no ho podria fer de cap de les maneres.
 
El dia que us van trucar per dir-vos que vindríeu a La Vila a tocar, què us va semblar?
Dani - Ens va fer molta il·lusió, sincerament.
Joan Enric – Sí, perquè significa tornar a una època que et marca moltíssim, aquí fèiem 50.000 mil coses, una època molt intensa de la vida.
Dani - I no ets conscient de la sort que tens quan tens 19 o 20 anys i tens aquesta oportunitat d’estudiar i no preocupar-te per res més, potser agafes alguna feina, però en general només vius la vida preocupant-te d’aprendre i d’absorbir coses. Quan ets jove a vegades no ho gaudeixes, i ara que ets gran, ja és massa tard per tornar-hi. Ho recordem amb molta sensació de melancolia, però positiva, com un etapa molt xula.
 
I en aquella època, us imaginàveu que al cap d’uns anys tindríeu un grup i us dedicaríeu exclusivament a la música?
Eduard - Des dels 15 tocava a grups de música, però no, evidentment no pensàvem que arribaríem a on hem arribat.
Dani - Tots els que hem tingut grups des de petits, tenim el desig d’arribar-hi, però imaginar fins on hem aconseguit arribar... és impossible.
Joan Enric - És una paradoxa. En segons quins àmbits, com el de la música en català, has ser realista amb els somnis que tens.
Dani - És com els nens que volen ser astronautes, t’ho imagines, però saps que és un somni.
 
El 2005 creeu Els Amics de les Arts. Com acaben unint-se els vostres camins?  
Joan Enric - Quan marxem de La Vila, muntem un pis d’estudiants a Barcelona.
Ferran - Va ser l’any 2001. A Barcelona tot era diferent, aquí a La Vila tothom es coneix i van de pis en pis, a Barcelona no, tot queda més reclòs a dins del pis. I no sortíem mai. Jo coneixia al Dani perquè treballàvem junts a la nit.
Dani - Ha sonat fatal.
[riuen]
Ferran - Sí, fèiem d’hostessos per marques, eventos i ferias. I allà al pis comença el tema de les nostres inquietuds fora del que eren els estudis i ja ens plantegem de fer alguna cosa junts.
 
El segon disc, Bed and breakfasfast, el 2009, és EL disc. Veneu més de 30.000 còpies i us consolideu. Com vau viure aquest moment?
Dani - És molt difícil d’explicar, però hi ha com una mena de sostre, primer no n’ets conscient, i ara hi ha grups que ens venen a preguntar com ho poden fer. Crec que per cada grup, aquest sostre és diferent i és molt difícil travessar-lo, de la mateixa manera que un cop ho has fet, les coses comencen a funcionar i en aquest moment, amb el Bed and breakfast, vam tenir aquesta sort. Va ser quan ens vam trobar que sortíem a tocar, per exemple, a la Festa Major de Sant Andreu i hi havia 2.000 persones cantant les nostres cançons. Això que sembla una tonteria així explicat, es va anar fent com una bola de neu molt grossa, fins que et trobes al final de la gira del disc fent dos Palau de la Música seguits amb tot ple. En aquest moment, saps que has travessat aquest sostre.
Ferran - Jo crec que hi ha dos moments molt importants, un és aquest, el dia que hi ha públic a un concert, i que a més, canta, i l’altre és el moment que decideixes deixar totes les feines que fas i t’arrisques, perquè creus que de la música en pots treure un sou. Hagués pogut no sortir bé.
 
A la premsa, en entrevistes, diuen que les vostres cançons parlen de la quotidianitat. Repeteixen molt aquest concepte. Us sentiu còmodes amb aquesta definició?
Joan Enric - Sí, en el fons, gran part de la música pop parla d’això, de la vida quotidiana, de coses molt petites que ens passen com a persones i que tots vivim. I en el fons, la nostra feina, com a músics pop és repetir els mateixos grans temes de les cançons de sempre, des de la tradició més antiga dels trobadors, però intentant que la nostra manera sigui diferenciada. En el fons són revisions de les mateixes coses; de l’amor, de la mort, de la pèrdua, de la fragilitat, de l’esperança. És agafar els mateixos grans temes i explicar-los a la manera com aquests quatre caps les conceben.
Eduard - Potenciem moltes vegades la bellesa de les petites coses, les coses més del dia a dia. Llavors focalitzem aquests grans temes en això.
Dani - Si el quotidià és el dia a dia, també hi ha un dia que se’t mor l’avi o l’àvia, el pare o la mare i també hem explicat coses més profundes. Quotidià també pot ser imaginar-te com seria una guerra medieval de fa molts anys. Mica en mica hem anat eixamplant la temàtica.
 
Aquest últim disc, heu fitxat per Sony i teniu un nou productor molt prestigiós. Quan escolteu el primer disc i aquest, com definiríeu l'evolució?
Joan Enric - Els discos anteriors no els podem escoltar amb les mateixes orelles.
Dani - Hem d’entendre el context. Evidentment si ens hem de quedar amb un disc, ens quedem amb l´últim, perquè és ara quan en sabem més i, a més, hem pogut treballar amb la gent més experta. La combinació de factors fa que el disc sigui molt més potent i molt més professional. Ara bé, no s’ha d’oblidar el camí, si hem arribat a fer Un estany poder, és gràcies a la resta de discos que hi ha al darrera i seria lleig no estimar-nos des de la primera maqueta, encara que desafinéssim, perquè tot aquest camí és el que ens ha dut aquí.
Joan Enric - Aquestes cançons tenen molt de valor, quan toquem cançons de Bed and breakfast, per exemple, la gent les reconeix molt, les celebra i això ens encanta. La immersió productiva d’aquest últim va ser més potent també, perquè teníem productor nou.
Dani - És una professió, la nostra, on no pares d’aprendre i som quatre culs inquiets que intentem absorbir nova música. Jo des de que Els Amics han nascut, he fet la carrera de composició i arranjaments, és impossible que estiguem fent la mateixa música que fa 12 anys. El Ferran no ha parat d’estudiar guitarra. És bonic el que fem ara i el que fèiem.
Joan Enric - Això ho deia molt bé el productor: “Si poseu un peu al passat i un peu al futur, sempre estareu en un bon present”.
Eduard - Sí, perquè no abandones tota la resta, que és pel que et coneix la gent, i vas fent petits canvis i vas portant al teu públic poc a poc cap a allà on tu estàs anant. Ells t’acompanyen en aquest camí.
Ferran - Jo crec que creativament intentes respondre a unes inquietuds que, degut al teu bagatge i al context, van canviant, però no canvien radicalment d’un extrem a l’altre. I com fem disc any sí, any no, estàs en un altre punt, però no molt allunyat. Vas creixent, si no hi haguessin inquietuds noves, potser no faríem més discos, perquè pensaríem: ‘Això ja ho hem fet’.
Eduard - Hi ha artistes que sí que aposten per fer discos molt iguals, i el seu públic està content. A nosaltres ens agrada tenir un públic que li agradi aquest anar explorant.
 
L’últim disc es diu Un Estrany poder. Hi ha una cançó que és la que dona títol a l’àlbum. Perquè vau escollir-la?
Joan Enric - El concepte era maco, perquè és molt obert. Va ser una cançó, de fet, que va estar a punt de no entrar al disc, molt curiós, perquè quan vas fent la composició, hi ha cançons que estan fora i ningú les veu. Va ser una crisi molt bèstia mentre gravàvem, va arribar un punt que ningú la veia, però el productor hi va creure molt, vam perdre tot un dia amb la cançó i al final la vam treure des d’un punt que als quatre ens va agradar. La vam salvar perquè tenia una història al darrera molt potent, aquesta idea que hi ha una catàstrofe, no sé si natural, no s’explicita, però hi ha algú que sobreviu i en el moment en què està més malament és quan treu aquest estrany poder i aquesta força per fer un pas, i un pas més, i s’acaba salvant. A nivell de concepte ens servia, perquè vol dir moltes coses.
Eduard - Sí, un estrany poder pot ser la vida, ens passem tota la vida intentant entendre com funciona, però també és el nostre públic. El Joan sempre acaba els concert dient: “L’estrany poder sou vosaltres, també”. Tot aquest públic que fidelment ens acompanya i que ens segueix, hi ha moltes lectures.
Ferran - La música també té un estrany poder sobre nosaltres que no podem explicar. Aquest seguit d’acords amb aquesta melodia, aquesta lletra, et pot emocionar, és una cosa intangible. Quan dius el nom de l’àlbum, la gent comença a elucubrar coses i vam pensar que era un bon títol, perquè té un punt de misteri i alhora es podia explicar i tenia relació amb una cançó del disc.
Dani - És una de les cançons més allunyades del que fèiem al principi i també crec que està bé posar com a bandera del nou disc una de les cançons que segurament està més a prop del que estem investigant actualment a nivell musical. Era xulo apostar per això. I han passat coses molt curioses, l’altra dia una noia ens deia que quan va escoltar la cançó per primer cop, la va saltar, perquè no l’entenia, però que ara era la seva preferida, perquè l’havia anat escoltant i se li havia posat a dins com un virus. Està bé que passin aquestes coses, a vegades que una cançó costi una mica no és del tot dolent, perquè significa que hi ha més coses a sota, i has de rossegar una mica, i aquesta ho té, a nivell de lletra i de música, passen moltes coses, canvis de compassos, alguna harmonia més densa, jo crec que és interessant.