28/09/2017

Jaume Balagueró, llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB, va saber des de ben jove que volia dedicar-se al món del cinema. És conegut internacionalment com a director de cinema de terror per la saga REC, però ha rodat un total de nou pel·lícules i és un amant del cinema en totes les seves vessants. Parlem de la seva carrera, dels seus inicis, però sobretot d’on sorgeixen les idees del seus films i dels reptes i oportunitats que ofereix el panorama cinematogràfic actual.
 
1. Quina era la teva relació amb el món del cinema quan eres jove?
Veia moltes pel·lícules de temàtiques diferents, després jo m’he especialitzat en cinema de terror, però a mi m’interessa el cinema en general, i he fet pel·lícules que no són de terror. A mi el que m’agrada és explicar històries, crear emocions, i el cinema era un vehicle magnífic per fer-ho. Podria haver escollit la literatura, també m’ha agradat molt escriure i sempre he escrit, però el cinema té un punt de sofisticació i és una eina molt complerta per explicar històries. Jo tenia clar des de COU que volia fer Cinema, però en aquells moments estudiar-ho era complicat. A més, jo volia fer una carrera i em va semblar que la única que tenia alguna vinculació amb el Cine era Ciències de la Informació.
 
2. Com va ser el teu pas per la UAB?
La recordo com una època molt feliç. No tenia vocació de periodista, perquè jo volia fer Cinema, però la carrera em va servir per descobrir que m’interessava molt més el Periodisme i la Comunicació del que em semblava. I vaig descobrir temes que després m’han apassionat sempre com la Semiòtica o la Comunicació de Masses.
 
3. Quines són les teves primeres incursions al món professional?
Durant la carrera havia estat fent un fanzine sobre cine i temes alternatius, a partir d’aquí vaig començar a escriure puntualment a revistes de cinema, i sobretot vaig estar treballant tres anys a ràdio Hospitalet conduint un programa de matinada. Era un programa molt personal i estava molt basat en la interacció amb la audiència. Un programa que jugava constantment amb tot, també hi havia música, intervencions, entrevistes, no hi havia normes, era pura llibertat de jugar per la nit amb les paraules. I mentre treballava a la ràdio a temps parcial, vaig començar a desenvolupar, de forma independent, la meva carrera de cine, a fer curtmetratges i a buscar finançament per a rodar aquests curts.
 
4. Comences la teva carrera cinematogràfica amb dos curts ‘Alicia’ i ‘Días sin Luz’. La majoria de directors de cinema comencen fent curtmetratges.
Si vols fer pel·lícules, el més comú és fer primer un curtmetratge, és molt útil per familiaritzar-te amb el mitjà i amb la indústria. És més fàcil de gestionar, serveix per aprendre sense jugar-te molts diners, ja que no hi ha un gran finançament darrera. Una pel·lícula amb baix pressupost pot costar dos milions d’euros, difícilment algú que acaba de sortir de la facultat trobarà aquests diners, però potser sí que troba un milió de pessetes, que és el que em va costar el meu primer curtmetratge.
 
5. I arriben al públic aquests curtmetratges?
No, no hi ha un mercat. Hi ha excepcions, França per exemple, és un país on el curtmetratge és important, té un gran festival de curtmetratges i el govern destina unes ajudes molt importants, perquè sap la importància que té per la indústria del cinema. Aquí no tant. La sortida que tenia en el moment en què jo els feia, eren festivals especialitzats en curtmetratges. I en aquell moment hi havia inclús un programa del Canal + que es deia ‘La noche más corta’, especialitzat en curtmetratges. Ara el que sí que hi ha és internet, però no hi ha un mercat realment. Fa molts anys, quan jo era petit i anaves a veure una pel·lícula al cinema, moltes vegades abans es passava un curtmetratge, ara es fa en llocs molt puntuals, però majoritàriament és impensable pensar que una sala de cine pugui perdre 10 minuts de projecció passant un curtmetratge, quan aquells 10 minuts els poden omplir amb publicitat i tràilers.
 
6. Has estat sempre molt vinculat al Festival del Sitges, del qual ara se’n celebren els 50 anys.
La primera vegada que hi vaig anar, amb el pare d’un amic de l’escola, crec que tenia 12 anys. Allà vaig descobrir el Festival i des d’aleshores, des de que tenia 14 anys, hi anava constantment amb el tren, era molt fan, esperava cada any per comprar l’abonament. I això es va transformar en participació quan hi anava com a periodista per cobrir-lo pel fanzine o el programa de ràdio, després ja com a participant amb els curtmetratges, i finalment com a director de llargmetratges. He passat per tots els perfils diferents, és molt important en la meva carrera i en la meva vida.
 
7. D’on sorgeixen les teves històries?
El meu primer llargmetratge ‘Els sense nom’ està basat en una novel·la. Quan vaig llegir el seu argument, em vaig sentir absolutament fascinat i sense haver-la llegit encara, vaig pensar que s’havia de fer una pel·lícula. I cada pel·lícula neix d’alguna cosa diferent; d’una història que algú m’ha explicat i m’ha interessat molt, per exemple, tot i que després potser la història va canviant i la pel·lícula no té res a veure amb la història inicial, però és d’on va néixer.
REC per exemple neix de converses amb Paco Plaza, el codirector, buscant la manera de poder-li dona una volta al gènere i trobar una forma d’implicar molt més els espectadors en la por, casi com un exercici científic de cerca de la fórmula. Cada pel·lícula neix d’alguna cosa diferent i sempre has d’estar súper pendent, com una esponja, del que et rodeja per anar captant els inputs que després t’inspiren.
 
8. Les persones que dirigeixen pel·lícules miren el món de forma diferent. Hi ha una mirada cinematogràfica?
Crec que no hi ha una forma de veure el món a la que t’has d’adaptar si vols ser escriptor o director de cine, per exemple, sinó que cada persona té una manera diferent de percebre el món o de viure-hi, i aquells que tenim aquest punt d’observar, d’analitzar i de deixar-nos atrapar per les coses, voldrem explicar-les. Hi ha gent que no té la necessitat d’explicar res, perquè la seva visió, la seva interacció amb el món és diferent.
 
9. Què diries a gent que està obrint-se camí al món audiovisual, que estan buscant finançament per un curt, per exemple?
Que lluitin i que busquin la plataforma per buscar aquest finançament, sols difícilment ho podran fer, necessiten una productora al darrera. Però sobretot que mentre estan buscant el finançament i somniant amb la pel·lícula que  volen fer, no deixin de fer coses, que no parin de rodar, perquè ara és molt fàcil rodar, fins i tot amb el mòbil. Que això no ho deixin mai. Poso l’exemple de Fede Álvarez, un director que va començar fent els seus propis curtmetratges amb els efectes especials que feia a casa seva i els penjava a Youtube. Va tenir la difusió suficient perquè es fixessin amb ell i va acabar dirigint pel·lícules a Hollywood. Això pot passar, i era impossible que passés abans, Internet et dona una certa capacitat. És molt difícil i no tothom pot fer-ho, però és un camí.
 
10. Quins són els teus projectes en un futur pròxim?
Tinc dues pel·lícules en projecte, ‘Muse’, que vam rodar el 2016, i que està basada en la novel·la ‘La dama número trece’ de José Carlos Somoza. És una pel·lícula rodada en anglès i que s’estrenarà finalment aquest desembre. I després tinc una altra pel·lícula en la que estic treballant.