'No m'agrada la paraula 'refugiat'. Són persones, amb carreres professionals i ambicions com nosaltres'

14/12/2017

Sóc l’Omar, de Vilassar de Mar, estic estudiant Direcció Hotelera i sempre he tingut de ben petit la inquietud d’ajudar a les persones… Fa un any, després de veure el documental Astral sobre Proactiva Open Arms, amb un amic, vàrem decidir que havíem de fer alguna cosa.

Vàrem fer una recerca de contactes per veure com podíem arribar-hi, però no vàrem trobar res. Com que faig natació, fins i tot vaig arribar a posar-me en contacte amb Proactiva per anar a ajudar amb els rescats al mar...

No trobàvem cap manera, fins que vàrem conèixer un noi i una noia de Mataró que feien un Treball de Recerca sobre els refugiats, i tenien contactes. La seva part pràctica era anar a un camp, originalment per portar medicines, però van acabar fent altres tasques. Vàrem aprofitar la oportunitat i, durant el febrer del 2016, vàrem anar a Sindos-Tessalònica, al nord de Grècia, al camps de refugiats de Karamanlis, treballant amb l’associació Salam Cultural Museum i The Swiss Cross.


Nosaltres vàrem estar a un camp 5* de luxe [riu]. A Karamanlis, hi tenen tendes de campanya i bons subministraments, pero altres no han tingut tanta sort. L’exèrcit grec, després de desmantellar els camps, ha reubicat els refugiats en diversos camps per evitar baralles. En aquell moment, a Karamanlis hi havia unes 250 persones, però n’havia arribat a acollir 700. La majoria eren sirians kurds, que venien de l’anterior camp d’Eko, a Idomeni.

Allà jugàvem i organitzàvem activitats pels nens, els hi ensenyàvem allò que podíem: l’abecedari, sumes i res, anglès...


Tots t’expliquen la seva història... és inevitable ser empàtic amb les persones. Perquè no m’agrada anomenar-los ‘refugiats’. Són persones, amb carreres professionals i ambicions com nosaltres. Tinc amics amb qui encara hi tinc contacte, i porten quatre anys anant d’un camp a un altre des de la seva fugida.

El pitjor són els nens, alguns orfes, altres nascuts en camps de refugiats, sense possibilitats d’anar a l’escola ni tenir un futur.

Hi ha tantes coses per explicar... però bé, he estat a Grècia, i també a Sèrbia.


Sí, després de Grècia, vàrem tornar amb la sensació que havíem de fer alguna cosa. I amb aquest noi i aquesta noia del Treball de Recerca, amb qui compartíem aquest sentiment, vàrem decidir organitzar-nos i crear una associació. Cadascú va enviar missatges a amics i familiars perquè fessin donacions, i així és com va néixer Humanity Wings. A Grècia, amb un fons de 2.000 euros a través de les donacions durant una campanya anomenada “Netegem la Guerra”, vàrem comprar menjar perquè els refugiats es poguessin cuinar àpats més consistents, com ara carn, que potser feia mesos que ni provaven.

Aleshores, a través d’una persona que estava a Grècia, vàrem saber que les condicions dels refugiats a Sèrbia eren encara més precàries. Les persones dormen en espais abandonats a prop de la frontera amb Hongria, esperant el millor moment per creuar i arribar a territori europeu. Això és el que ells anomenen fer el “game”. En un d’aquests punts fronterers, com ara Subotica, entre 300 i 400 persones esperen dies i dies, i no tenen cap mena d’atenció ni recolzament. Així que, en col·laboració amb Metges Sense Fronteres, vàrem decidir anar a comprar dutxes portàtils, carregar un gran bidó d’aigua en una furgoneta i anar passant per aquests diferents punts servis oferint una dutxa, aigua i menjar, com ara plats d’arròs, macarrons...


Aquest projecte va començar al juliol. Jo vaig anar a Sèrbia a l’agost, fins el 15 de setembre, juntament amb l’últim grup de voluntaris.


Ara no parem! Tots tenim les nostres vides aquí i els nostres estudis universitaris, però on hi ha més feina és aquí! El més important és treballar a casa, a través de la sensibilització. Amb Humanity Wings ens estem reunint amb ajuntaments, fem xerrades divulgatives a les escoles, organitzem actes solidaris... tot per tal de donar a conèixer la problemàtica i la tasca de l’associació, i recaptar fons per seguir finançant futures accions.

De fet, ja hi ha un petit grup que s’està preparant aquest hivern per tornar a Sèrbia...

Sí, una de les coses que més m’ha ensenyat el haver viscut aquesta experiència és que tenim molta sort de viure on vivim, envoltats de tot això que tenim. No valorem el que tenim fins que ho perdem, i això és el que els hi ha passat a les persones que hi ha estancades a Grècia i Sèrbia.

Jo tot això els hi explico als meus companys de classe, els informo de tot allò que fem amb l’associació. Pel nostre canal d’Instagram, Twitter i Facebook també expliquem tota la nostra actualitat.


Tinc la sort de poder estar estudiant ara mateix a l’Escola, fent un Grau que té moltes sortides professionals, tot i ser un món que tot just l’estic descobrint.

Pel que fa a la meva activitat a l’associació, crec que les entitats petites cada cop som més imprescindibles i això m’anima a mi i als meus companys a seguir treballant, a no rendir-nos. Vàrem començar essent 6 persones a l’associació i, ara mateix, ja som unes 80 persones voluntàries.


On pressiones de veritat i sensibilitzes a la gent per provocar el canvi és aquí. Nosaltres sempre diem que anar al terreny suposa agafar energies, anem a Grècia i a Sèrbia a revifar-nos per seguir fent la feina aquí, des d’on es pot pressionar més als governs. Per mi, tasques com anar a explicar la situació dels refugiats a espais cívics i centres educatius, així com organitzar actes solidaris, són essencials per conscienciar. Ara, el proper pas és intentar venir a fer xerrades a les universitats.


Totes les persones que vulguin col·laborar amb nosaltres o fer alguna donació, trobaran la informació a les xarxes socials o a la pàgina web, tot i que ara mateix l’estem renovant gràcies a uns nois del Tecnocampus de Mataró que ens van oferir la seva ajuda.

I si alguna persona de l’Escola vol col·laborar o li agrada el nostre projecte i vol ajudar... que vingui a parlar amb mi! Qualsevol voluntat d’ajuda o un cop de mà és benvingut. Nosaltres tenim sempre les portes obertes per a tothom!