"Estem assistint a una recuperació econòmica sense recuperació social"

25/01/2018

El 24 de gener, el director de l'Oficina per a Espanya de l'Organització Internacional del Treball (OIT), Joaquín Nieto, va signar amb la rectora de la UAB, Margarita Arboix, un memoràndum d'entesa, promogut per la Facultat de Dret, per posar en marxa noves col·laboracions entre ambdues institucions. Entre les primeres activitats, la UAB participarà en la I Trobada Universitari d'Investigadors, Persones Expertes i Xarxes sobre el Futur del Treball, que tindrà lloc el 2 de febrer, a Madrid, i està prevista l'organització d'una jornada a la UAB sobre el tema de la bretxa salarial el proper mes de març, al voltant del Dia Internacional de la Dona Treballadora. La Universitat organitzarà també un congrés interdisciplinari coincidint amb la celebració del centenari de l'OIT, que es complirà el 2019.

Quina ha estat l'aportació de l'OIT durant aquest segle de trajectòria?

L'OIT es crea sobre la base d'una idea: no hi pot haver pau mundial sense justícia social. Era necessària una organització que establís unes normes mínimes de treball vàlides per a tothom. No es podria comprendre el dret modern del treball sense l'existència de l'OIT. I la pròpia composició del a OIT, que és l'única agència de Nacions Unides que no està composta només per governs sinó també per la societat civil, estableix una metodologia sobre com s'han d'adoptar les normes del treball i com defensar els drets dels treballadors a partir d'un diàleg tripartit.

La tecnologia sembla avançar més ràpid que la nostra capacitat d'adaptar el mercat de treball, és així?

Sempre ha estat així. Les revolucions tecnològiques sempre han determinat les formes de producció i aquestes han influït en les formes del treball. Creen riscos però també oportunitats. Un exemple: ara mateix, una de les característiques del treball que ve de la mà de la digitalització és que està cada cop més fragmentat. I la fragmentació ha portat a les cadenes mundials de subministrament: ja hi ha més de 600 milions de treballadors en elles. Aquesta manera de treballar estableix riscos perquè sovint es trasllada la producció a països on no es respecta els drets laborals, o hi ha treball infantil, o hi ha treball forçós... Però, alhora, tenim l'oportunitat d'influir sobre el conjunt de la cadena. Ja s’ha signat uns 200 acords entre empreses multinacionals i federacions sindicals mundials, acords que tracten de garantir que, al llarg de tot el procés productiu, es compleix un mínim de drets laborals.

Al segle XIX, hi va haver el fenomen del ludisme, però ara sembla més preocupant el problema del racisme i el recel contra els immigrants entre les classes treballadores. Com podrem aturar aquest problema a llarg termini?

És una qüestió molt important perquè les tendències demogràfiques, en un món molt desigual com aquest, estan provocant uns moviments migratoris impressionants. Avui hi ha 250 milions de migrants al planeta. La majoria de les migracions són laborals però també hi ha milions de refugiats, i hi ha una nova font de migracions forçades que és el canvi climàtic (fenòmens climàtics extrems que generen sequera, fam, pèrdua de llars...). Els 250 milions de migrants són el doble dels que hi havia a principis del segle XXI i la meitat dels que hi haurà d'aquí a quinze anys. És a dir, anem a un món amb cinc-cents milions de migrants que requeriran respostes laborals i influiran en els mercats de treball. Gestionar això d'una manera inclusiva és una condició sine qua non per tenir convivència social.

Ara que l'FMI llança una anàlisi relativament favorable de la situació econòmica global, quin creu que ha estat el resultat d'aquests anys de crisi per la situació dels treballadors i els seus drets?

Estem assistint a una recuperació econòmica a nivell mundial però sense recuperació social. L'informe mundial sobre ocupació de l'OIT conclou que portem més d'una dècada estancats en prop de 200 milions de desocupats, és a dir, que l'ocupació que es crea és incapaç d'absorbir les noves incorporacions al mercat de treball íntegrament. I, si la taxa d'atur en el món és del 5'5%, la juvenil és del 13%. Això té repercussions socials i polítiques que això ha tingut i seguirà tenint: és impossible comprendre els fenòmens socials i polítics que hi ha hagut al nord d'Àfrica durant l'última dècada sense partir de les altes taxes d'atur juvenil.

I a Espanya?

El cas d'Espanya és particularment rellevant pel que fa a la distància entre recuperació econòmica i recuperació social. Ja l'any passat creava un volum de riquesa equivalent al d'abans de la crisi; però, tot i que s'ha reduït la desocupació, segueix havent-hi més del doble del que hi havia abans de la crisi. S'han reduït els ingressos de les persones desocupades i també de les persones que treballen; i s'ha reduït la protecció social. Per tant, tenim la mateixa riquesa però la part que va a la societat i als treballadors ha disminuït. La pregunta és: qui s'està quedant amb aquesta riquesa? Si es redistribuís d'una manera més equitativa, seria més beneficiosa per a l'economia.

L'augment de la desigualtat, de la precarietat laboral i de la temporalitat està relacionat amb el desprestigi creixent del sindicalisme?

M'agradaria matisar que la temporalitat no ha crescut a Espanya. De fet, amb la crisi, es va reduir, perquè el sistema d'ajustos consistir en acomiadar els treballadors temporals. La novetat és el treball a temps parcial, particularment el no desitjat. A Espanya, ara mateix, ja treballen prop de 2.800.000 persones, sobretot dones, a temps parcial. I la gran majoria ho fa involuntàriament. En el cas de les treballadores a temps parcial, que són 1.700.000, és involuntari en el cas d'un 59%. Això reflecteix la fragilitat de la recuperació de l'ocupació: augmenten els afiliats a la seguretat social però amb menys hores treballades i, per tant, amb menys remuneració i menys cotitzacions. És una de les causes que expliquen aquestes altes taxes de pobresa laboral. Entre els treballadors per compte d'altri, la temporalitat no desitjada és el que fa que moltes persones ni tan sols arribin a cobrar el sou mínim anual. Per això es necessita ara posar l'esforç en la qualitat.

Creu que, en termes generals, avança la incorporació de la dona al mercat laboral i l'equiparació dels seus drets?

La igualtat de gènere ha avançat considerablement però estem lluny d'aconseguir la igualtat. Pel que fa a la participació de les dones en la població activa i en la població ocupada, hi ha hagut avenços inqüestionables, però segueix havent-hi una desigualtat en la càrrega de treball no remunerat, que segueix recaient molt clarament en les dones, amb una relació de tres a un en hores de treball. Les dones incorporades al mercat de treball estan patint el que anomenem la doble presència. Una millor conciliació i un millor repartiment del treball no remunerat ajudarien molt a resoldre les altres bretxes. La bretxa salarial és molt difícil de resoldre sense mesures específiques. Les dades reflecteixen que les dones, com més fills tenen, menys cobren; en canvi, els homes, com més fills tenen, més cobren. Les dades demostren també que no hi ha gairebé bretxa salarial al decil més baix de remuneració salarial i, en els decils més alts, la bretxa és enorme. Això té a veure amb la manca de presència de la dona en els organismes directius, amb la feminització de les professions menys remunerades i amb la menor remuneració de les professions feminitzades. Tot això es soluciona amb polítiques específiques, particularment en les empreses. En alguns sectors sí que s'ha avançat molt de la mà de l'acció sindical. I són tasques que no es veuen.

Reprenem el tema del desprestigi del món sindical...

Sovint, les organitzacions sindicals fan tasques de millora de les condicions laborals que són invisibles i que els mitjans no solen exhibir. En un món en què hi ha hagut una crisi econòmica tan gran, amb tant atur i amb mil empreses que tancaven cada dia i el mateix nombre d’ERO, els sindicats havien de gestionar aquestes situacions i fins i tot els acords implicaven un empitjorament de les condicions... Si a això afegim que les noves formes de treball volen eludir els drets laborals, les obligacions fiscals i, per descomptat, els drets sindicals, la situació del moviment sindical resulta molt difícil. La solució requerirà canvis en el món sindical per representar d'una manera més àmplia al conjunt dels treballadors en la seva diversitat. I caldrà també fer reformes que enforteixin l'exercici de la llibertat sindical.

Què opina dels esforços que estan fent universitats com la nostra per adaptar les seves ofertes acadèmiques i les seves maneres de fer a les transformacions del món professional?

En el nostre debat sobre el futur del treball, que hem obert a la universitat perquè és aquí on hi ha el coneixement, ens hem trobat un món molt actiu, contribucions molt interessants, un professorat inquiet i col·laborador, i una mentalitat oberta als canvis. La universitat és conscient que vénen canvis importants i ha de respondre a ells; avui no ho està fent amb la velocitat i l'amplitud necessàries perquè no depèn només de la universitat. Tot el sistema educatiu ha de canviar i reformar-se per construir un sistema complet per a tota l'edat laboral i més enllà: la gran reforma educativa pendent és un sistema complet que vagi dels 3 als 76 anys. Es diu que el 60% dels nens i nenes que ara estan a l'escola treballarà en professions que encara no existeixen. Molts dels sectors en què s'està treballant ara no existiran per raons tecnològiques i climàtiques (abandonar els combustibles fòssils, per exemple, implicarà deixar sectors sencers i anar-se'n a d’altres). Cal un sistema educatiu al llarg de tota la vida laboral que respongui a aquests canvis i, en això, la universitat té molt a dir.