Fa exactament setanta anys,
el matemàtic A. Turing (1912 – 1954), en un article
de trenta-cinc pàgines en què demostrava que
no totes les qüestions matemàtiques poden ser
resoltes per procediments automàtics, va obrir, sense
saber-ho, la porta d’un camp científic fins aleshores
desconegut, la ciència computacional. Només
sis anys després, el 1943, neixia el primer “ordinador”,
ai las!, lligat a la industria bèl·lica. En
efecte, el Regne Unit va finançar la construcció
de Colossus per tal de desxifrar els codis secrets alemans;
fins onze anys més tard no arribaria el conegut ENIAC
(1952). Des d’aleshores, amb prou feines han passat
sis dècades i aquests ginys i tota la tecnologia que
s’hi mou al voltant han canviat la forma de viure de
la humanitat, com mai abans no havia succeït. Els “invents”
fins a mitjan segle XX havien estat realitats de llarg recorregut
i d’implantació lenta; ara vivim en una voràgine
de canvis tan immediats que, de vegades, som obligats a païr
allò que encara no hem deglutit. Això a part,
no hi ha dubte que les ciències de la computació
han aportat a les societats desenvolupades un nivell de benestar
material i un accés a la informació global difícils
de predir fa només vint anys. Tothom pot saber tot
el que passa en temps real, sense gairebé cap esforç.
La computació ha penetrat i ha transformat tots els
camps del saber i de la cultura; parlem de tradumàtica,
bioinformàtica, filosofia de la computació,
visió per computador, intel·ligència
artificial, art digital, computació afectiva. Un viatge
il·lusionat al futur... però a voltes també
inquietant. ¿I si la nau del món acabés
comandada per un ull vermell, el del sisè tripulant,
de nom HAL 9000 (acrònim de Heuristic ALgorithmical
Computer), amb qui poder parlar com si es tractés d’un
humà? Arthur C. Clarke, el creador de l’ull fictici
en qüestió, escrivia:“Si HAL podia o no
podia pensar era una qüestió que no havia estat
establerta pel matemàtic anglès A. Turing, que
havia assenyalat que, si es podia mantenir una conversa prolongada
amb una màquina sense que les seves respostes poguessin
ser diferenciades de les que donaria un home, estaríem
en condicions d’afirmar que la màquina “pensava”.
HAL podia passar amb facilitat el test de Turing”. Vet
aquí l’inquietant i apassionant del tema.
Les activitats de l’Any de l’Evolució
que acabem de cloure han servit per posar en el seu lloc l’home
i la dona, com a éssers únics, dignes, fruits
d’una llarga i complexa elaboració des de la
nit dels temps. Les activitats de l’Any de la Computació
que comença han de col·locar aquest home i aquesta
dona en els reptes del futur mediat, el qual sortosament i
inevitable no podem pensar fora d’un món tecnològic.
Immer mehr Licht!
Joan Carbonell Manils
Universitat Autònoma de Barcelona
anycomputacio@uab.cat
|
